La carta

Un relat de: white_wolf

Assegut a la cadira, perdut en un món imaginari. El temps passa. Miro per la finestra i veig a la gent caminar amb el cap cot, ningú mira als seus semblants, ningú parla i ningú no somriu. El vent bufa i mou les fulles de l'arbre solitari, un paper del terra és arrossegat i va a parar uns metres enllà. Aixeco la vista i veig un gran edifici de color gris, les terrasses són buides, les persianes són totes abaixades i no s'observa cap moviment. Segueixo pujant la vista i em trobo amb uns núvols semblants a petites boles de cotó. Es mouen molt pausadament arrossegats pel vent, sense tenir cap altra elecció. Desvio els meus ulls cap al full de paper de sobre la taula. Hi puc veure una taca en aquest blanc immaculat, uns traços, una paraula, un nom. El simple fet de veure el seu nom escrit em fa veure una cara somrient, uns ulls que em miren, uns cabells onejant al vent i sento una dolça melodia que xiuxiueja el meu nom. No recordo haver escrit el nom però la meva mà sembla que tingui vida pròpia. Passen els segons, els minuts, les hores. Segueixo en aquest món abstracte. Els meus ulls perden de vista el paper, la meva mà escriu sense parar, però el resultat sempre és el mateix, un paper més a la brossa. Sento el cant d'un ocell. Giro el cap i em trobo amb un cel roig com el foc, amb uns núvols ataronjats. És un espectacle formidable. La meva mirada es perd i em sembla distingir un altre cop una figura en el cel. Una vegada més és la cara d'Ella. Poc a poc veig com va desapareixent darrera la muntanya. Des de la cadira miro meravellat la bellesa de la posta. Passa el temps y el sol s'oculta. Torno a dirigir la vista al full en blanc. Poso la ploma sobre el paper i començo a escriure de nou. La mà intenta plasmar el millor possible els sentiments del fons del meu cor, però com els darrers cops, no ho aconsegueix. La màxima expressió dels sentiments reduïda a meres paraules buides de significat, no expressen el que realment sento per Ella. El munt de papers arrugats, del racó més llunyà de l'habitació, va en augment, uns papers que ja mai tornaran a ser d'un blanc immaculat. Les hores passen com si fossin segons. Vull trobar la perfecció en les meves paraules, però la inspiració sembla que fugi de mi. El seu nom..... em recorda a la perfecció el seu rostre, la seva veu, la seva manera de ser, però no puc trobar cap paraula que descrigui el que jo sento per ella.
De sobte començo a veure les lletres borroses. La meva mà agafa la ploma amb gran suavitat. Els meus pensaments s'acceleren i la meva mà escriu pausadament, la inspiració s'ha cansat d'evitar-me. La ploma fa moviments precisos i composa una carta d'amor més intensa que tots els poemes del món junts, més que qualsevol cançó feta per l'home, més perfecta inclòs que la creació divina. Hi ha un silenci sepulcral, per fi acaba la mà d'escriure. Rellegeixo la carta i no hi trobo cap mena de defecte. Miro cap al carrer. No hi ha ningú, els arbres es mouen amb la carícia del vent i un ocell planeja solitari enmig del cel nocturn. És completament fosc. Hi ha lluna nova i els estels brillen com mai havia vist. Arriben més pensaments a la meva ment. El record de les persones que caminaven pel carrer, l'arbre abandonat enmig d'un prat d'asfalt, els núvols dispersos pel cel i l'ocell voleiant sol a altes hores de la nit. Per primer cop arriben els dubtes. Em correspondrà Ella? Estem preparats els homes per un sentiment tant fort i tant profund?
Tanco els ulls. Veig la foscor. Tot és tranquil, el silenci m'envolta. Tot de sobte em cega una llum. No sé d'on prové i no sé a que es deguda. La por em té paralitzat, però no vull obrir els ulls, la curiositat em pot. La llum es va atenuant, puc arribar a distingir una figura a la llunyania i es va apropant. Segueixo sense poder-me moure. Puc veure el seu rostre, és Ella. Cada cop és més a prop. Puc notar la seva fragància tan dolça, puc sentir la seva mirada fixa en mi i el tacte dels seus cabells sobre la meva pell. Tot d'una veig que gira i passa pel meu cantó. Em giro i la veig avançant cap a la foscor. La segueixo amb la mirada fins que desapareix del tot.
Noto una llàgrima càlida, que llisca per la meva cara, és un tacte suau, i quan arriba al llavi noto un regust amarg. Quedo dret, sol enmig de la foscor. Ja no la puc recuperar, sento que definitivament l'he perdut. Obro els ulls i noto que d'ambdós ulls baixen dues llàgrimes més, les úniques que han acariciat la meva cara des que la conec. Tota esperança ha desaparegut del meu cor. M'estiro al llit i em poso a pensar.
Pel matí em llevo. Em dirigeixo a l'escriptori i torno a llegir aquella carta tan fantàstica escrita pel meu cor. Tanco els ulls i la signo amb una llàgrima. Faig un avió de paper de la carta, em dirigeixo a la finestra, l'obro de bat a bat i llenço l'avió. El meu amor vola ben lluny. Qualsevol cosa hagués donat per sentir una sola vegada, dit amb sinceritat: "T'estimo", aquesta hagués estat per mi la millor alegria que mai em podria haver donat. L'estupidesa en aquest món es paga i jo la vaig deixar marxar. Agafo un tros de full i hi escric:

"T'estimo"

Agafo el tros de paper i em llanço per la finestra.

