La caça. (Venjança)

Agafo el camí del bosc, cap a les muntanyes fosques, per on sé que ell passarà.
Magnificent i superb, com si res, ha tornat al poble després de tants anys, exhibint el trofeu d'una vida pletòrica.
La gent l'ha acollit com un rei, oblidant el meu pobre germà... a qui el cabró va empènyer dins del pou per gelosia.
Pel que fa a mi, no ho deixaré córrer; he estat massa anys barrinant maneres de fer justícia.
Deixo el camí i avanço enmig dels arbustells, cap el vedat de caça. Els esbarzers m'esquincen la camisa, i un parrac de tela queda enganxat a les punxes. L'agafo amb cura, ningú no m'enxamparà.
Per llevant, l'alba desplega un ventall de claror tènue, amb la lluna minvant com una ungla lluminosa, i el brillant diminut de mercuri. Recordo el temps en què m'extasiava contemplant la terra. Fa molts anys que, per a mi, només existeix un foc ardorós, que fretura alliberar-se i destruir el monstre que m'ensulsià la infantesa.
L'estic veient, s'apropa.
Apostat dalt de la penya, abraono l'escopeta, agafo aire, apunto i disparo. M'arriba un udol llòbrec i llunyà, i la remor d'una ventada gèlida que branda el sostre del bosc. Es desploma com un ninot de drap a qui les bruixes deixen d'encantar.
M'hi atanso i li descobreixo les parpelles closes, com de nen que dorm. No pateix, i jo continuo amb la ràbia a l'endins. Llavors veig, en els seus ulls, els mateixos ulls vidriosos del meu germà quan el llevaren del pou. Caic de genolls i em descobreixo de la mateixa casta que l'ésser a qui he odiat tota la vida i que mai no ha existit; no el sé veure en aquest cos que jeu.
D'aquí a poc, una mare tornarà a plorar. I jo, absolutament enfonsat, em pregunto per què m'ha calgut veure'l mort per arribar a comprendre que no era el meu enemic, que no existeixen els monstres, que ens els inventa la ment.