Dos petons...

Tot just feia uns anys que havien superat la primera meitat de la vida. Eren joves. Eren tres, la nit càlida a la ciutat i sopaven en una taula petita d'un bon local, a la terrassa. Ella al mig, separant-los, fent-los riure mentre menjaven, xerraven i bevien un bon vi.

Ella es dedicava especialment a l'home que s'asseia a la dreta, gras i vestint una barba negra i una camisa de fil de color rosa, que portava per fora els pantalons blau marí. Li agafava la ma esquerra i l'escabellava, tot somrient. De tant en tant es dirigia, conduïda per la conversa, al noi de la seva esquerra, amb una certa indiferència.

Eren tres i tots tres van demanar els seus cafès.

Va sonar un telèfon amb una melodia familiar, universal, predeterminada. El va despenjar a la segona.

L'home de la camisa rosa es va disculpar i, abans d'aixecar-se de la petita taula, es va acostar a la noia i, amb el telèfon a la ma, li va donar un petó llarg, profund, inesperat. Potser violent. Ella el va rebre amb sorpresa i s'hi va tornat, dolçament. Desprès, es va allunyar de la taula, tot entrant al restaurant.

Ella el va acompanyar amb la mirada, fins que el va perdre, tot sabent que tardaria uns quants minuts en sortir. Es va mirar a l'home que havia quedat assegut a la seva esquerra i, sense cap paraula, s'hi va apropar lentament. I li va donar un petó llarg, profund, inesperat. Potser violent. A la terrassa plena de gent en una càlida nit d'estiu a la ciutat.