Finlàndia

Un relat de: AnnaVelasco
La Maria està contenta perquè la mare avui no ha anat a treballar.

‘Estic malalta’ explica la mare, amb una veu que no és la seva, després de mocar-se sorollosament.

‘Visca! Ens passarem el dia en pijama, veient dibuixos, jugant i llegint contes’

‘No tan de pressa! Jo estic malalta però tu no. Ara vindrà la iaia per a acompanyar-te a l’escola’

La Maria s’empassa aquesta terrible injustícia (una de tantes) i accepta anar a l’escola mentre la mare es queda a casa. Un cop la iaia li ha fet el petó de comiat i ha marxat a comprar el pa i a fer aquestes coses que fan les iaies, la Maria somriu amb malícia. Té un pla.
A classe, cada vegada que sent que un company esternuda o es xucla els mocs, va corrents a abraçar-lo i besar-lo. A l’hora del pati, tot i que fa fred, es nega a posar-se ni la bata ni l’abric, provocant la desesperació de les mestres, que no triguen a rendir-se; la Maria corre fins a estar ben suada i després s’asseu al terra, ben quieta, notant com se li queden els peus i el culet freds.

L’endemà està tan malalta com la mare. Les dues passen el dia juntes a casa.
Aquella mateixa nit, els pares parlen mentre creuen que la Maria dorm.

‘Ja li has encomanat el refredat a la petita, què hi farem’

‘És estrany. Em pensava que eren els nens els que enganxaven les malalties als adults...’

Després segueixen parlant amb tot de paraules que la Maria no entén: baixa laboral, situació precària, maleïda reforma, comiat procedent... Al final, acaben parlant de Finlàndia. A la mare li canvia la veu sempre que parla de Finlàndia; fins i tot malalta, es torna somniadora, optimista i plena d’enyorança, assaboreix cada paraula mentre pensa en veu alta més que no pas parla...
Passen els dies i la mare ja no està malalta. Així i tot, segueix sense anar a treballar. Diu que ja no hi ha d’anar més, que no és culpa de ningú (cosa que la Maria no entén). La Maria ja no està malalta, tampoc, però ella sí que ha d’anar a l’escola.

Els dies i els mesos passen. Fa calor i la Maria no es posa malalta encara que ho intenti. Segueix anant a l’escola mentre la mare es queda a casa. La Maria diu que troba a faltar el fred; la mare intenta treure-li del cap però no pot evitar confessar que ella també el troba a faltar. La Maria plora cada vegada que ha d’anar a l’escola, també quan la recullen, i tot sovint, sense motiu. Cada cop més, la mare també plora.
A les nits, mentre la Maria fa que dorm, els pares parlen. Ara ja no parlen de feina. La mare segueix parlant de Finlàndia, però la seva veu ja no sona somniadora, s’ha tornat més greu, més seriosa, en alguns moments... suplicant? El pare triga a respondre i quan ho fa utilitza poques paraules, el seu to és càlid i segur al mateix temps. L’última frase que escolta la Maria abans d’adormir-se és fàcil d’entendre:

‘Si ho hem de fer, ho farem’

Un dia que la Maria torna de l’escola es troba la casa gairebé buida.

‘Ens han robat’ exclama.

Els pares de seguida miren de tranquil·litzar-la. Li expliquen que tots els mobles i les joguines aniran en avió a un altre país.

‘I què farem sense les nostres coses!?’

‘Nosaltres també hi anirem ben aviat’

La Maria no sap si li agrada la idea. Un altre país, una altra casa...

‘Hauré d’agafar l’avió cada dia per a anar a l’escola?’

La mare somriu i li diu que al nou país hi haurà una nova escola però que no caldrà que hi vagi durant un temps. La Maria sent una mena de felicitat que comença a envair-la, però encara no es confia. Demana a la mare quan haurà de tornar a anar l’escola. La mare mou els ulls mentre calcula i després respon:

‘D’aquí a tres anys’

La Maria intenta assimilar tot el que significa aquesta informació, però no pot. Només sap que és una cosa meravellosa. Està tan feliç que ni pensa en preguntar el nom d’aquest país màgic que permetrà que els seus somnis es facin realitat.

A més, ja se l’imagina.

Comentaris

  • Magdala | 26-02-2017 | Valoració: 9

    Hola, m'agrada com escrius, són relats molt humans i amb molts coneixements dels sentiments. Molt més que una simple narració.