LA CONFESSIÓ

Molts cops me la quedava mirant mentre parlava. Movia els braços i la boca, però jo no sentia res perquè només volia memoritzar el seu rostre per sempre i poder tancar els ulls amb la tranquil·litat de saber dibuixar-la en un llenç invisible sense necessitat d’obrir-los.

Que n’era d’estúpid. Ella ni tan sols sabia que existia de la manera en què jo existia per ella. Només volia desfogar-se amb algú, encara que aquest algú se la mirés sense escoltar-la. I és que tot ho explicava amb intensitat, i et venien ganes de voler viure més fort, i mentre parlava sempre es tocava el cabell, es feia una cua, se la desfeia, es caragolava un floc de cabell i et somreia preguntant-te qualsevol ximpleria perquè fessis veure que l’escoltaves.

Tenia milers de pigues a les galtes. Un cop li vaig preguntar si se les havia arribat a comptar, però gairebé no vaig poder acabar la frase perquè es va posar a riure tan alt que vaig tenir vergonya de ser al seu costat, i la conversa es va acabar. Des de llavors intento no ser massa graciós.

A vegades es presenta a qualsevol lloc on hàgim quedat aguantant un mocador xop de mocs i diu que tot és culpa del David i que s’ha acabat això d’aguantar-lo. El David és el noi amb qui surt de tant en tant. Un “de tant en tant” que ja suma quatre anys. En resum, el David és un idiota rematat, però ella l’estima. La gran història és que es van conèixer a la universitat quan ella va començar Psicologia. Era un dels docents de la facultat i tenia fama d’engalipador. Es veien diàriament al bar, però mai es deien res, fins que un dia el David va apropar-se a ella per demanar-li alguna cosa totalment irrellevant i ella es va adonar que li estava tirant els trastos.

A mi em va conèixer amb vuit anys al parc infantil de sota de casa. Els nostres pares es van fer amics aleshores i fins ara. Com que vivíem a prop l’un de l’altre quedàvem a les tardes per fer voltes pel barri i aconseguir que algú ens comprés tabac d’amagades. Devia ser per aquella època quan em va confessar que els seus pares s’anaven a divorciar i que no estava gaire trista perquè així tindria dues pagues. Era una poca-solta amb catorze. Ara només ho és una mica.

Té coses que fa que vulgui replantejar-m’ho tot. L’altre dia em va dir que vol marxar a veure món i que si vull acompanyar-la, que serà divertit. La gràcia de tot això és que ho diu de veritat, i jo ja no sé què pensar. Per ella sembla tot molt fàcil. A més, ha remarcat que no cal que ens emportem equipatge i que podem tirar els primers tres mesos amb una motxilla, però per a mi això és impensable. I quan m’ho diu, m’agafa la cara amb les mans i em mira amb aquells ulls verds que té, i jo només puc dir-li que m’ho pensaré.

Si no fos per com és, que s’ho pren tot de broma, li diria que s’assegués al sofà del menjador i que m’escoltés un moment. Ella es posaria a riure i a dir-me que què passava, que li agraden les endevinalles i que si he conegut a alguna noia. Es creu que em psicoanalitza, però ja li he dit que el títol li van regalar a la tómbola perquè poc encerta quan parla de mi.

La veritat de tot és que no puc dir-li-ho perquè llavors tot s’acabarà i deixarà de trucar-me per parlar ella sola i, tot i això, no sé si ho podria suportar. A vegades penso que sí que ho sospita i que es fa la despistada com quan van trucar-li de la feina per preguntar-li sobre uns informes d’un pacient i va fer veure que no recordava on els havia deixat.

Potser, i amb sort, per Nadal el David marxa al poble dels seus pares i ella s’acaba quedant a Barcelona i podem anar a sopar plegats. Llavors podria ser un bon moment per explicar-li aquesta bogeria que no em deixa viure. O no. Qui sap.