LA CARTA (Intent de plagi a Sergi Pamies)

Un relat de: Antònia Puiggròs Muset
Quan va marxar a la guerra, Sandro tenia vint-i-tres anys i una dona prenyada de sis mesos. Van acomiadar-se a l’andana d’una estació de poble, entre abraçades familiars i una emoció sincera encallada a la gola. Abans de pujar al tren, Sandro va acariciar el ventre de la dona i, parlant amb el fetus, li va dir:

- T’ escriure, amor. Sigui on sigui, t’ escriure!

Tres mesos després , mentre les sirenes anunciaven un bombardeig imminent va néixer en Gabriel, el fill del Sandro.
Va ser un nadó menut i esquifit que aviat va evidenciar una insòlita particularitat. Des de les primeres setmanes de vida observava encuriosit les lletres que ballaven sobre els papers, les mirava i remirava talment com si volgués esbrinar-ne el significat. Sovint, atansar una carta a la seva petita mà, era l’ única manera de consolar-lo quan el pit de la mare rajava fam. Als cinc mesos va pronunciar amb claredat la seva primera paraula, “ carta” , i als sis va començar a llegir i a parlar, tot a l’hora. Era clar que aquella criatura estava tocada per l’alè de la genialitat.
No obstant, quan no va aprendre a escriure el seu nom fins els sis anys i mig i a comptar els dits de les seves mans fins els set, el miratge de la genialitat es va esvair . Fins i tot la dèria que havia tingut per llegir tot allò que li queia a les mans es va anar esmorteint fins restar-li només el vici residual de llegir el nom del destinatari de totes les cartes a les que podia fer una ullada.
Sis anys tenia quan es va acabar la guerra. Aleshores, la mare va estar mesos guaitant per la finestra cada vegada que sentia la més petita remor al carrer , però el pare no va tornar. En un llistat oficial penjat a la cartellera del vell edifici de l’Ajuntament sortí el seu nom davant de la paraula: DESAPAREGUT.
Els plors que la mare no va poder contenir van espantar a en Gabriel. Recordava que un dia ell també havia desaparegut, s’havia perdut al bosc. Quina por havia passat!

- Mare, no ploris! On s’ha perdut el pare?
- Molt lluny, amor. Molt lluny.
- I l’anirem a buscar?
- No, tresor, no podem anar tan lluny!
- No ploris, mare, segur que troba el camí. I quan arribi a algun
poble , ens escriurà. Ja veuràs com sí!

Fent el cor fort, la mare va somriure.

- Sí amor, ben segur que ens escriurà!

Aquell dia la mare es va vestir de negre. I tanmateix, va continuar esperant!
Sense que en Gabriel se n’adonés, aquella conversa li va remoure un record inconscient.
Els primers anys després de la guerra van ser difícils. Amb més penes que glòries, en Gabriel va anar creixent, esprimatxat i obsessionat per recollir cartes que perdien el seu interès tot just n’acabava de llegir el nom del destinatari.
La seva mare patia una mica per aquella raresa, però, en el fons, n’era conscient de que ella també esperava una carta, ni que fos una carta de comiat!
Mentrestant necessitava que en Sandro fos present a la seva vida i a la vida del seu fill. Les seves fotografies omplien la part superior de les calaixeres i les vitrines de la llar on ara vivia sola amb el seu fill i, sovint, compartia amb ell els records i les experiències que aquelles fotografies li evocaven . Ho feia afegint-hi detalls plens d’una emoció que es contagiava.
La situació, però, va canviar radicalment el dia que en Gabriel va entrar a regirar les calaixeres de la Rectoria de Sant Miquel.
Era estiu i la Justícia Divina és manifestava en forma d’un sol radiant. En Gabriel, amb l’excusa de resar un Parenostre per les ànimes del purgatori (per les de l’ infern ja no calia perquè estaven ben socarrimades) buscava sovint el resguard de l’Església Parroquial. Els murs gruixuts propis de les esglésies romàniques i una penombra emmarcada per la llum de colors que travessava el vitrall de l`absis hi afavorien un clima de frescor i de calma. S’hi estava bé!
Va ser durant algunes d’aquestes visites a l’Església que va observar com el mossèn Àngel Alegret, un home jove i ben plantat, sortia del confessionari i es dirigia a la Sagristia portant unes cartes a la mà.
Amb vuit anys, en Gabriel ja sabia que els mossens guardaven secrets que ningú més coneixia i que no els podien explicar a ningú perquè Déu no ho volia. Potser una d’aquelles cartes era del seu pare i el mossèn no podia dir-li! Els camins de Déu són inescrutables!
Trobar un moment per entrar a la Sagristia i regirar les calaixeres buscant les cartes no va ser difícil i no hagués passat res si, tot just agafar-les , el mossèn no l’hagués enxampat.
Esporuguit, en Gabriel sortí al carrer i començà a córrer amb les cartes a la mà i amb el mossèn darrera que corria gairebé tant com ell.

