L' Aldo no és apte per a tots els públics i Wim... tampoc!

(dedicat a "Subal", el meu germà espiritual i a la cortesia de Legrand per deixar-me escriure amb la seva contrasenya)

El meu nom es Wim i sóc Aquari amb ascendent de Taure. Una conjunció astral bàsicament desastrosa en quan a l'exteriorització del meu ego personal i intransferible. No sé escriure, ni m'agrada. Wim, el terrorista idiota, Wim el perdedor de naixement. Wim es un pseudònim, evidentment. El meu nom és tan patètic que ni m'atreveixo a escriure'l. Es com mirar-se al mirall, si ets massa lleig passes de llarg.
Fins no fa gaire em masturbava com a mínim dos cops al dia, des dels dotze anys, una pel matí, amb allò de la trempera matinera, i l'altre passades la una i mitja de la matinada amb el canal 25, perfectament pornogràfic i amb uns guions cinematogràfics que fins i tot el mes imbècil dels imbècils en podria desxifrar la trama. Amb tot, aquests guions a vegades tenen sortides realment delirants. L'altre dia, sense anar més lluny, vaig veure una pel·lícula nominada als Oscar del porno, sobre una sort de Cleopatra paralitzada en un llit per culpa d'un accident, que li anaven entaforant un seguit de coses meravellosament inaudites pel forat del cul. Li enfonsaven un vibrador de mig metro de llarg ple de punxes, li enfonsaven la polla bategant de fúria animal d'un cavall de carreres, li enfonsaven una "Minipimer" i així durant 10 minuts llargs i la molt guarra com si re. Estava en extasis permanent.
Títol de la pel·lícula: "Mas Adentro"...
Fins fa poc, tenia grans enormes de pus per tota la cara i el cos que em pensava que em quedarien en forma de marques per la resta de la meva vida. Seria un caracràter, estava escrit. No tenia amics i segueixo sense tenir-ne excepte una noia (Dolo) de la que un dia us en parlaré.
Les noies de l'institut m'immutaven com els llimacs immuten un televisor, per exemple. Excepte només que elles, les noies, se'n fotien del meus grans, les molt putes, mentre que un llimac ni tan sols sap que significa el sentiment crueltat.
De totes maneres, fins fa poc, gràcies a la Bibi i a la Leo, dos d'aquestes noies que anaven amb mi a classe i a les seves faldilles curtes per on deixaven entreveure tot un món de cames esveltes i depilades que no s'acabaven mai, em masturbava amb mes frenesí i deliri que mai. Poc a poc vaig deixar de banda la TV i em vaig concentrar en aquest tipus de col·legiales calentes, com la Bibi o la Leo.
La Leo fins i tot li havia mamat a un imbècil de 2ª curs i deia que estava disposada a fer-ho amb qualsevol que la tingués més llarga de 24 cm. L'altre, la Bibi, només si passaven de 26. Quin parell, les molt putes!.
La meva polla no anava més enllà de 23, que hi farem.
Pro abans hi ha lo del meu pare. Es el que us ho volia explicar des d'un bon principi.
El meu pare es un marica. Ho sé. En serio, es gai, homosexual, o com collons li vulguis dir. Ho vaig descobrir la setmana passada al tornar de festa. Jo anava totalment borratxo pel carrer i intentava tornar cap a casa mentre de tan en tan em parava per vomitar una estona una mica de birra (serien les 00.03 a.m.) quan vaig veure sortir d'una sauna a dos tíos de mitjana edat així com molt juntets i fent-se petons com dos verges adolescents. Els dos portaven unes barbes ben retallades i camises de quadres cobertes amb jaquetes esportives i ulleres i la calvície els hi feia estralls a la testa. Semblaven bessons. Amb aquestes que un d'ells es girà per recollir alguna cosa que li havia caigut de les mans i... pam! Descobreixo el careto del meu pare. Collons! De que poc no em ve un infart! Per sort el molt cabró no em va reconèixer. La primera reacció va ser vomitar-me una mica més de cervesa per sobre els pantalons i després vaig decidir seguir-los.
Déu, casi ni m'aguantava dret de la turca que portava a sobre i Ells devien na igual de trompes que jo si no s'adonaven del pèssim seguiment que estava portant jo, en plan investigador de la C.I.A., deu metres enrera fent tentines com un derviche.
