El secret

Un telèfon sona, ningú no contesta; un telèfon sona, ningú no contesta... Des de fa més d'una setmana, aquesta seqüència es repeteix, cinc, sis o set vegades al dia, però, a l'altra banda del fil telefònic, l'única resposta és el silenci.

A aquestes alçades, ja resulta inversemblant qualsevol excusa raonable per explicar aquell silenci. Però la Xènia s'entesta a seguir trucant en Jaume, perquè, deixar d'intentar-ho, suposa acceptar que s'ha acabat. Es diu que cada trucada serà l'última, fins que l'evidència supera la seva capacitat d'autoengany.

I en el precís moment en què accepta que l’ha deixada sense deixar-la, que el seu comiat és el silenci, li cau el telèfon al terra. La seva mà, els seus braços, el seu cos… deixen de tenir prou força per subjectar-lo i totes les llàgrimes que havia reprimit fins aleshores comencen a brollar-li dels ulls.

Els seus plors són discrets, igual que ho ha estat la seva relació amb en Jaume. Des de la primera nit que van passar junts, ell li havia demanat discreció i no perquè fos un home casat, sinó per mantenir la imatge de polític respectable que s’havia forjat des de feia molts anys i que l’havia portat a ocupar un important càrrec a la Generalitat de Catalunya. Per això i per la diferència d’edat que els separava, ell tenia 55 anys i ella, 26, la Xènia havia acabat acceptant aquella condició. Era molt més fàcil i còmode que haver de donar explicacions, com a mínim al principi.

Però, i ara? I al final? A ulls dels altres no havia tingut cap relació; als ulls dels altres no li passava res, així que no sabia per on començar a donar sortida a aquell dolor per evitar que s'enquistés al seu interior i acabés contaminant de dalt a baix el seu caràcter.

En realitat, per a la Xènia, mantenir aquell secret ja s’havia convertit en una càrrega des de molt abans de la ruptura. Feia 2 anys, quan va conèixer en Jaume, tot havia començat com un joc. Van passar la seva primera nit junts en un hotel de Helsinki, durant un viatge institucional de la Generalitat per conèixer el model educatiu finès. Ell formava part de la delegació catalana i ella, intèrpret de professió, exercia com a traductora durant les trobades dels càrrecs de la Generalitat amb les autoritats fineses.

Durant aquell viatge d’una setmana a Findlàndia, ella estava convençuda que aquella aventura no continuaria, una vegada tornessin a Barcelona, però es va equivocar. Ell sentia debilitat per ella, encara que no tanta per comprometre la seva reputació, així que van seguir veient-se d’amagat. Al principi, la Xènia trobava excitants aquelles trobades clandestines, però, poc a poc, aquella discreció es va convertir en una obsessió gairebé malaltissa.

Mantenir aquella relació en secret havia suposat moltes mentides o mitges veritats i, a la Xènia, transparent com havia estat sempre amb els altres, allò la incomodava, encara que s’esforcés per aparentar normalitat.

“On vas, aquesta nit?” – li pregunta el Jesús, un company de feina. “Al cine, a veure l’última de l’Almodóvar” – contesta la Xènia. “Què fas aquest cap de setmana?” – li pregunta la seva mare. “Vaig a casa d’aquella companya meva de la facultat que viu a Manresa” – contesta ella.

Quantes pel·lícules o llocs imaginaris havia visitat durant els darrers anys! Podria omplir pàgines i pàgines... Es repetia que eren mentides sense importància i s’havia acostumat tant a dir-les, que les pronunciava amb naturalitat, amb tanta credibilitat, que ningú no hauria trobat motius per posar-les en dubte.

Però, amb el pas del temps, aquell cúmul de mentides, havia esdevingut una càrrega feixuga a les seves esquenes. Potser no li importava mentir a segons qui, però, sovint, sentia que amagar aquella part fonamental de la seva vida a les persones que sí valien la pena la privava de les autèntiques amistats, d’aquelles amb què pots despullar la teva ànima.

