Un món en crisi

Un relat de: Irene Peiró Compains
Una per una, la Núria va buidant lentament les caixes de cartró que l’envolten i, mentre fulleja els seus llibres i els col•loca a la prestatgeria, assaboreix cada instant per recordar tot el que l’ha portada a aquest pis de la Barceloneta.

Per la finestra, el sol il·lumina el menjador i la Núria també pot distingir una petita porció de mar. Originària d’on és - s’ha criat a Palma de Mallorca -, aquella atmosfera la tranquil·litza i, enmig d’aquella quietud, és capaç de connectar amb els seus sentiments més íntims.

Per a la Núria, que ara té 34 anys, ha estat difícil trobar la calma que ara sent contemplant les onades. Fa 7 anys, quan va deixar Palma per venir a viure a Barcelona, el seu esperit era comparable al pitjor dia de mala mar, quan l’aigua xoca violentament contra les roques i desprèn constantment aquella espuma blanca.

A Palma, la seva vida era aparentment normal, aparentment perfecte. Després d’estudiar Economia a la Universitat de les Illes Balears, havia trobat feina de seguida a l’oficina d’una entitat bancària, de la qual n’havia arribat a ser la directora amb només 26 anys.

Des de ben petita, havia sentit a dir, una vegada i una altra, que els diners movien el món de boca dels seus pares i, a diferència d’ells, la Núria no volia estar-se lamentant permanent de no tenir poder de decisió. No volia ser mestra, com la seva mare, o periodista local, com el seu pare, sinó situar-se al lloc on realment es trobava el poder. Per això, amb la innocència amb què la majoria de nosaltres decidim què volem ser de grans, ella somniava amb ser una important dona de negocis, que anava d’aeroport en aeroport per gestionar importants tractes econòmics i financers arreu del món.

Com a directora d’una oficina bancària a Palma, encara no havia satisfet del tot el seu somni d’infància, però s’hi anava aproximant. El problema és que, pel camí i sobretot des que havia assumit la direcció de l’oficina, havia descobert els requisits necessaris per seguir avançant en aquella direcció i la necessitat de girar el coll massa sovint per mirar cap a una altra banda.

La seva entitat bancària concedia hipoteques a persones amb contractes precaris o amb escassos recursos, només per l’afany de cobrar interessos més elevats, pensant que els clients ja trobarien, fos com fos, la manera de retornar-los els diners. Aquest, al cap i a la fi, tampoc no era el seu problema.

A això, s’hi afegeixen les clàusules abusives a la lletra petita, el cobrament excessiu de comissions o els mètodes de la seva entitat, èticament dubtosos, per obtenir rendibilitat amb els diners dels seus clients. Potser, hi havia gent, companys seus de facultat... que ja intuïen que les coses funcionaven així, sense la necessitat de conèixer la maquinària per dins. Però, ella, no, la Núria era ingènua, potser fins i tot infantil, malgrat la seva intel·ligència i la seva provada competència professional. I, fins que no ho va tenir davant, no ho va veure.

Dia rere dia, mes rere mes... el desengany amb la seva professió van fer créixer el seu malestar interior. Estava irritable i susceptible i qualsevol petit comentari la feia posar nerviosa. Tot i això, seguia suportant la pressió, estoicament, perquè calia seguir fent el que tothom esperava d’ella: l’estudiant i la dona perfecta. Només si no defraudava aquestes expectatives, continuaria en la zona de seguretat, en què havia crescut i se sentia protegida.

Amb el pas del temps, però, el malestar psicològic es va anar somatitzant i el nerviosisme es va transformar, primer, en angoixa i, més tard, en tristesa. Per això, quan aquell matí del mes de maig va sonar el despertador, no va poder completar la seqüència de fets en què es basava la seva rutina diària: aixecar-se del llit, rentar-se la cara, arreglar-se, fer-se el cafè, esmorzar, sortir de casa, arribar a l’oficina... Quan enroscava la cafetera, abans de posar-la al foc, va perdre el control de les seves mans tremoloses i tot li va caure per terra.

