EL JOC DE L'ARRENCA CEBES

Això és una bogeria. Porto tot el matí aquí, esperant. Cada cop que sento la sirena de la Policia Nacional em moro de por. Ens apinyem els uns amb els altres i fem allò que de petits tant ens agradava. Una espècie d’arrenca-cebes, segons sento dir a algú. Encara no he votat, tant se me’n fot. Si em passaré tot el dia aquí, m’importa molt poc ser l’última.

El meu pare però, ja és gran. Li he dit diverses vegades que s’apropi a la porta, que segur que el deixen passar. “Tampoc sóc tant vell” em diu. Li busco una cadira perquè segui una estona. Està plovent però sembla que a tothom li és igual. Hi ha una certa tristesa i ràbia en l’ambient.

La meva mare ronda per aquí, tampoc fa cua perquè diu que no té pressa. Ens hem aixecat molt d’hora per ser aquí a les cinc de la matinada. Érem una vintena, veïnes i veïns del barri. A la poca estona ha sortit un home de dins de l’escola demanat un voluntari o voluntària per presidir una de les meses. La senyora que porta parlant amb la meva mare uns cinc minuts diu que a ella no li fa res, i entra. Ja no la torno a veure.

Ha vingut un periodista internacional, suposo que per veure com es desenvolupa tota la jornada. El tracten com si fos Déu, li ensenyen l’escola per dins i a mi em fa la sensació que es tracta d’una visita per llogar un immoble. S’està uns deu minuts, i marxa. A una altra escola, imagino.

Cap a dos quarts de tres decidim moure’ns fins al final de la cua. Aquí, de moment, no ha vingut cap furgó de policia. Ja ens han arribat vídeos del que ha passat a altres escoles. Putos psicòpates. Cops de porra al cap, empentes, crits, cops de puny. Fa fàstic veure com l’ésser humà es pot convertir en això. Cridem que no tenim por. Jo, de por, en tinc una mica, la veritat.

Han passat uns tres quarts d’hora i sembla que ens apropem a la porta de l’escola. Estic amb la meva germana gran i el meu germà petit. Els meus dos pares estan més endavant. No sé què passa però de sobte tothom es posa nerviós. Algú ha cridat alguna frase advertint-nos que ve la policia. Tanquen les portes de l’escola, perquè s’han de protegir les urnes. Dedueixo que els meus pares s’han quedat a dins, ja que no els veig enlloc. Perdo a la meva germana i al meu germà durant un minut. Hem practicat durant tot el matí, ara toca apinyar-nos per jugar a un arrenca-cebes improvisat. Alguns intenten sortir de la cua. Normal. És angoixant. Aquest embolic dura uns cinc minuts, perquè finalment un noi crida que ha sigut una falsa alarma. Doncs quina gràcia.

Trobo a la meva germana i li pregunto pels pares. No ho sap. No ens dóna temps a amoïnar-nos perquè quan es tornen a obrir les portes de l’escola, els veiem. Comentem la jugada i el meu pare diu que marxa a casa, que ja ha votat i que això és de bojos. “Vaig tenir prou amb els grisos” diu cabrejat.

L’acompanyem a casa. Dino alguna cosa i torno a l’escola amb la meva mare i la meva germana. Ens ha donat temps ha sentir les notícies. TV3 ha emès la compareixença de la Soraya Sáenz de Santamaria i jo quasi vomito.

Ens hem assegut a terra. Són les set de la tarda, però ja no hi ha tant rebombori. Els moments durs han estat al matí. Els hi hauran dit que parin d’apallissar al poble. Si no, no m’ho explico.

Portem aquí tot el dia i amb alguns ja hem fet amistat. La impotència i la ràbia ha predominat, però també la valentia. Suposo que això uneix. A les vuit hem aplaudit, i per enèsima vegada, he cantat els Segadors. També l’Estaca, de Lluis Llach. Reconec que no me la sabia, però, collons!, que em facin ara un examen de la lletra si volen.

El senyor que ha organitzat la gent durant tot el dia ha sortit a parlar, ens ha agraït la presència, ha donat un petit discurs i finalment ha entrat dins l’escola. Jo marxo cap a casa, no tinc ganes de res. “Hem votat, hem guanyat” criden. “Europa ens mira” sento. A veure si és veritat, i podem marxar d’aquest país de merda.