La casa d'una sola nit...

Tornant per l'autopista, a massa velocitat, tractant de mirar el paisatge, vaig passar altra cop per la sortida que condueix a casa teva, a la casa dels teus pares, on et vas fer gran i on ja no vius des que vares començar a estudiar, com la majoria dels adolescents que viuen a províncies sense Universitat. La mateixa sortida que vàrem agafar junts algun cop perquè volies ensenyar-me tots els racons que vares descobrir, on anaves amb els teus amics, els restaurants de temporada on es menjava el millor peix i, sobretot, aquell arbre que, en un racó de platja, queia sobre la sorra i et va fer tantes estones de companyia compartint les teves tristors...

M'hi vares portar un parell de cops, potser, d'amagades, aprofitant que tot coincidia i que podíem esgarrapar algunes hores a les nostres vides, escapant-nos i dient mentides que potser mai ningú no es va creure; mentre em portaves en cotxe, mentre passejàvem per la platja i pels carrers d'algun petit poblet de pescadors on ara ja només hi pescaven els barcelonins durant els caps de setmana d'estiu, jo tractava d'endevinar-te nen, d'introduir-me a la teva infantesa, imaginant l'adolescent que vares ser, el jove que tampoc no ets, però fruint encara de la companyia de l'adult que al final i tal com esperàvem ja no és amb mi.

Inevitable pensar en tu mentre passava davant d'aquell paisatge format per un ampli horitzó ple de mar i de cel que abans vàrem fer nostre, el que m'explicaves amb paciència i tots els detalls que eres capaç de recordar encara. Inevitable tristor i nostàlgia impossible de compartir, perquè les pèrdues només les pateix i les entén qui s'ha quedat sol i fan mal als qui desprès t'acompanyen, condemnant-les a ser per sempre secret...

En silenci recordava, desitjant que la velocitat se m'endugués amb tu en aquell mateix moment, sense més dilacions insuportables, però amb la condició que el destí ens ajuntés a l'altra banda de món; pensant si en aquell moment tu series allà, tant a prop meu, sense saber-ho ni tu ni jo. Jo tractant d'endevinar. I tu, probablement, sense imaginar-me... Em recordes encara? Podria ser que aleshores estiguessis passant un cap de setmana familiar i tranquil, en companyia de la que és oficialment, com sempre ha estat, la teva dona... Ben pensat, segurament ja sóc oblit, un passat potser estimulant...

Vaig aprofitar la ocasió per traslladar-me amb la memòria, sola aquest cop, als sopars que en les nostres agendes professionals i per no despertar sospites constaven com a reunions amb clients, conferències o bé trobades amb companys; recordo que les teves convocatòries eren quasi bé sempre urgents, precipitades i arribaven sense cap mena d'avís: tu ho planejaves amb molta cura però no m'informaves fins que la teva coartada era perfecte. Aleshores em recollies per portar-me a un dels nous restaurants oberts a Barcelona, on el menjar era massa escàs, sofisticat i car pel meu gust i l'ambient generalment fred i de disseny. No volies que ningú ens trobés, però paradoxalment triant el lloc t'arriscaves molt, probablement perquè tenies una resposta preparada que dissuadiria qualsevol sospita. Penso ara, també, com hauries planejat presentar-me a qui es presentés per sorpresa: potser com una companya del despatx, com una clienta?... Tant se val...

Com que aquell diumenge no era jo qui conduïa, tenia temps per mirar el paisatge, per dormir, per pensar. Però sense voler i més acompanyada per la musica que pel meu conductor, vaig triar tornar a viure, sola aquest cop, les nostres sortides que, com tot el que tu i jo fèiem quan ens trobàvem, eren d'amagat de tothom i improvisades; una trucada teva provocava altra cop la reorganització de la meva agenda i inesperadament apareixíem junts a qualsevol ciutat: Sevilla, Lisboa, sobretot Madrid. I tantes altres.

Passejàvem els aeroports que ja coneixíem, matant el temps mentre miràvem els aparadors de colors i tu acabaves per comprar-me allò que no necessitava però que ja aleshores jo era ben conscient que en el futur utilitzaria com a recordatori de la teva presència a la meva vida. Un breu trànsit, quasi bé un passeig, ara que ho penso... Fèiem el viatge plegats, teníem per separat les nostres ràpides i segurament inútils reunions, que a casa i al despatx ens servien d'excusa, i ens retrobàvem, impacients per passar la tarda i, desprès, la nit junts; sabíem perfectament que la nostra era una relació fràgil, provisional, apassionada i sobretot física, en la que tu trobaves l'aventura que tots els homes perseguiu quan esteu prop dels quaranta... Jo, en canvi...

És fàcil, sinó evident, deduir ara que fugíem de les nostres realitats, de les rutines i de les feines, també de les nostres parelles i dels nens. Allò suposava temps per nosaltres, encara que fossin només unes hores. Poca cosa, en realitat. Però viscut de manera intensa en una ciutat on ningú no ens coneixia o era improbable que les indesitjables casualitats ens reunissin inesperadament amb algun col·lega o conegut. Mai no ens va passar... Vàrem ser afortunats, també en aquest detall.