En circumstàncies normals, hagués recollit la cafetera, hagués escombrat els grans del terra i l’hagués tornada a preparar, però, aquell dia, un incident trivial li va fer treure tota la ràbia que portava a dins. Amb la cafetera encara a terra, va seure a la cadira de la cuina i va doblegar l’esquena, abaixant el cap i subjectant-lo amb les mans, com si, amb aquella postura, pogués tranquil•litzar-se i calmar la ràbia. Però la voluntat no va trigar gaire a cedir a les emocions i, instants després, la Núria va arrencar a plorar.

Ni tan sols va poder contenir les llàgrimes quan va sentir les passes de la seva parella, l’Ernest, acostant-se a la cuina des del dormitori que compartien. Quan la Núria va aixecar el cap i va veure l’Ernest palplantat a la cuina, es va sentir avergonyida i, instintivament, es va cobrir el rostre amb les mans, com si encara pogués amagar la seva cara amarada en llàgrimes. No se sentia preparada per explicar-li a ningú per què se sentia així, ni tan sols a qui era la seva parella des de feia més de 6 anys. Va preferir restar en silenci que inventar una excusa, que segurament hauria resultat poc creïble.

L’Ernest la va acaronar, li va fer un petó... tractant d’esbrinar les raons de la seva tristesa. Però ella continuava amb el seu mutisme i, tres quarts hora després, la seva parella va acabar sortint corrent cap al despatx, després convèncer-se que la Núria travessava algun episodi passatger sense importància.

La sorpresa va arribar quan va torna a casa. La seva parella ja havia dimitit com a directora del banc i s’havia acomiadat de la feina. L’Ernest no entenia res, com mostrava la seva cara d’incredulitat mentre escoltava les explicacions de la Núria, l’estudiant i la dona perfecta a qui, en aquests moments, no reconeixia.

“No vull que siguis una fracassada” - va exclamar la seva mare quan se’n va assabentar. “Si fossis pobre, no tindries aquestes crisis” – li repetia el seu pare. I la seva parella? L’Ernest, superat per les circumstàncies, senzillament no deia res: ni a favor ni en contra.

Va intentar explicar-los per què ho feia i parlar-los sobre la manca d’ètica de la seva entitat bancària, però no l’escoltaven. Pensaven que la Núria havia embogit i potser tenien raó, o potser són els bojos els únics que poden dir i reconèixer les veritats quan la hipocresia s’ha convertit en norma.

Durant força temps, tanta incomprensió la van fer dubtar d’ella mateixa, perquè no podia restar totalment immune a les opinions dels altres. A més, encara havia de definir què volia fer amb la seva vida a partir d’aquell moment i no li resultava gens fàcil dibuixar un futur diferent al que, fins aleshores, havia imaginat. Sobre el seu futur, només sabia el que no volia, però no el que volia: el cas era canviar.

Inicialment, va pensar que potser trobaria alguna font d’identitat, retrocedint mentalment fins a la seva infància, com si volgués recuperar els pedaços de tot allò que li agradava de petita per comença a cosir el seu futur. El problema és que, quan era petita, res no li agradava especialment. Li interessava una mica tot i molt, res, i ni tan sols l’atreia especialment l’economia. Si havia triat Economia, era més aviat per la idea infantil de veure’s convertida en una dona de negocis i no per un veritable interès per aquella matèria.

Tot i això, tanta reflexió sí que li van servir per constatar una evidència: no sabia qui era i volia començar a descobrir-ho. Amb aquesta inquietud, va començar a pensar en estudiar psicologia, sociologia, filosofia... Pensava que estudis com aquests la podien ajudar a conèixer-se millor a ella mateixa, tot i que, segurament, aquella no fos la manera més òptima o racional de triar una carrera. Però, va ser així, d’una forma totalment impulsiva, com es va decantar finalment per una d’aquestes opcions.

