La casa de la foscor

Jo no era dels que no creuen en fantasmes. Jo era dels que saben que no existeixen. Però, de vegades, et passen coses que mai publicaries a les teves xarxes socials.

A la meva neboda se li va acudir una tarda mentre passejàvem pel camí de la riba del riu.

- Per què no escrius un llibre? - va dir-me quan ja el cel perdia el color i es preparava per deixar passar la llum de les estrelles.
- Ningú el creuria – li vaig contestar – I em prendrien per boig. A més, reviure el que vull oblidar...
- He dit un llibre. No que obris un blog personal.

Va aturar-se i es va ajupir a cordar-se una vamba. Havíem corregut més de mitja hora, però semblava que no estigués gens cansada. El cordill descordat era l'única evidència de l'esforç fet. Va continuar mentre es feia el nus

– Escriu una novel·la. - Va girar el cap per mirar-me, encara ajupida - Una ficció. No diguis enlloc que és real.

No sabia què dir-li. La idea em va cobrir com un cubell d'aigua tèbia en aquell vespre de novembre. O com una patata calenta que no sabia com agafar.

- Per què hauria d'escriure-ho? Què hi guanyaria? - Vaig dir el primer que em va passar pel cap.
Ella es va posar dreta. Em va mirar als ulls i amb els colzes quiets va aixecar les mans mentre capcinejava el cap i encetava un somriure.

- Per què així ja no parlaràs tant del que va passar?. Per veure què diu la gent i si li troben més sentit?
La vaig mirar sorprès encara reticent a emprendre la tasca que em proposava.

- Jo no sóc escriptor.
- No t'has d'inventar res. Tan sols has de recordar. A més, escrius articles.

Em va treure un somriure.

- Sí. Sobre física de partícules. És part de la meva feina i sempre és un treball en equip.
- Escriu. Si vols. Et faria bé. - i va continuar caminant. Vaig posar-me al costat. Ja s'anava enfosquint.

* * * * *

Quatre dies més tard, al vespre, vaig començar. Durant aquests quatre dies, i part de les nits, els records em venien al cap com trossos d'un trencaclosques que es tornava a muntar. No vaig posar-me a escriure fins que els records eren tan nombrosos que ja podia posar-los en l'ordre en què havien passat. La memòria és molt curiosa. Tenim molts records, ben clars, plens de detalls. Però, de vegades, no podem precisar quin va abans que l'altre. I no es pot explicar una història fins que tenim clar on comença, com continua i quan acaba.

I quan comença aquesta història? Per quin començament començar? Per a mi va començar una tarda plujosa de finals d'estiu. Conduïa el cotxe en mig d'un xàfec pel poble desert. Desenes de gotes impactaven al mateix temps contra la carrosseria del vehicle. Semblava que el cotxe travessava un mar de sorra. Als carrers no hi havia ningú. Sense lloc on aixoplugar-se tothom estava a casa seva o on fos esperant que amainés el temps. Quan passava per la rambla deserta, a poc a poc en aquell dia gris i humit, el vaig veure. Estava dret al mig de la rambla sota aquella cortina d'aigua. El veia de lluny quan avançava. La seva figura es feia més gran quan la veia entre els arbres de la vora del carrer. Vaig passar pel costat. El vaig mirar incrèdul. Era un nen d'uns 6 o 7 anys. Duia uns pantalons i un jersei. Ni paraigües ni borrasquer. Estava dret i quiet, mirant al davant seu. Ni tan sols va girar el cap quan passava, ni per mirar el cotxe. L'únic cotxe que passava per allà. Vaig mirar a totes bandes cercant els seus pares, algun germà, alguna persona més. No hi havia ningú més. Als pocs metres d'haver-lo passat, com més m'allunyava lentament, més forta era la sensació de buidor que sentia. D'estar abandonant algú que em necessitava. D'algú que estava totalment perdut. Vaig parar el cotxe. Vaig mirar enrere. No el veia. Pot-ser el tapaven els arbres. No hi havia ningú més. Vaig posar el freno de mà i vaig obrir la porta i en sortir l'aigua em va colpejar el cap, la cara i el cos. Dura i freda. Deixant la porta oberta del cotxe aturat, vaig sortir i vaig córrer al mig de la rambla. Em vaig aturar als pocs metres. Estava deserta. L'aigua impedia veure clar, però sols era una pluja d'estiu. Vaig girar el cap. Vaig moure'm cap a un costat mirant a tot arreu per si estava darrere d'algun arbre. Les parets de les cases estaven desertes. Els portals tancats. Vaig tornar a mirar a tot arreu, movent-me i girant. No hi era. Jo estava calat fins a la pell. Començava a tremolar. A poc a poc i tornant a mirar a tot arreu vaig tornar cap al cotxe aturat amb les llums enceses. En caminar, les sabates xapotejaven a cada pas com dues esponges. Era un d'aquells moments en què dues coses estaven passant i era impossible que passessin les dues. Havia vist el noi. Era un fet. Ara no hi era i no podia haver-se amagat enlloc. No hi havia on amagar-se ni de la pluja ni de la meva recerca al carrer. Era l'altre fet. No alguna cosa improbable, difícil de ser possible. Era impossible. L'aigua que m'entrava pel coll roba endins em va recordar que no em podia quedar. Tornava al cotxe tornant a mirar a tot arreu, lentament, movent-me i no directament per continuar cercant als mateixos llocs que ja havia mirat i remirat. A l'impossible s'hi afegia la sensació encara present que estava abandonant algú que em necessitava.