Passejàvem agafats, molt junts, pel teu estrany costum d'embolicar la meva ma dins la teva, els teus dits pressionant suaument els meus i ficar-les totes dues a la butxaca de la teva jaqueta, els nostres braços igualment enredats. Ningú mai més ha fet el mateix amb els meus dits, mai he pogut sentir-me de la mateixa manera, tan acompanyada mentre camino pels carrers...

Quasi bé mai passejàvem, però. Només pels aeroports, mentre fèiem temps per agafar el vol, mentre començàvem a assaborir les nostres presències; o durant les nostres anades i tornades als restaurants. Un taxi sempre diferent ens portava, els dos acompanyats per la pressa d'arribar a l'hotel que tenies reservat al teu nom sense consultes ni explicacions prèvies. Un hotel qualsevol d'una d'aquestes modernes cadenes d'establiments per executius que viuen de pressa. Una habitació impersonal i estandaritzada, freda potser, que de seguida fèiem la nostra casa, per una sola nit; la casa impossible que mai no compartiríem. I n'érem tant conscients que en cap moment en vàrem voler parlar. No hi havia futur, ni tant sols la fantasia d'imaginar-lo ni les ganes de pensar-ho. Tampoc jo et vaig demanar que triessis, probablement per la por que allò suposés haver de decidir si tu series el meu destí, més enllà d'aquella mateixa nit.

Sortíem a sopar, sí; sense preferències, buscant qualsevol lloc on poder menjar de pressa i parlar, només una mica perquè la nit, aquelles nits tan llargues, ens esperava. Eren hores de vigília, d'ensenyar sentiments, d'aprendre tantes coses, de regalar i de rebre. Eren nits d'abraçades intenses, inacabables. Nits apassionades d'habitacions amb enormes llits de matrimoni, reservades premeditadament, però en secret per l'agència, com d'ús individual, que vivíem especialment conscients d'estar enganyant tothom; sobretot a nosaltres mateixos. Massa conscients que esdevindria el final, probablement més d'hora que tard. Segurament, per sorpresa. Sentíem, sí, però també pressentíem que tot allò no podria durar gaire...

Jo ho endevinava, en vaig ser conscient des del primer moment; sabia el que m'esperava quan decidíssim tancar aquell episodi tan nou i estrany que, per mi, havia estat fins aleshores el més estimulant i emotiu de tots; potser perquè l'havia furtat conscientment a la meva pròpia vida, vivint-lo de manera paral·lela a aquella, com desdoblegant-la en un acte egoista i rebel.

Mentrestant, tu et deixaves estimar d'aquella manera boja; et deixaves portar també pels teus instints i quan tornàvem, n'estic segura, devies explicar les nostres escapades a algun dels teus amics; tractant, potser, de justificar-te davant la teva pròpia maduresa i de demostrar-li a ell que encara eres capaç d'emportar-te una noia força més jove que tu a qualsevol lloc i amb només unes hores d'antelació. Perquè ella era sempre a la teva disposició, de tant enamorada com la tenies... Havies aconseguit tenir l'amant que tots els homes desitgen a la vida, la que comparteix amb tu els pocs moments que pots dedicar-li i aquella que mai ha demanat res, ni ha imaginat posar-te en el compromís d'haver de triar entre la vida familiar oficial o aquella altra tan excitant; nova també per tu...

Encara per l'autopista, abans d'entrar a Barcelona, tractava d'imaginar si hauries tingut l'oportunitat de repetir totes aquelles vivències amb alguna altra, si hauries sentit el mateix en alguna ocasió o potser si alguna joveneta estaria, com era jo aleshores, esperant una trucada teva, amb les bosses a punt, per fugir unes hores al teu costat en direcció a qualsevol destí. Em sentia desolada davant la meva pròpia soledat.

Pensava també que, desprès del nostre final, res no podia ser fàcil per tu, que viuries amb la teva dona vigilant, sospitant i segurament controlant cadascun dels teus moviments. Vares cometre un error del tot inesperat quan et vares descuidar el resguard del meu últim bitllet d'avió a la butxaca de la teva jaqueta, el meu nom imprès en lletres majúscules, sense accent, adjudicat al seient 3A d'un vol d'Ibéria cap a Bilbao... Maleeixo des d'aleshores el teu estrany costum de portar-me al teu costat amb les mans molt juntes, abraçades amb els nostres dits entrellaçats, sempre dins la mateixa butxaca... Encara que mai més hagi tingut l'oportunitat de rebutjar un gest igual...

Ella el va treure l'endemà de la que va estar la nostra última tornada, al matí, per portar la teva roba a la bugaderia.

I el va llegir, el meu nom. En aquell mateix moment d'indignació, amb les mans tremoloses, et va trucar al despatx. Et va demanar explicacions, que li vas haver de donar telefònicament, de la mateixa manera que li vas donar la teva paraula que la nostra aventura s'acabaria immediatament i a mi em vares venir a trobar al despatx per sorpresa un matí de dimarts per regalar-me el teu últim petó...