El meu carrer

Tornava a casa. Veia que el cel sagnava i esquitxava de roig les finestres de les cases. Caminava aguantant les empentes sàvies que es trobaven dins la motxilla de classe. I, a poc a poc, sentia que el dia s'apagava deixant passar un fris regat de màgia: un fragment de felicitat amnèsica que ens aïlla en la més remota rialla provocada per una fotografia enganxada en les parets del cosmos.
Caminava per un camí que es disfressa constantment de tons, colors i aromes. Un carrer que era un futur i un passat: aquell terra estava envernissat dels somriures de la meva infantesa.
[[[Cada cop que hi passo, m'aturo en un creuer que retalla la filera de cases que l'enreixen. I és en aquests forats de cel que s'obre la dolçor de la natura, ja que dos paisatges s'entretenen mostrant la seva esplendor: a la dreta es veu com grans roques fugen de terra i cauen... molles... regalimant... fins que s'eixuguen en el cel. Aquelles torres catalanes, muntanyes de Montserrat, estan embolcallades d'una fidel zèfir angelical que acull i protegeix els pobles que es despullen esbalaïts als seus peus.
Si giro la mirada, veig com la nit, conquistadora, ha enzutzat el cel de mandarina, deixant aquell perfum que de mica en mica es va gelant. L'horitzó, acorralat per petits tossals, defensa el son profunt del dia.]]]
Vaig respirar un cop més aquell instant fugaç. Ja era tard. Quan les passes van convertir-se altre cop en un metronom artificial, vaig notar el pes de la nit sobre les meves espatlles que lentament havia començat a envadir el terrirori ataronjat. Ja era fosc i en el cel brillaven aquelles minúscules perles rocoses que el blau havia arrossegat des de les muntanyes de Montserrat.