Agafat a la porta del vehicle vaig fer una última i llarga mirada, traient-me les gotes dels ulls. Vaig entrar i seure tornant a mirar mentre tancava la porta. El soroll de la porta va esmorteir el fragor de la pluja sobre meu i al voltant. Un llamp va il·luminar el carrer desert. I als pocs segons un tro va esmorteir la sorollosa pluja. Vaig tornar a mirar a fora. Ningú. Vaig girar la clau de contacte i el motor es va posar en marxa. Pensava donar unes quantes voltes pels carrers propers per si el veia. Quan el cotxe es posava en marxa vaig sentir un llamp i als pocs segons em va fer saltar un cop. Era una mà picant el vidre lateral posterior del cotxe. A la meva dreta. Vaig girar-me i vaig veure la mà, petita i amb els dits separats, enganxada al vidre. Vaig parar de cop. Se'm va glaçar la sang quan vaig adonar-me que la mà no era a fora. Al continuar girant el cap vaig veure el seu cap en la penombra del seient del darrere. Assegut al darrere, encara amb la mà al vidre em mirava amb uns ulls intensos.

- Em pots portar a casa?

No sé com s'ho va fer per entrar al cotxe sense que jo me n'adonés. No m'havia apartat tant del vehicle. Però de cop la situació va passar, una altra vegada a la vida normal i quotidiana. Excepte per algun matís tot anava bé.

- On vius? - Li vaig preguntar mentre tornava a arrencar el cotxe. No em va contestar.
Vaig decidir anar a la policia local perquè ells busquessin a la seva família. Jo tremolava pel fred i l'aigua baixava cap al seient i el terra del cotxe. Estava pendent dels carrers i la pluja torrencial. Als pocs carrers li vaig preguntar un altra vegada.

- On vius, noi?
En mirar-lo em vaig fixar que la cara, els cabells i la roba que duia estaven totalment eixuts. Excepte algun matís, tot anava bé.

En apropar-me a la seu de la policia local vaig dir-li que no es preocupés. Que aviat estaria amb la seva família. Seguia en silenci. Vaig mirar pel retrovisor i vaig frenar de cop. Em vaig girar. No hi havia ningú al seient de darrere. Estava sol. I encara em sentia com si estigués abandonant algú que em necessitava.

L'endemà, l'autopista, com sempre a aquelles hores del matí, anava plena. Vaig girar a la dreta i a les poques corbes entrava al pàrquing dels treballadors de l'ALBA, el centre de recerca. Sota un cel gris vaig tancar el cotxe i vaig caminar fins a l'entrada principal. Un cop acreditat vaig anar al meu experiment. Keiko, la jove especialista ja hi era. Els ordinadors engegats mostraven les dades recollides en els experiments dels últims dies.

