Cal saber apreciar el que tenim.

Un relat de: white_wolf

Estirat a la gespa observo el firmament nocturn. És una nit càlida, tranquil·la, només bufa una lleugera brisa que balanceja les flors i les plantes del voltant. Un silenci m'envolta. Els arbres del voltant deixen volar les seves fulles. Segueixo el vol errant d'una d'elles, avança donant tombs, deambula sense saber on caurà. A la fi el vent la deixa caure sobre la superfície plana de l'aigua del llac. Quedo embadalit mirant les onades circulars que ha provocat la fulla. Són perfectes. Això em fa recordar en la vida que he dut. Una vida plena d'entrebancs i de problemes, una vida amb poques il·lusions. Miro la superfície brillant del llac. Estiro la ma i agafo una pedra. És un còdol molt rodó. Desitjaria que aquest roc fos tots els problemes passats i el llenço al llac per enterrar-lo ben al fons. La pedra provoca molta agitació i moviment a l'aigua, tanta com els problemes que he tingut en aquesta vida. Però al observar les ones com es dissipen, penso: Els problemes es poden amagar al fons del llac més profund de la ment però la pedra quedarà allà per sempre, un record del qual no podré fugir." No tinc escapatòria, algun dia els problemes tornaran a sortir i més val estar preparat per afrontar-los. Desvio la vista del llac i l'aixeco per veure un cel meravellós. Hi ha lluna nova i es poden veure tots els estels molt brillants en el firmament. Busco la resposta als meus problemes en el firmament, però no hi és, o poder si. Fixo la vista en la constel·lació d'Orió, el brau arquer que s'enfronta amb els seus enemics. Després puc veure la bella Cassiopea. Els antics usaven les estrelles per recordar els seus herois. A mi em recorden els meus amics. Uns amics que no canviaria per res d'aquest món. Aquesta és la resposta, els amics, són el millor ajut que es pot rebre mai. Quant no saps cap a on mirar i tot sigui fosc, en comptes d'acotar el cap i sumir-nos en la foscor, hem d'aixecar la vista i mirar els estels i deixar que ens il·luminin i si no els pots veure sabràs que sempre estaran allà i mai dubtaran en aparèixer per ajudar-te. Siguis on siguis sempre podràs veure els estels i podràs recordar aquells moments feliços.
El vent xiuxiueja el meu nom, una melodia per les meves orelles. Em giro i veig la persona més estimada per mi, és una alegria immensa tenir-la al meu costat. No sé si la felicitat existeix però aquest moment omple tot el meu cor. La frescor de la nit deixa pas a la suau carícia de la llum del Sol sobre la meva pell. Mai havia apreciat la suavitat d'un raig de Sol. la seva presència il·lumina tot el paisatge, les penes desapareixen i la foscor que oprimia el meu cor s'esvaeix. L'herba adquireix un color verd molt brillant, els arbres no deixen les seves filles marxar i els ocells canten una fantàstica melodia per celebrar el moment. El llac es torna transparent i queden al descobert tots els problemes, però la meva vista no es deté ni un moment en ells. Les algues comencen a créixer al fons del llac i tapen totes les pedres que hi ha caigut. És un moment fantàstic, tinc els estels i tinc el Sol. i fins ara no havia apreciat cap d'aquests dos factors.
Tot d'una una mà gegant s'obre davant meu per agafar-me, no puc reaccionar, sento que m'arravata d'aquell paradís i em roba tota la meva felicitat. Obro els ulls per trobar-me en el meu llit, el despertador està sonant. Li engego un cop amb la mà i l'envio contra l'armari. Silenci. He obert els ulls per perdre tot somni de felicitat.
Aixeco les persianes i miro al cel, encara es fosc, es pot veure perfectament la constel·lació d'Orió. Un somriure es dibuixa a la meva cara. I una frase surt dels meus llavis: "Avui seré una persona diferent, una persona feliç." Quant un problema m'afligeixi alçaré la mà al cel i demanaré ajut a les persones en les que més confio i al mateix temps estaré preparat per baixar a ajudar a la persona que allargui la mà en la meva direcció.
L'amistat i l'amor són els dos tresors més valuosos que té l'ésser humà en aquest món, cal saber-los apreciar.

Comentaris

  • Makisim!![Ofensiu]
    Equinozio | 14-03-2005 | Valoració: 10

    Ha sigut per a mi com llegir quelcom meu, com queda embadalit per la fulla k cau i despres per les onades
    no se, ha sigut llegir-lo i sentir-lo meu..
    molt maku en serio!!

    equinozio

    Pd: ara ja si k t'he llegit

  • "Els amics són com els estels...[Ofensiu]
    kispar fidu | 16-02-2005

    ...de vegades no es veuen, però sempre hi són."
    Una frase simple, però bonica, que trobo que encaixa molt bé amb una part del teu relat.