Filosofia! – a l’alternativa que havia pensat, el seu entorn ja va reaccionar, no només amb incomprensió i rebuig, sinó amb histèria i, enmig de tots els crits que li etzibaven, la Núria continuava sense poder explicar-se. Per això, va pensar que el millor seria començar de zero en un altre lloc i, malgrat que hagués pogut estudiar a Palma, va decidir fer-ho a Barcelona. A l’Ernest se li va anticipar i, abans que li digués res, ella mateixa el va deixar.

A Barcelona, com a mínim, una amiga li donaria suport. Era la Leire, que havia vingut a Catalunya 7 anys abans per estudiar Belles Arts. Compartia pis amb dues persones més, a Vallcarca, i tenien una habitació lliure, que li van llogar a la Núria. S’hi va traslladar a mitjans de juny i, abans de començar el curs el setembre, va trobar feina en una botiga de souvenirs, situada davant del Parc Güell, que podria compaginar amb els estudis.

Al principi, se sentia una mica estranya treballant en aquella botiga. Trobava completament absurd vendre figuretes made in China com a record de Barcelona o salamandres en miniatura, potser perquè realment ho era, o, potser, perquè en aquell moment de la seva vida, tot li semblava absurd. Però, de tant en tant, li agafava el riure, quan la seva ment comparava l’aspecte pintoresc d’aquella botiga amb la seriositat de la seva antiga oficina. Amb aquell somriure, el seu aspecte semblava el d’una nena rebel que, després de fer una entremaliadura, es troba als inicis d’una gran aventura.

Tot i això, la Núria no va ser del tot conscient del gir que havia donat la seva vida fins que va creuar la porta de la facultat de filosofia el primer dia de classe. Aquell mes de setembre, començava a portar a la pràctica el que, fins aleshores, tan sols havia estat un projecte i, per aconseguir-ho, havia de superar llargues jornades diàries, que no li donaven treva. Al matí, a la facultat i, després de dinar a corre-cuita, cap a la botiga de souvenirs per treballar-hi fins a les 9 del vespre. Acabava esgotada.

Definitivament, mantenir aquell ritme de vida va tenir, fins i tot, més mèrit que la mateixa decisió de trencar amb tot. Al cap i a la fi, la decisió en si mateixa tenia poc valor, si després no s’acompanyava de la perseverança necessària per fer-la realitat. La Núria sí es va mantenir ferma i la seva determinació va aconseguir vèncer, fins i tot, l’escepticisme dels seus pares, que van recuperar la confiança en ella.

Si alguna vegada notava que se li acabaven les energies o que començava a tancar els ulls davant dels apunts i els llibres de classe, s’aixecava per preparar-se la seva inseparable tassa de cafè. Amb la seva ajuda, podia continuar llegint durant hores autors com Sòcrates, Descartes, Kant, Maquiavel, Montaigne, Stuart Mill, Sartre... per als quals sentia un interès cada vegada més gran.

Se sentia especialment atreta per l’ètica i per la filosofia política i el concepte del dubte la va fascinar des d’un primer moment. “Només sé que no sé res”, “Saber molt és, sovint, la conseqüència de dubtar més”; L’ignorant afirma; el savi dubta i reflexiona”... – la Núria va començar a anotar totes aquelles frases, a mesura que se les creuava passant les pàgines dels llibres. Les col·leccionava en una llibreta, que guardava discretament a la seva habitació per consultar-la, amb intimitat, cada vegada que se sentia perduda.

En aquells moments, repassar frases que identificaven dubte amb intel•ligència li aportaven calma, consol i serenor; i va ser així, a partir d’una connexió íntima entre el que estudiava i el que sentia, que va conèixer la passió per l’estudi i pel treball per primera vegada a la vida.

Per això, va aconseguir sentir-se feliç amb ella mateixa durant aquells anys de treball intens, que li deixaven escasses estones lliures. Tret d’alguna festa puntual de cap de setmana, en general no compartia massa temps amb els seus companys de classe fora de la facultat o de la biblioteca, tot i que hi mantenia una bona relació. Tot i això, molts d’ells, acabats de sortir del batxillerat, observaven amb estranyesa que algú pogués estudiar filosofia després de treballar en un banc. No entenien de crisis existencials.

