Un fruit estrany

PART I

Despertà per culpa d'una llum meravellosa que trucava a les portes dels seus ulls i al obrir-los, pogué observar davant seu com emergia lentament el sol, darrera les grans muntanyes blanques de neu, coronant el mon amb la seva aura lluminosa.
"Que bonic...", pensà. I la segona cosa que pensà fou en dirigir-se a la cuina a preparar un cafè ben carregat. Es rascà la barbeta i estirant els braços cap al cel , pronuncià un sonor badall. Un calfred li va recórrer l'esquena i es tapà millor amb el magnífic abric que li havien regalat els amics de l'Associació d'Empresaris. Pensà en ells, sempre tan posats i tocats, tan pulcres i refinats i somrigué. Aixecà el seu cul adolorit per anar cap a la cuina i... Zas!! va estar a punt de caure a un buit incomprensible. Li flotaren les cames a l'espai inexistent, flotaren per uns moments en la gravetat de l'aire mentre, tremolant per l'ensurt, realitzava el gran esforç( tenint en compte que s'acabava de despertar) de subjectar tot el seu cos amb els braços en el primer referent que agafà, penjat com un mico. Un segon, agafà aire i restablí la posició quedant-se de peu entre ell i el no-res. Alguna cosa rugí mes avall...
Fins aquell moment, tot el que havia passat era impossible, degut a l'instant d'aquell ensurt, de mesurar correctament. Però llavors se n'adonà de tot. No estava al seu llit de tres per quatre metres i allò no era la seva acollidora habitació amb els grans finestrals de cristall de la Xina. Bé, si que estava en una espècie de casa, però aquesta no era res mes que un grapat de troncs i rames seques que s'elevaven més enllà del seu cap fins al cel infinit. En centenars de metros d'extensió no hi havia absolutament res, mirés per on mirés tot era terra plana sense cap altre arbre ni roca ni res de res, una plana desolada on el seu arbre semblava l'únic objecte obstinat a resistir en solitud, ferm i constant a través dels temps.
Agafant-se a les rames mes fortes i trepitjant segurs els seus peus, mirà cap a baix en un intent desesperat d'ignorar lo tangible. Empassà saliva.
Un enorme ós negre el mirava fixament, esbufegant intranquil, amb ulls afamats, esperant...
L'home es tocà el cap i el seus dits notaren grumolls de sang seca incrustada als cabells. De sobte dins el seu cervell confús se li materialitzaren totes les imatges de records passats, desordenades i difuminades que verificaven el perquè d'estar allà.
El viatge des de Califòrnia fins a Alaska en el jet de la Travelfark, els papers del contracte, el senyor Yamamoto i el seu somriure nerviós i després, com un malson, el foc a l'ala dreta de l'avió, els crits del pilot i finalment després del xoc brutal, l'obscuritat.