* * *

Realment necessitava aquell bany relaxant. L'aigua de la banyera estava ben calenta, a uns 40° centígrads. Tenia els braços al llarg del cantó, fora de l'aigua. Els auriculars posats feien que el primer disc de Mike Oldfield m'envoltés i estigués present al bany de casa. Vaig tancar els ulls uns moments mentre els sons m'envaïen. El toc de campana em va fer sentir fred als dits dels peus, com si els hagués tret fora de l'aigua calenta. El fred era molt intens. Vaig obrir els ulls.

A l'altra banda de la banyera hi havia alguna cosa en la superfície. Vaig moure el cap per estudiar aquell fenomen òptic. Era un cercle, tocant la paret de la banyera, sota l'aixeta d'aigua. Un oval d'uns 30 centímetres d'eix major. Vaig adonar-me que a cada costat hi havia un petit cercle. Era un lleuger canvi de color o de transparència en l'aigua. Em vaig fixar més apropant el cos una mica. Aleshores la fredor gèlida dels dits dels peus es va estendre als genitals i em va pujar per l'esquena fins a entrar dins del meu crani. Tubular Bells sonava en una glacera o una planura antàrtica. Les curioses taques circulars en la superfície eren forats en l'aigua. Vaig acostar, a poc a poc, la mà dreta endavant cap aquell cercle. El cercle de la meva esquerra es va moure cap a mi. El petit cercle va desaparèixer i unes gotes van caure creant ones on hi havia estat aquell cercle.

Jo tenia la mà estesa, els dits encara encongits. Els vaig acabar d'estirar mirant aquell forat líquid. De sobte els dits van rebre una descàrrega sentint l'espurneig de guspires al meu dit. Va ser un moment i el forat va desaparèixer. Estava sol a la banyera que ara sentia freda dins la música de Tubular Bells. Vaig començar a tremolar. Tremolava i a cada expiració un núvol blanc sortia de la meva boca. De cop la llum i la música van desaparèixer. En la foscor sols sentia la meva respiració amb el petament de les dents. El xapoteig de l'aigua quan vaig sortir de la banyera. A palpentes vaig anar tremolant cap a la porta del bany. Vaig obrir i en traspassar el dentell mig encongit a la llum del passadís la llum del bany va tornar. En girar-me el vaig veure. Allà, dret, al costat de la banyera. Vestit amb aquells pantalons texans i el jersei fosc, granat. Va moure el cap mirant-me. Una cara inexpressiva que de cop va canviar. Vaig veure-hi un sentiment. Va ser un moment i la llum es va tornar a apagar. I vaig sentir de cop un fred més intens que mai. I vaig sentir una por profunda que em travessava el cos. Vaig sentir el cor gelar-se alhora que es va apagar la llum del passadís i es tornava a obrir el llum del bany. A dins no hi havia ningú. Encongit, el fred em feia tremolar inútilment i el dolor al coll i l'esquena va augmentar com si una enorme mà m'estigués esclafant lentament. Vaig començar a caminar cap a la cuina. A cada passa, trossos de gel es desprenien de la meva pell i esclataven a terra trencant-se en mil bocins. Despullat vaig arribar a la sala. Vaig entrar a la cuina i vaig agafar un got que la meva mà tremolosa sacsejava contínuament. Vaig posar-hi aigua de l'aixeta i el vaig posar al microones. Al cap d'un minut encongit, tremolant i movent petites passes vaig obrir la porta i agafant el got amb les dues mans el vaig apropar als llavis moradencs. L'aigua fumejant va entrar a la boca. Bevia a glops petits per evitar que aquella calor a la boca acabés trencant-me en topar amb el meu cos gelat. A poc a poc vaig anar recuperant la calor. Vaig agafar una manta i vaig seure al sofà envoltant-me amb aquella manta i agafant el got amb les dues mans. Prenia glop rere glop recuperant la calor. Més tard. Molt més tard, vaig deixar de tremolar.

* * *
Nedava fent braçades ...

Vaig entrar al jacuzzi del gimnàs. Una noia ja hi era. Les bombolles ocultaven el que hi havia sota la superfície. Ja feia dies que em dutxava al gimnàs i els banys al jacuzzi els feia sempre que hi havia algú més. Vaig entrar a l'aigua calenta i vaig seure i em vaig estirar. La noia portava uns auriculars posats. El fil musical del gimnàs sonava amb música new age. De sobte va sortir una versió de Tubular Bells. Vaig sentir fred.