Una sensació similar experimentava amb els seus pares. Havien après a respectar-la, malgrat que continuaven sense entendre les raons que l’havien portada a canviar de vida. De tota manera, a aquelles alçades, la Núria ja havia renunciat a intentar-ho: es conformava amb el seu afecte.

Des que vivia a Barcelona, havia tornat a Palma per trobar-se amb la seva família per Nadal o durant les vacances d’estiu i, en alguna d’aquelles ocasions, s’havia creuat amb antics coneguts pels carrers de la ciutat. Eren amics de la infància o companys de facultat, que encara treballaven com a economistes. Quan se’ls trobava, de vegades, se sentia estranya, perquè li recordaven una part d’ella que ja no existia, una identitat en la qual ja no es reconeixia. Tot i això, aviat va entendre que la seva personalitat també estava formada per aquell passat, amb què havia trencat, però amb el qual havia d’aprendre a conviure.

El temps la va ajudar a posar la seva vida en ordre, a encaixar el seu passat i a construir el seu futur. Ara, la Núria dóna classes de filosofia política a la universitat i acabava de mudar-se a un estudi de la Barceloneta, on, tota sola, vol trobar la tranquil•litat que necessita per acabar la seva tesi doctoral.

En aquest moment, mentre segueix buidant les caixes, el seu cos respira profundament, sospira... com si la seva ànima volgués manifestar així la satisfacció que sent per tot el camí recorregut, que ara segueix reconstruint i desgranant amb els records.

De cop, se li dibuixa un somriure als llavis. Li ve al cap el comentari que li va fer una veïna dels seus pares pels carrers de Palma: “Ai nena, sí que vas fer bé de deixar aquella feina que tenies, perquè mira ara com estan de malament els bancs!”. En recordar-ho ara, se li escapa un somriure irònic i, orgullosa d’ella mateixa, pensa que s’ha convertit en la dona que sempre havia volgut ser sense saber-ho.

Comentaris

  • Gràcies![Ofensiu]

    Moltíssimes gràcies Pilar pels teus ànims i també per les teves correccions lingüístiques, que procuraré tenir en compte d'ara en endavant. Tenint en compte com de bòlid anem tots i totes les coses que poden desanimar-nos en un moment de crisi com el que vivim, s'agraeix moltíssim que algú t'animi a seguir escrivint. Una abraçada!

  • Molt bon relat ![Ofensiu]
    brins | 29-01-2013 | Valoració: 10

    Aquest relat m'ha agradat molt, Irene; evidencia la teva experiència en la redacció de notícies; demostres que ets una gran professional de l'art d'escriure. De fet, un relat ve a ser el mateix que una petita crònica...un reflex de la vida.

    Expliques els esdeveniments amb una precisió excelsa, el lector gaudeix amb delit els nobles sentiments de la Núria, i enllaces les oracions amb una coherència perfecta. L'ortografia i la sintaxi és tan bona, que em permeto de fer-te notar dues petiteses: "pobre" = pobra i "donar classes" = fer classes.

    Et felicito molt sincerament, Irene, i t'encoratjo a continuar escrivint MOLTS, MOLTS, relats.

    Una cordial abraçada,

    Pilar

l´Autor

Irene Peiró Compains

4 Relats

7 Comentaris

1721 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Fa molts anys que escric, però he dedicat pràcticament tot el meu temps a preparar notícies, cròniques o reportatges. Vaig estudiar periodisme de 2002 a 2006 a la UAB i, des d’aleshores, he passat per ràdios, agències i, principalment, per Departaments de Comunicació com el de l'administració local en què treballo actualment.

M’interessa especialment la política i els temes socials i faig col·laboracions periodístiques principalment relacionades amb el dret a l'habitatge, tema en què estic especialitzada.

A través dels relats, espero posar a prova la meva imaginació i creativitat, anant més enllà dels límits que em marquen diàriament els textos periodístics.