La dona del magistrat.

- No pateixi, senyor jutge, el posaré al corrent tan bon punt tingui notícies.
Acompanyo al client fins la porta del despatx i l’acomiado. Torno a la taula per revisar la documentació que m’ha portat: Unes fotografies, l’adreça de la perruqueria, el supermercat, les amigues... Dades que m’ajudaran a seguir l’esposa del jutge de forma discreta, no vol escàndols.
El primer pas és establir quina és la seva rutina. Has de diferenciar entre lo normal i lo extraordinari. És una fase feixuga, avorrida, i sovint decebedora, com quan la perds i no saps com, o es passa la tarda vagarejant per uns grans magatzems. Et fas farts de caminar; per això als detectius ens diuen “peus plans”. Has d’estudiar l’objectiu fins que aprens a diferenciar actituds anòmales i saps de forma fefaent quan t’has de moure. A mi m’agraden els seguiments a senyores, solen ser bastant previsibles. Els pitjors són els de socis de negocis, pretendents de pubilles... Si realment tenen quelcom per amagar esdevenen esmunyedissos com llangardaixos; sovint no justifiquen els honoraris.
Aquest és el típic cas de sospita d’infidelitat. Si no fos pels banyuts hauríem de canviar de feina. Ja els està bé, penso, massa llibertat se les ha donat a les dones. Igualtat de sexes... Això va contra natura, la dona és per quedar-se a casa, ocupar-se’n, fer-la còmode per quan l’home torna de treballar. I aquestes bajanades de gaudir del sexe, els orgasmes?... Sort que l’Enriqueta venia ben ensenyada, d’una família com cal. Quan li demano, es posa i em deixa fer sense escarafalls, fins que acabo. Com ha de ser.
Vaja, la senyora surt de casa amb un aspecte poc habitual, molt empolainada. Malfio immediatament. La veig aixecar la mà per aturar un taxi; sento un esglai, no n’hi ha cap més a prop. Sort que el taxista, amb un gest, l’indica la parada de la cantonada. Entra al primer, i jo al següent. Em limito a dir:
- Segueixi aquell taxi.
El taxista s’ho pren com una pel•lícula. Excitat, l’haig de frenar perquè no s’acosti massa. Ignoro la seva conversa fins que es cansa i calla. La senyora baixa del seu vehicle a l’alçada del Liceu, a les Rambles. Faig aturar el meu i li pago la carrera al taxista, que se’m queda mirant com dient “On és allò de quedi’s amb el canvi?”.
Segueixo al meu objectiu pel carrer de la Boqueria fins que gira per Banys Nous. Ara sé on va: A la modesta pensió que hi ha al carrer, on la veig entrar. Bona jugada, poques possibilitats hi ha de que es pugui trobar veïnes o coneguts de Pedralbes.
M’he d’esperar una estona, si vull trobar-la amb les mans a la massa. Comprovo la minicàmera que enregistrarà les proves. Em fixo en la pensió: Ocupa la planta principal i l’entresol d’un casalot antic, que fou de categoria fa molts anys. Recordo que no fa gaire hi va haver un assassinat al primer pis; crec que encara no s’ha resolt. *
Pujo els graons de marbre fins al principal i empenyo la porta. Darrere del mostrador hi ha un home eixut, de pell xocolata amb llet, indi o pakistanès. Li passo ràpidament pel nas la meva placa falsa de policia, i li demano per la senyora que fa deu minuts que ha entrat. Ell es limita a girar el llibre de registre, com dient “Jo no dic res, apanyi’s”. Aquí està: “Pepita Pérez, Hab. 43”. Un àlies prou discret. Està clar que no li ha demanat la documentació.
Avanço pel passadís. D’una cambra oberta agafo unes tovalloles, em serviran d‘excusa i d’amagatall de la càmera. Arribo a la porta 43 i truco:
- Si? - diu una veu des de dins.
- Perdoni, els porto tovalloles netes. Ha estat un descuit.
La porta s’entreobre i per l’escletxa veig una dona que es tanca un barnús amb la mà a l‘alçada del coll. Una esgarrifança em sacseja l’espinada:
- Tu ?? - cridem ensems. Ella fa un pas enrere amb la mà a la boca per ofegar un vagit, i aprofito per entrar. Allà està, la senyora del jutge, al llit, tapant-se amb els llençols fins el nas, con si es volgués fer fonedissa. Sento un defalliment, una basca a l’estomac. Amb prou feina escolto la meva dona dient-me “T’ho puc explicar”. Una fiblada m’esqueixa el tòrax i un corrent de foc em puja a la gola i al braç esquerre. Un dolor de mort. Em deixo caure, i sento que suro en una mena de núvol i tot es difumina.
Un darrer pensament em ve al cap, mentre m’endinso en la foscor: “I a sobre gaudiran de la meva assegurança!”.