- Maleït siguis, fill de Satanàs! Ma cago en ta puta mare! -cridava el
mossèn.

El nen no havia escoltar mai aquelles paraules i espaordit per tanta violència va deixar caure les cartes al mig de la Plaça de l’Ajuntament just davant d’una colla de veïnes que feien safareig.
Quan el mossèn va aconseguir recuperar les cartes el mal ja estava fet! Al capvespre tothom sabia que la senyora Aniceta, la dona del batlle, s’ entenia amb el mossèn.

- Verge Santíssima, on anirem a parar?
- Mare de Déu, Senyor, ja ho deia jo que darrera d’aquell posat de
senyorassa no hi havia un pam de net!
- Es veu que la molt porca li deixava cartes al confessionari i ell, que
estava a l’aguait, les recollia de seguida!
- Ratolí meu, sento el teu alè sobre els meus pits nus – li deia la molt
desvergonyida!

Hi va haver tota mena de comentaris, opinions i xiuxiuejos. El mossèn va ser traslladat a un poblet de mala mort del Pirineu on els seus serveis – van dir- eren més necessaris per a la major glòria de Déu, nostre Senyor. La senyora Aniceta va haver d’anar una llarga temporada a Barcelona per tenir cura de la seva mare que estava molt malalta, pobra dona, i les rialles van ressonar a les orelles de l’alcalde durant molt de temps.
Aquella nit , la mare d’en Gabriel li va donar un parell d’ hòsties ben donades. (La resta del poble li va perdonar ràpidament la trapelleria. Tenien diversió assegurada per una bona temporada! )
L’endemà, la mare del Gabriel es va tornar a posar els vestits acolorits de quan era acabada de casar i li va parlar clar:

- El pare és mort, Gabriel. No sé on ni com va morir, però és mort. No
serveix de res que l’esperem, els morts no tornen! És mort, al cel sia!
Has de deixar d’esperar una carta que no arribarà!

Aquell dia en Gabriel i la seva mare van cremar a la llar de foc la roba i els objectes personals d’en Sandro. Els records que van quedar van cabre dins d’una capsa de sabates.
L’obsessió per les cartes es va acabar. En Gabriel es convertí en un fadrí que, empès per les poques possibilitats de guanyar-se la vida que el poble li oferia, es va traslladar a Barcelona on trobà feina a l’Oficina Central de Correus. Allà va treballar, classificant el correu en funció de la seva destinació, fins la seva jubilació. Ningú va classificar mai les cartes amb més agilitat i cura que ell . I ningú es va adonar mai que, al classificar-les, llegia discretament el nom de tots els destinataris.
A Barcelona, la presència i els records del pare que mai va conèixer se li van anar esborrant de l’ànima fins quedar reduïts a algun somni escadusser on l’home se li apareixia tal i com era a les fotografies que havia vist de nen. El veia a costat de la mare, vestit de soldat. I sentia que s’adreçava a ell per dir-li: T’escriure, amor. Sigui on sigui t’escriure! Al despertar, somreia. Aquella escena no podia haver succeït mai! Quan el pare va marxar, ell només era un fetus!
En Gabriel es va casar amb una bona dona, companya de feina, i va tenir un fill, en Sandro. Va acollir la mare en els seus últims anys, i se la va estimar. Acabava de complir seixanta anys quan va néixer el seu primer net, seixanta-cinc quan va néixer el segon i setanta quan un desconegut va trucar a la seva porta.

- Bon dia! El senyor Gabriel Almirall?
- Jo mateix!

L’home jove que tenia davant i que se’l mirava amb evident curiositat es va presentar com el Rector de la Parròquia de Sant Serni a Meranges i li pregà ser atès a l’interior de la vivenda ja que, segons digué, duia, de part del mossèn Àngel Alegret, una informació de caràcter privat que no calia que sabés tot el veïnat.
Dins la vivenda, amb una veu estrafeta que denotava el desassossec que li produïa haver d’explicar esdeveniments poc edificants, l’home li feu cinc cèntims de la seva escomesa:

- Vaig ser destinat a Meranges per complir amb les tasques pròpies
del meu ministeri i assistir a mossèn Àngel Alegret que, a causa de
la seva avançada edat, ja no estava per anar amunt i avall per
aquelles contrades costerudes de Déu Nostre Senyor.
Tres dies després de complir els vuitanta-sis anys, mossèn Àngel,
conscient de la seva feblesa i de que aviat seria cridat a la casa del
Pare, com així va ser, em demanà de confessar-se deslliurant-me,
però, del secret que això comporta, ans desitjava que el que
m’anava a dir li fos comunicat a vostè, si encara era viu.

