La Clariana, en Petardet i el gegant Passafulls

La Clariana era una petita fada d'aigua que vivia en un palau de cristall al costat d'un llac envoltat de muntanyes de marbre blanc.
Es passava els dies avorrida pensant com serien els paratges més enllà.
Un dia va trobar un amic, en Petardet. Era un coet que no podia esclatar perquè s'havia mullat. A un noi li va caure al llac quan es quedà encantat mirant la Clariana.

Les fades d'aigua només es poden veure la Nit de Sant Joan. Diuen que surten a contemplar els focs d'artifici que brillen en la foscor. A la Clariana també li agradava veure'ls. Fou així com va trobar en Petardet. El recollí i l'eixugà amb un mocador de seda.

La Clariana i en Petardet jugaven a imaginar aventures. Saltaven marges i volaven pel cel. En Petardet es lligava fort a la cabellera de color coure de la Clariana; ella obria bé les llargues ales que tenia a l'espatlla i sobrevolaven l'aigua perseguint el reflex dels arbres sobre el llac, imaginant-se que eren ogres que se'ls volien menjar. Llavors tiraven pedres a l'aigua, removent-la, per fer-los desaparèixer.

Quan estaven cansats, s'asseien a conversar a la vora del llac.
— Saps, a vegades passa per aquí el gegant Passafulls. La mare diu que ens hem d'amagar ben amagats perquè no ens vegi.
— I per què no ens pot veure? — preguntà en Petardet.
— No ho sé pas. Només sé que és un gegant que mira i remira per tots els racons.
— No tens curiositat per saber què busca?
— I tant que en tinc! I a més, a mi no em fa por — respongué la Clariana.
— I quan tornarà a passar?
— No ho sé, però fa dies que la mare està neguitosa i en comença a parlar.
— Jo tampoc tinc por i no em penso pas amagar — digué en Petardet.

Aquesta conversa es tallà de sobte en sentir un tremolor al terra i un vent molt fort que feia anar els núvols d'aquí cap allà.
Es van espantar en veure una enorme massa que els queia a sobre.
Era la bota del gegant Passafulls que al passar pel llac com si fos un bassal, se li va omplir d'aigua, xuclant al mateix temps la Clariana i en Petardet que s'havien capbussat per amagar-se. Només van tenir temps d'agafar-se fort per no caure i obrir bé els ulls per veure on anaven. Amb quatre gambades en Passafulls ja els havia dut més enllà d'aquella vall.

Van arribar a un port on hi havia pirates i una mona de seda. Quatre passes més i ja eren a un paisatge que canviava constantment, els martinets el destrossaven i els minairons el tornaven a refer.

Heu de saber que en Passafulls estava llegint contes i gaudia de totes les aventures narrades en aquell llibre.

Per això, més enllà es van trobar un dimoni que treia foc per la boca, un mag que volia volar i un donyet al campanar...i en Tarlà que anava a Girona i passant pel riu Onyar van veure la Cocollona.

Cada full una nova aventura. La Clariana i en Petardet s'ho estaven passant d'allò més bé. Poc es podien imaginar que eren dins d'un llibre de contes.

Però vet aquí que s'apropava altre cop la nit de Sant Joan i a en Petardet li entraren aquelles pessigolles a la panxa que senten tots els coets quan s'apropa la revetlla. Volia mostrar a tothom la bellesa que guardava dins. Sobretot a la seva amiga. Encara estava humit de tant viatjar dins la bota plena d'aigua del gegant i es va posar molt trist tot i que al passar per un bosc on els arbres tenien vida, els van fer pessigolles a les orelles.

— Mireu, al bosc del costat hi ha foc — cridà la Clariana.
Els arbres es van afanyar a allunyar-se per no cremar-se.

El foc era molt gran i les flames sortien del llibre. En Passafulls, en veure-ho va tornar enrere cap al conte del llac per agafar aigua. No va parar fins que el va apagar del tot trepitjant les flames amb aquelles botes enormes que duia posades.
Tenia els peus bullint i va tornar al llac per refrescar-los. Es va treure les botes i els va ficar a l'aigua.
— Uf, que bé! — va exclamar.

Amb l'escalfor del foc, la humitat d'en Petardet s'havia assecat. Ell i la Clariana van saltar fora de la bota i es van adonar que tornaven a ser a la seva vall davant del palau de cristall.
— Guaita Clariana, ja estic sec! Ajuda'm!
— Què vols que faci?
— Porta'm fins aquella brasa enganxada a la sola de la bota del gegant i veuràs què puc fer.

En Petardet es va encendre la metxa i va esclatar omplint el cel de mil colors.
La Clariana es quedà encisada contemplant aquell espectacle.
Mil coets més van aparèixer per tot arreu perquè començava altre cop la Nit de Sant Joan.