.....

El destí dels homes és com un núvol arrossegat per un corrent de vent, o un home pot escollir quin corrent segueix?



Comentaris

  • És un relat que enganxa...[Ofensiu]
    lorien | 26-02-2005 | Valoració: 10


    ...i et té esperant a veure què passarà fins al final, i el final et sorpren.

    Et poses a la pell del protagonista i desitges que res no hagués passat, que els dos estiguin junts i feliços, però no és així, la vida no és així, en el moment menys pensat et treu tot el que desitges, tot el que tens per caure en la més trista misèria, esperant poder tornar a aixecar el cap.

    Però el protagonista ho ha meditat i no vol aixecar el cap sense ella i decideix morir, la sortida fàcil, perquè és molt més difícil lluitar pel que vols...

    Bé m'estic enrotllant molt i no pot ser, ja per acabar com diu la meva gran amiga Xisca Riera, espero llegir un nou relat teu ben aviat.

    Elena

  • Doncs a comentar[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 30-01-2005 | Valoració: 9

    El teu relat crea unes imatges clares i concises, que t'atrapen desde el començamen. Pots endivinar des de el moment en que es parla de món imaginari que hi ha quel com que falla en aquest rostre, que pot ser és tan imaginat com la resta i això porta a ser impossible, i d'aquí la vuidor. Si que és cert que de vegades un pot caure en un forat negre... aquest món imaginari que ens mostre allò que ens agradaria veure, és de vegades la millor arma per un que vol escriure, jo li diría no et tiris per la finestra... imagina més i escriu, veu altres rostres i descriu.

    Es un relat equilibrat que et porta a llegir fins al final amb molt d'interés i amb un final un pel inesperat que et sorprèn. Molt bé!

  • Sentiments purs[Ofensiu]
    marc (joan petit) | 30-01-2005 | Valoració: 8

    He llegit que desitjaves comentaris, i aquí em tens... L'acabo de llegir i descrius un estat d'ànim oposat a un plàcid diumenge pel matí, que és quan l'he llegit. M'ha transportat, però, al seu moment, i això és signe de que acaba interessant.

    Bé, felicitats i endavant!!!!

  • Ooohhhh....[Ofensiu]
    Gorwilya | 28-01-2005 | Valoració: 9

    He vist al forum que volies comentaris... i com que estava buscant algun relat per llegir aquí em tens... :P
    És molt bonic aquest relat, m'ha agradat molt. En ell hi ha plasmat tot el que sent ell vers ella, que en cap moment apareix, només com un refléx imaginari.
    El final és força trist, perquè això de que es tiri per la finestra... com ha dit Atlàntida potser si que és una mica exegerat que salti per la finestra, però és ben creible. E spoden fer moltes coses per amor, fins i tot treure's la vida.
    Vaig a llegir l'altre relat teu... ;)

    Una abraçada!!

    Gorwilya

  • M'ha encantat[Ofensiu]
    Atlàntida | 26-01-2005 | Valoració: 9

    Un relat fet amb molt de sentiment, el que no se si he entes es que es tira per la finestra o es el paper?.
    Si es tira ell, crec que no hi ha per tant, com dic sempre .........sempre hi ha una solució.
    Gracies per el teu comentari.
    Un petó i una abraçada.

Valoració mitja: 9

l´Autor

Foto de perfil de white_wolf

white_wolf

7 Relats

24 Comentaris

11751 Lectures

Valoració de l'autor: 8.71

Biografia:
La lluna és la meva mare i protectora. Quan es mostra als simples mortals com nosaltres, els meus cants li dedico des del fons del meu cor.

____________________________________

Un escorpí volia creuar un riu i com no ho podia fer sol va demanar ajut a una granota. La granota li va preguntar:
- Ets un escorpí, com sé que no em picaràs i em mataràs un cop hagim creuat el riu?
- Confia en mi.
- D'acord.
L'escorpí es va pujar sobre l'espatlla de la granota i aquesta nedant va començar a creuar el riu. Un cop eren a meitat de recorregut l'escorpí va picar a la granota i aquesta, mirant-lo amb ulls tristos li preguntà:
- Perquè m'has picat? Ara morirem els dos.
- Ho sento no ho he pogut evitar. Sóc un escorpí.
____________________________________