19h00. Aula 35.

Un dia complicat, com la temporada que estava passant. Feia temps que pensava que necessitava un canvi: no suportava viure sola, no li agradava la seva feina, no tenia cap relació estable i disposava de poc temps lliure per veure els amics.

En aquestes circumstàncies resulta fàcil desitjar una vida millor però és quasi bé impossible aconseguir-ho.

En llevar-se al matí, es feia el propòsit, cada dia, de ser més amable amb els seus companys de feina, contactar amb els seus amics i organitzar trobades. Havia arribat a pensar que el seu caràcter, exigent, era el culpable de la seva soledat.

Però aquella no podia ser la única raó, impossible que fos tan senzill. Creia que el factor sort té importància en la trajectòria de les persones i estava convençuda que a ella n'hi havia tocat una dosi molt petita.

També havia llegit en algun lloc que la sort no et ve donada, com el color dels ulls o la mida de la cintura, sinó que s'ha de treballar de valent per trobar-te-la en algun moment, al davant i per sorpresa, per agafar-la sense rumiar-s'hi gaire. Ella, pensava, no se l'havia pas trobat. I, quan tens 42 anys, comences a pensar que la teva oportunitat ja no arribarà mai.

Un parell de relacions serioses, llargues però infructuoses. No havia tingut sort amb les seves parelles: el primer -aquell que mai s'oblida...- havia decidit, desprès de cinc anys, que les preferia rosses i més jovenetes. El segon acabava de deixar-la, desprès de compartir una llarga malaltia. S'havia quedat sola...

Hi havia algun matí que aprofitava el trajecte en autobús fins la feina per pensar que no es podia considerar desafortunada: tenia el seu pis, el seu sou i un gat que es deia Nina. Potser amb això n'hauria de tenir prou, potser sí. Hi ha gent que viu molt pitjor, sense casa, a l'atur i sense ningú que li faci companyia.

Però, animada amb els seus arguments, li queien al damunt com un castell de cartes en veure les altres vides, les dels companys més joves que organitzaven sortides en grup, sopars, excursions, sense recordar-se mai d'ella ni d'oferir-li la possibilitat de compartir-ho. Hi havia casaments, aniversaris, vacances d'estiu... Ella se'n tornava sempre sola a casa, en el mateix autobús de cada dia, sense cap opció per trencar els hàbits quotidians. També passava sola els estius.

Va ser una novetat, de les que valorava com una d'aquelles petites coses que feien diferents els seus dies, llegir en un anunci de tant en tant enganxat als arbres de la ciutat la convocatòria per una xerrada sobre alimentació natural. Va llegir, primer sense gaire interès, que uns estudiants convidaven a tot aquell que podés estar interessat en participar.

Era per aquell mateix dia, a les 19h00 i a l'aula 35 de l'Escola Futur. Tot semblava estar preparat perquè ella podés assistir-hi, doncs el lloc quedava ben a prop d'on esperava el seu autobús. Una passejada i podria arribar-hi puntual.

Tot i la fresca de la tardor, estava il·lusionada amb aquella alternativa gratuïta a tornar a casa i fer-se el sopar, llegir una estona ajaguda al llit i escoltar música, mentre la Nina l'escalfava i li feia companyia. El pis era fred, havia d'instal·lar-hi la calefacció però el seu sou no li permetia aquests tipus de luxes. Valorava aquests actes com petits regals de la vida, però no cops de sort i tampoc no pensava que hi trobaria els motius perquè tot al seu voltant millorés.

Una mica nerviosa, una mica avergonyida, va entrar tota sola a l'Aula 35 i la va trobar petita i plena. Li va costar trobar un lloc lliure i no va poder triar els qui serien els seus companys en aquell reduït auditori ple de desconeguts.

Tot dissimulant, es va anar fixant en la professora que donava la xerrada, en la gent del seu davant, els del costat. A la seva dreta hi havia una noia d'uns 20 anys, amb els cabells tallats de manera irregular, despentinada i amb uns pantalons ajustats i destenyits que havia vist portar a moltes altres joves; no li agradaven, però devien estar de moda...

A la seva esquerra hi havia un home d'uns 45 anys que semblava molt interessat en el que li explicaven. No li va produir cap efecte especial, era un tipus normal, més aviat clàssic, encara que la roba que portava semblava de bona qualitat. No portava distintius de classe, sinó un rellotge que semblava molt pràctic perquè estava ple de petits botons per diferents funcions, i un bolígraf que publicitava una coneguda marca de cervesa.

Li agradava estar envoltada de gent i era conscient que, tan aviat com aquella desconeguda acabés de parlar, recolliria les seves coses i marxaria cap a casa, sense presses, sense haver aconseguit el seu propòsit de trobar altra cop el sentit de la seva vida. I aquell moment va arribar, temut però del tot previsible; i amb tranquil·litat va començar a omplir la seva bossa amb els papers que havia utilitzat per prendre alguna nota, el bolígraf i el telèfon. També per sorpresa va adonar-se que aquell noi que havia estat assegut a la seva esquerra seguia immòbil al seu seient, mirant-la mentre organitzava les seves coses, sense cap pressa.

I sense cap vergonya la va convidar a prendre un cafè...