“Pare - va dir-me- heu de saber que al ser ordenat sacerdot, em van destinar a la Parròquia d’ un poble petit on vaig ser acollit amb respecte, consideració i fins i tot afecte a causa de la meva joventut. Jo tenia aleshores vint-i-quatre anys i sense pecar d’immodèstia puc dir-vos que era un home de bon veure. No cal que us digui que a aquesta edat jo sentia amb força la crida de la meva virilitat, un foc insistent i abrusador que ni les dutxes d’aigua freda ni un reguitzell de penitències suaus (Déu ens guardi de mal llamp i de penitència dura) aconseguien apaivagar.
Com us deia, allà vaig conèixer la senyora Aniceta, esposa del batlle i quatre anys més gran que jo. Era una dona esplèndida, somiadora i riallera. Tenia la pell suau i uns pits ferms i abundosos que desafiaven amb generositat la llei de la gravetat. Feia olor de préssecs.
No sabria dir com va començar tot plegat, un somriure imprecís al carrer, una broma innocent al confessionari, una carícia ben dissimulada al donar-li l’Hòstia Consagrada, no ho sé, però ben aviat ens vam trobar abraçats, fruint intensament de la joventut dels nostres cossos i defugint amb cura mirades alienes.
Comunicar-nos no era fàcil, per això vam idear un sistema que ens va semblar senzill i pràctic. Alguns dies, com s’esqueia a una cristiana devota, ella visitava l’Església, passava a tocar del confessionari i, tenint cura d’evitar mirades no desitjades, hi deixava caure un petit sobre que duia amagat al palmell de la mà. Jo estava a l’aguait i, quan ella acabava de sortir del recinte, m’adreçava al confessionari i recollia les seves cartes. Aquelles cartes amb perfum de préssec em donàvem vida mentre esperava les escadusseres trobades que ens podíem permetre!
Pare, us hauria de dir que estic penedit del meu pecat, però, al fer-ho, hi afegiria el pecat de la mentida. No n’estic penedit! Jo l’estimava! Em penedeixo només de no haver estar prou valent per afrontar els convencionalismes socials i religiosos i no haver-la fet meva davant de tots, a la llum del dia. I si un càstig em vaig merèixer, prou l’he tingut vivint tants anys en la solitud d’aquestes muntanyes i en la de la meva ànima!
Com us deia, la nostra història d’amor es va acabar quan un vailet del poble rarament obsessionat per llegir cartes ....... “

- Bé, senyor Gabriel Almirall, no cal que us expliqui com continua
aquesta història, prou ho sabeu! El que no sabeu, és que el dia
anterior al que havia de marxar del poble, el mossèn Àngel va rebre
un sobre provinent del capellà que havia atès als soldat
empresonats al camp de concentració del Burgo d’Osma a la
província de Sòria. Dins hi anava una carta del vostre pare per a vos!
Mossèn Àngel, humiliat per un marrec, ferit per la vergonya i
desesperat per perdre l’Aniceta, es va venjar de vos no entregant-vos
aquella carta. Anys després, apaivagats els focs de la joventut, ho
hagués volgut fer, però es va sentir ridícul i acovardit. I el temps
passà de pressa. El dia de la nostra conversa, em va demanar que
us busqués i que si encara éreu viu us la fes arribar demanant-vos
mil vegades perdó pel mal causat. Aquí la teniu!

En Gabriel va agafar el sobre que li atansava el mossèn, el va obrir i es va trobar a les mans una carta esgrogueïda escrita amb lletres desdibuixades, però encara llegibles:

Estimat/ Estimada:
Ja tens un any i encara no sé si ets un nen o una nena. Si ets un nen, et deus dir Gabriel, si ets una nena, Maria. Així ho vam acordar amb la mare!
Sia com sia, deus tenir les galtones molsudes, els cabells arrissats i els ulls de color de mel de la mare. És bonica, eh?
No sé quan ens podrem veure. El dia a dia en aquest camp és molt difícil i les amenaces d’afusellament, diàries. No pateixis, ja me’n sortiré!
Desitjo que el mossèn del camp et pugui fer arribar aquesta carta!
Dóna-la a la mare i fes-li molts petons!
Recordes el que et vaig prometre el dia que vaig marxar? No, és clar que no!

Us estimo!
Sandro Almirall

P.D. T’ escriure! Sigui on sigui, t’ escriure!

Silenciosament, en Gabriel Almirall es va posar a plorar.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Antònia Puiggròs Muset

49 Relats

148 Comentaris

40356 Lectures

Valoració de l'autor: 9.96

Biografia:
Vaig nèixer l'any 57 a les envistes de Montserrat. No sóc pretenciosa al dir que he estat una digna lectora, però no vaig començar a escriure de manera regular fins ara fa un any. I m'encanta!
També m'agrada passejar pels camins rurals, la natura m'asserena, i pels carrers plens de gent i de llums.
Passo molt bones estones llegint els vostres relats, desitjo que us agradin els meus i agraeixo d'allò més els vostres comentaris.
Ah! Em dic Antònia i Escandalós no és un pseudònim que s'avingui al meu caràcter sinó el nom del personatge del meu primer conte: L'Escandalós i l'avi Pau.