La companya d'habitació

Al segon dia li pregunten de nou si hi ha algú a qui vulgui avisar: fills, nebots, germans... Encara que no és gaire gran, uns 60 anys, ella mateixa es diu vella. Contesta negativament a tot. No té fills. I germans? Fa una pausa; si sabés que pot mentir sense conseqüències ho faria, però no ho sap. Sí que té germans, però fan la seva vida, respon per fi. Ahir va fer servir una expressió diferent: sí que en tenia però com si no els tingués. L’expressió d’avui em molesta, implica rancúnia i la trobo injusta. Sento una onada de menyspreu. He passat 25 hores al costat d’aquesta dona; no és exactament desagradable però es queixa molt, pot arribar a ser desconsiderada, no col·labora amb el tractament ni amb els intents del personal sanitari per a proporcionar-li comoditat i ha estat brusca amb l’única visita que ha tingut (una veïna, tan sola com ella però més sana)

Potser és així perquè està sola, potser està sola perquè és així; no ho sé.
He conegut moltes persones amargades que es trobaven soles (i d’altres que no ho estaven). Si hom es pren la molèstia d’escoltar-les, s’adona que mai no es penedeixen de res en absolut i que les seves històries, en les que elles sempre prenen un paper de víctima sacrificada són vagues i estan plenes de contradiccions i omissions.

Però això no demostra res i no significa res. Ara me’n sento jo, d’injusta. No tinc dret a jutjar res d’això.
Tots tenim coses de les que penedir-nos, suposo. És perillós negar-ho, i encara més oblidar-ho.