Durant aquells dos anys, fins i tot, havia inventat estratègies per actuar en aquelles situacions en què la probabilitat no estava de part seva, i el Jaume i ella passejaven justament pel mateix carrer que algun dels seus coneguts. Si els veia a temps, feien marxa enrere o canviaven de vorera; si ja era massa tard, de seguida li deixava anar a la mà i es convertien immediatament en dos vianants que caminaven de forma paral·lela o, en el pitjor dels casos, en dues persones que es coneixen i conversaven.

Sens dubte, en més d’una ocasió, hauria volgut acabar amb aquella comèdia. Els seus amics, que la feien soltera des de feia anys, intentaven, de tant en tant, presentar-li un noi, que segurament li convenia molt més que aquella relació tan complicada amb en Jaume. I sobretot, no entenien aquella sobtada castedat de la Xènia.

Fins que va conèixer en Jaume, que la va seduir amb els seus aires d’intel•lectual i de bohemi, la Xènia no parava d’acumular rotllos d’una nit, fins al punt que podia semblar frívola amb les seva relacions amb els homes, malgrat que, en realitat, era tot el contrari.

Revestia aquella actitud amb una defensa aferrissada del feminisme i de l’alliberació sexual de la dona i, malgrat que aquelles conviccions eren certes, no eren l’única causa del seu comportament amb els homes. El cert és que, quan s’enamorava, com li havia passat amb en Jaume i només una vegada més 6 anys abans, s’enamorava tant, que el desengany posterior li provoca molt de dolor i el dolor, alhora, por i la por, alhora, frivolitat, només aparent.

Contínuament, s’esforçava a aparentar una seguretat en ella mateixa molt superior a la que tenia, perquè, en realitat, la Xènia estava carregada de contradiccions. Des de l’adolescència, havia defensat amb vehemència les idees feministes i, fins i tot, s’havia involucrat en una associació per defensar els drets de les dones a Barcelona.

Però el seu cas, com molts d’altres, demostrava que, en el terreny personal, és difícil mantenir la coherència entre el que es diu i el que es practica. Per molt que s’esforcés a negar-ho, quan s’enamorava, la Xènia era capaç de qualsevol cosa, de cedir completament a la voluntat de l’altre, de trair-se a ella mateixa.

I aquesta vegada, després d’esforçar-se a mantenir un secret a contracor durant més dos anys, després de perdre’s a ella mateixa, el Jaume l’abandonava sense ni tan sols dir-li adéu. Se sentia traïda i humiliada, tot i que, sense caure al fons del pou, segurament mai no hagués reaccionat.

Un mes després de marcar el telèfon del Jaume per última vegada, va sortir de festa per Gràcia, el seu racó favorit de Barcelona, per tractar d’animar-se una mica amb uns companys de feina. Un d’ells, que acaba d’entrar a l’empresa i a qui no coneixia gaire, es va acostar a ella a la discoteca i la Xènia es va deixar seduir.

Després de tontejar, aquella nit no va acabar com a aquell company de la Xènia li hagués agradat. Quan es va trobar sola amb ell, a les 5 de la matinada, es va sentir incapaç d’acabar el que havia començat i li va explicar per què. Curiosament, allò que no havia gosat dir als seus amics de tota la vida, ho estava explicant a un desconegut, que, completament superat per les circumstàncies, escoltava atònit la història d’aquella noia, que, fins a aquell moment, li semblava normal.

Quan va completar el seu relat, la Xènia es va sentir alleujada, com si s’hagués volatilitzat el pes que suportava al seu interior fins aleshores. El desconegut, perplexe, va reaccionar abraçant-la, com si, d’una forma espontània, intuís la sobtada transcendència del moment. En braços d’aquell desconegut, se sentia dèbil i vulnerable, encara que, en aquell instant, estava deixant d’amagar-se.