    He llegit la teva proposta al fòrum, i he pensat en fer un cop d'ull als teus relats. La veritat és que està força bé. Si no fos un somni, seria un d'aquells moments en que sents pau i et sents bé amb tu mateix.

    M'ha agradat molt la part del llac i la pedra: la comparació que has fet dels problemes simbolitzada amb la pedra: "Els problemes es poden amagar al fons del llac més profund de la ment però la pedra quedarà allà per sempre, un record del qual no podré fugir." Trobo que està molt bé aquesta frase, és ben certa. Podem apartar-los, però sempre continuen allà, en els records.

    Està molt bé!
    Ciao!

  • responc[Ofensiu]
    Shu Hua | 30-01-2005 | Valoració: 8

    Demanes comentaris i et responc. M'ha agradat el relat, perquè jo també penso que hem d'afrontar els problemes, per molt que ens costi o ens amoïnin, que ham de saber sortir de l'amargor i tirar endavant. Això sí: només es pot tirar endavant si abans reconeixes el dèbil que ets. Les teves metàfores són molt boniques i em semblava sentir-te mentre llegia. El mal, és clar, és que no et conec i li he hagut de donar al relat una veu inventada.
    Una abraçada
    Glòria

  • m'he sentit identificada[Ofensiu]
    Baiasca | 30-01-2005

    M'ha agradat molt, és tan de debò! Els amics sempre hi són encara que no els puguis veure. Em recorda molt a un relat meu (bastant més curt), El blat de la soledat. També resulta ser un somni.

    Segueix escrivint, que ho fas molt bé!

    Petons

  • El mateix?[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 30-01-2005

    El mateix que en altre relat... un món imaginari o somniat. Fas unes alegories amb el llac, el firmament el vent i la vida molt semblants a l'altre relat, i el tema del relat en si es molt similar. Tanmateix en l'altre relat he vist més força i més plenitud. Aquí es un bell relat pero sense la força que et porte al final.

  • cal saber apreciar el que tenim[Ofensiu]
    donablanca | 28-01-2005 | Valoració: 9

    hola white_wolf,
    sobre :'cal saber apreciar el que tenim'

    està molt aconseguida la metàfora del roc llençat a l'aigua.
    'El vent xiuxiueja el meu nom','la suavitat d'un raig de Sol'-> aquestes frases estan logrades

    a millorar:
    '...firmament. Busco la resposta als meus problemes en el firmament'
    si repeteixe paraules, l'escrit perd dinamisme,força.
    trobo que hi ha masses frases curtes, sense conjuncions. Hi ha masses punt i seguits
    això també li resta fil conductiu. Potser has de utilitzar més punts i apart, per exemple
    en el moment que hi ha 'silenci.'

    resulta que has tingut una vida plena de problemes, però que no estan explicats. A mi m'ha interesat aquesta part,
    i no l'has arribat a dexifrar. Potser la part en la que descrius les teves sensacions no motiven tant com la declaració
    que fas sobre els teus problemes.¿quins han estat? és importat saber-los per desprès poder
    compendre amb més força i dramatisme el perquè acava essent el més important l'amistat i l'amor.


    espero que t'hagi agradat.

  • Es veritat[Ofensiu]
    Atlàntida | 21-01-2005 | Valoració: 8

    el que dius, s'ha de confiar sempre, sempre hi ha una solució per tot.
    I apreciar el que tenim.
    Una abraçada.

Valoració mitja: 8.75

l´Autor

Foto de perfil de white_wolf

white_wolf

7 Relats

24 Comentaris

11982 Lectures

Valoració de l'autor: 8.71

Biografia:
La lluna és la meva mare i protectora. Quan es mostra als simples mortals com nosaltres, els meus cants li dedico des del fons del meu cor.

____________________________________

Un escorpí volia creuar un riu i com no ho podia fer sol va demanar ajut a una granota. La granota li va preguntar:
- Ets un escorpí, com sé que no em picaràs i em mataràs un cop hagim creuat el riu?
- Confia en mi.
- D'acord.
L'escorpí es va pujar sobre l'espatlla de la granota i aquesta nedant va començar a creuar el riu. Un cop eren a meitat de recorregut l'escorpí va picar a la granota i aquesta, mirant-lo amb ulls tristos li preguntà:
- Perquè m'has picat? Ara morirem els dos.
- Ho sento no ho he pogut evitar. Sóc un escorpí.
____________________________________