Rambles avall, entre les putes etiòpiques, el ionquis en busca d'una última dosis i pakistanesos venent cerveses a preus rebentats, els seguia a tots dos amb un fervor quasi religiós per aquella acció suïcida mesclat amb la tremenda borratxera de la que començaven a aflorar per les meves retines una espècie de surrealista visió de la ciutat en que tot es deformava fins adquirir il·luminacions dantesques. Els edificis es transformaven en una mena de plastelina semi-líquida i pudent i plena de punxes punyents i doloroses, l'aire i l'oxigen fins aleshores mes o menys transpirables eren envaïts per un GAS LETAL que cobria cel i terra de color groc pàl·lid que consumava lo que ja preveia feia estona, les cares de la gent es tornaven grotesques màscares de cartró pedra i totes tenien dibuixades un somriures estúpids i eterns amb les llengües grogues penjant dels llavis i les còrnies dels ulls de tots aquells energúmens, injectats en sang, semblaven voler-me dir no-sé-que-de-no-se-cuantos terriblement fantasmagòric. El terra ondulant de les Rambles eren com rius de sang que pujaven des de les profunditats mes satàniques de l'infern roent i jo i només jo (un projecte d'homo sapiens- sapiens hiparxiològic) era l'únic i complet responsable receptor de tan estranya metamorfosis metropolitana.
En fi, un cop passada la Febre Tonta aquesta, la parella trencaren per Hospital i s'aturaren a mig carrer davant d'un portal enorme. Mentre l'altre home feia gestos per agafar les claus de la butxaca de la jaqueta em vaig dir: "Wim, aquesta es la teva, o ara o mai!".
Em vaig plantar davant d'ells i ells em van mirar i al cap d'un parell de segons el meu pare va exclamar:
- Oh!
Déu meu, llavors em va passar una cosa terrible, no sabia que dir! Se suposa que m'hauria d'haver preparat un discurs del pal: "I la mare? I en Mosca?(el meu germà), que passarà amb les nostres vides a partir d'ara? No puc tenir un pare marica i seguir com si res tota la vida! No es normal!", i tot seria molt dramàtic i acabaríem abraçant-nos i plorant tots dos com dos homes de la mateixa sang i etc, etc, etc...
Pro no va passar re de tot això. En comptes d'això ens vam quedar muts tots tres, el meu pare aquell home desconegut i viciós i jo, sense saber que dir, allà, palplantats els tres com estàtues gregues davant la porta, com uns subnormals, mentre ja se sentien les primeres gavines matineres volant a la caça de coloms malalts.
- Escolta Wim- va començar el meu pare com si tota aquella situació fos de lo més normal- Això que has vist avui no ha passat entesos?.
- Escolteu, jo...- va començar l'home que anava amb ell- jo potser que vagi tirant...
El tio ja es volia escaquejar!. Es notava incòmode. Jo també. Tots ho estàvem.
De fet, era una situació de lo més patètica. I profundament trista en el fons. L'estómac se'm recargolava de confusió. Tenia ganes de vomitar un altre cop.
- Wim, promet-me que no li diràs mai res a la mare, d'acord? M'ho promets? Eh, Wim?- intentava somriure, fer-se el valent. Era un heroi, si senyor. El puto rei el cabró del meu pare.
- Ehh...- no sabia que dir, m'havia quedat cec, sord i mut, com els tres famosos micos

- Au, digues alguna cosa no?- va dir el meu pare- Decididament noi, ets un complet imbècil.
- L'adolescència m'està matant, saps?.- vaig dir sense pensar i després vaig eructar sorollosament.
- Au va Wim, ves cap a casa i demà ja serà un altre dia, vale?- després de dir allò em va acariciar el cabell com feia sempre quan era petit. Pro ja no vaig sentir res del que sentia quan era l'hora d'anar a dormir i em cantava una cançó o em llegia la "Fava Favera" tot acariciant-me els cabells. Allò ja era història, ja havia desaparegut com ara desapareixia el meu pare amb l'home aquell, rera la gran portalada del carrer Hospital. Tots dos amb la vaselina apunt per seguir donant-se pel cul, sense problemes, sense perdó.
El dia següent no vaig comentar re a ma mare ni al meu germà, pro amb la primera trempera matinera i després de marejarme-la durant un rato, vaig ejacular brutalment a litres sobre la catifa de la meva habitació pensant en les eròtiques cames de la puta de la Bibi. Ah! La molt guarra!
23 CENTIMETRES!