Una confusió

La Maria i en Jac van néixer el mateix dia, gairebé a la mateixa hora. Cap dels dos no va plorar.

La Maria va trigar moltes hores en sortir, de manera que devia estar massa cansada per plorar; simplement va deixar que la dipositessin sobre la seva mare, va obrir els seus enormes ulls temporalment blaus, es va posar guenya i es va adormir amb l’expressió de qui pensa “aquí passa alguna cosa estranya però ja indagaré més tard...”
En Jac no va plorar perquè ell amb prou feines va notar cap canvi en estar a dins de la seva mare o a fora. Resultava que en Jac, igual que els seus pares, era un esquelet. Des de la seca però confortable pelvis de la seva mare podia observar perfectament el món que l’esperava a través d’unes grans costelles que feien de barrots. Quan va sortir va veure-ho tot més clar i, a més, podia moure’s amb llibertat... però en aquell moment no tenia cap gana de moure’s; com la Maria, només volia arraulir-se al costat de la seva mare i dormir.

Uns dies més tard, a casa de la Maria, la mare no podia deslliurar-se d’una estranya i molesta sensació cada vegada que mirava la seva nouvinguda criatura.

“Vols dir que la Maria no tenia els ulls blaus quan va néixer?” va preguntar finalment.

“Molts bebès neixen amb els ulls blaus i després canvien. Com els té ara?” va contestar el pare.

“És que ara no en té!”

Això els va semblar molt estrany. Però no tan estrany com una cosa que van notar més tard tot canviant-li el bolquer.

“I estic convençuda que quan va néixer la Maria era una nena!” va queixar-se la mare.

“I ja no he és?”

“Ara està dubtós!” va respondre la mare mostrant al pare el pubis pelat d’aquell estrany bebè.

“Això sí que és estrany! El millor serà anar a l’hospital a veure què ens diuen...” va fer el pare.

Encara no havien acabat de creuar la porta de l’hospital per a dirigir-se a la recepció quan van escoltar una veu trencada i profunda però gens desagradable que deia:

“... i aquest bebè és tovet! El nostre no ho era pas, de tovet!”

Els pares de la Maria i els d’en Jac es van mirar, van mirar les seves respectives criatures que es trobaven erròniament en braços dels altres i van esclatar a riure.
Els bebès van canviar de mans i en Jac i la Maria, al igual que els seus pares, amb el temps van esdevenir grans amics.

Això sí: la queixa a l’hospital, la van presentar.