LA BOSSA BUIDA

Després d'arrossegar la nit en miratges de girs infinits,
de doblegar els llençols amb suor de pensaments punxants,
l'ànima se m'evaporava entre parets inquietes:
Era un baf invisible que colpia en batecs el meu alè.

I allà estava la primavera tafanera espiant-me per la finestra.

Les gotes punxegudes del llagrimall em van raspar els llavis,
mentre una manxa invertida em xuclava els pulmons. Em buidava. Seca.
L'habitació s'havia absorbit al buit. Comprimida. Estava atrapada.

M'ofegava. M'ofegava d'injustícia, d'incomprensió.
L'aire s'havia convertit en gas sec.
Els ofecs m'anaven ensopint en un trast badívol.
Era una flor tancant-se amb els dits, recaragolant les extremitats.
Representava la frisança malmesa d'un lluc involuntàriament sec.

I el vidre trencava la realitat del silenci i la tortura.

El descontrol arrítmic d'un dolor sonor
trencava el silenci dels carrers buits.
Un bri d'aire plorava en respiracions impossibles,
accelerades, incontrolables, imparables.

I el telèfon va sonar.:
I una veu serena va teixir-me una respiració calmada.

La porta de l'entrada es va obrir:
Una barrera del combat invisible de l'exterior ens separava.
I amb guants i mascareta va convertir la mirada en un bes.


I el cap només escoltava ofecs, i xiulets i por.
I el cos encongit, era un fetus sense temps.
I va ser una bossa.
La bossa que havia retingut tot l'aire que s'havia esvanit.

I el silenci va tornar, gràcies a una bossa, buida, plena d'alè, aire i vida.