Formigues

La primavera va començar i la Maria encara tenia tres anys. Recordava algunes coses de l’estiu passat, però les formigues no es trobaven entre elles. La primera vegada que les va veure li van fer por; temia que la rodegessin i se l’emportessin al formiguer com una molleta de pa; sabia que eren fortes...

-Fora, formigues! No us acosteu, bèsties!

Un dia se li va acudir posar nom a algunes d’elles. Potser perquè el seu món exterior era limitat, va escollir els noms dels membres de la seva família:

-Aquesta es diu Anna, com la mama; aquesta, Mateu, com el papa; aquesta, Maria, com jo; aquesta Núria...

Va començar a parlar amb elles. Parlava amb la seva veu normal, només una mica més fluixa, i al mateix temps es posava les mans al voltant del coll amb els polzes enganxats a les orelles i els dits petits tocant-se davant de la boca, simulant unes mandíbules de formiga.

-Les formigues diuen que volen poma amb mel per berenar -va dir un dia la Maria des del pati.

La mare va preparar un bol amb una poma pelada, tallada a trossets i amb una fina capa de mel ecològica per sobre. Unes engrunes van anar cap a les formigues la resta se la va menjar la Maria.

-Les formigues diuen que plourà -va dir un altre dia la Maria.

La mare va afanyar-se a retirar la roba estesa. Al cap de poc va ploure.
Un altre dia, mentre la mama fregava els plats, la Maria va anunciar:

-Les formigues diuen que la casa està a punt de caure.

La mare va deixar de rentar els plats, va mirar a la seva filla i va dir:

-Potser és un bon moment per a anar-nos a trobar amb el papa i la Núria al parc, doncs...
-Però, mama, no has acabat de rentar els plats!
-Si la casa cau, no caldran plats nets, no et sembla? – va respondre la mare eixugant-se les mans.

La Maria va rumiar i va concloure que tenia sentit; va córrer a agafar el Dani, el seu ninot preferit, i uns quants clips per als cabells i en un moment es va plantar a la porta.

-Adéu, formigues! -van cridar mare i filla alhora abans de sortir.

Just quan tombaven la cantonada, la casa va començar a esquerdar-se. La teulada es va partir en dos trossos, semblava un ou passat per aigua. El balcó va trontollar durant uns minuts i un terç de la barana va caure. La façana va quedar força ben parada, tot i que l’edifici sencer es va inclinar quedant la porta del pàrquing parcialment enfonsada i, per tant, inaccessible. La mama i la Maria s’ho van mirar tot des d’una distància prudencial.

-Al final no s’ha caigut del tot! -va dir la Maria trencant un llarg silenci. -Formigues tontes...