Només les fredes aigües del llac desperten els seus sentits, perdut enmig del no res, l'únic supervivent i de cop apareix aquell ós, marró i gegant, escupin baba, que el persegueix a través de la gèlida esplanada fins a trobar la salvació: l'arbre.
I allà estava des de feia tres penosos dies, quina gran desgracia la seva! Confinat entre aquelles branques, esperant algun final funest entre les mandíbules d'aquell monstre salvatge o amb la remota possibilitat de que algú vingués a socórrer-lo, això sinó moria de fred o de gana, però mai es deixaria menjar per aquella bèstia, mai!
Una rama va rascar la panxa de l'home i descobrí, descordant-se l'abric, una rodona de sang seca al seu estómac tapada amb trossos estripats de la cama del seu pantaló.
Havia perdut el compte exacte de les hores que portava allà penjat però cada matí tenia els mateixos pesars amb aquella bèstia del pis de baix que turmentaven el que podrien haver sigut una simple excursió als gels àrtics, posant, això si, una mica d'imaginació.
A vegades pensava, intentant oblidar el seu destí, que només estava allà per passar el l'estona, només per divertir-se i admirar el paisatge, però per molt que ho intentava sentia els esbufecs d'aquella cosa i veia aquella presencia omnipotent i sempiterna movent-se lentament en cercles i no tenia mes remei que acceptar la dolorosa realitat.
Li cridava: "Fora d'aquí bèstia immunda! no deixes de ser mes que un gran destorb!", però res, l'os ni s'immutava.
A vegades provava de llançar-li amb força algunes dèbils rametes de l'arbre però només aconseguia que l'afamat animal s'enfades una mica més i amb les seves poderoses urpes gratava i sacsejava el raquític alzinar i rugia amb força.
"Els nostres finals estan units per alguna desastrosa conjura del destí" acabava resolen l'home deprimit.
L'ós, cansat, s'allunyà cap a la riba, begué aigua i tornà sota l'arbre.
Intentà agafar, l'home, algunes boletes vermelles que naixien de les puntes de les branques més petites de l'arbre. Els primers dies s'havia negat a provar-les de massa ocupat que estava vigilant l'ós. Però ara el seu estómac demanava ajuda i no va tenir mes remei que empassar-se alguns d'aquells fruits per combatre la gana.
Tenien un sabor bastant amarg però no tenia alternativa i notà que, després d'empassar-se'n mitja dotzena, semblava omplir un estómac revolucionat. Notà que al passar els minuts aquella fruita portava conseqüències desastroses. Li entraven cagarrines, però almenys, es consolava, no eren verinoses. Així doncs, per quatre vegades va tenir que sofrir la vergonya d'haver de cagar, abaixant-se els calçotets i posant-se en posició fecal, davant l'animal que s'ho mirava tot com si se n'estigués enfotent d'ell i que de cap manera ni s'havia acostat als excrements per ensumar-los, demostrant amb això que només el volia a ell.
Que humiliant resultava tot plegat per aquell home que a més a més ara, cada dos per tres, després d'haver-se menjat aquells fruits, tenia que buidar urgentment fent exercicis d'equilibrista magistrals entre les branques en posicions mes patètiques que no pas còmiques.
Encara no comprenia com sobrevivia amb aquell fred, estava segur que inclòs amb el sol escalfant al migdia la temperatura no pujava més de dotze graus sota zero, i també l'ós semblava notar aquell fred espantós que et gelava el ossos i et congelava fins a les mateixes entranyes. Per acabar-ho d'arreglar uns núvols negres i funestos cobriren el cel i allà on fa uns moments hi feia sol, ara hi queia una turmenta que, tot i que es tapà amb el gran abric, deixà ben xop a l'home i a l'animal en els deu minuts que durà la cosa. L'home esternudà sorollosament i aixecant-se, mirant a l'ós li cridà: "animal estúpid, aquí ens hi morirem tots dos!, es que no te'n dones compte?". L'ós se'l mirava amb una fixació malaltissa.
Cansat, s'assentà de nou, intentant trobar una bona postura entre les incòmodes branques i pensà en la seva dona Michelle i els seus fills, estarien preocupats, molt preocupats, segurament, pensava l'home, ja el creurien mort, la policia els diria: "no es va poder trobar el cadàver ni els restes de l'avió" . I ells plorarien encara amb més força. Quina tragèdia mes gran! Els nens eren massa petits, aviat s'oblidarien d'ell i estimarien al nou home de la casa amb el que de segur s'hauria casat la dona per no estar sola en aquell món terrible, diria: "pels nens, ho faig pels nens, la molt desgraciada!", i llavors faria una segona lluna de mel, com la que havien fet deu anys enrere a les illes gregues. Llavors se'n recordà de l'empresa, dels "amics" hipòcrites disposats a trepitjar a qualsevol per quatre dòlars miserables i amb els seus falsos somriures burgesos. De fet, pensava l'home, la seva vida no havia sigut gaire digne que diguem. Una dona més ramera que senyora (i tenyida), una feina horrible envoltat de gent horrible, sempre signant contractes amb fàbriques que contaminaven l'atmosfera, amargat i deprimit, d'una banda a l'altra de món sense temps per poder assaborir la pau i tranquil·litat d'aquesta vida, sense poder veure créixer als seus fills. Reconeixia que com a ésser humà, tot i estar forrat de calés, era un complet desastre. Però tot i això, no li donava la gana de morir en aquell cul de món sol i desemparat.
Passaven les hores que tot i semblar eternes volaven( en aquells indrets el dia dura el que tarda un llumí en apagar-se), la pluja havia deixat un paisatge brillant i era en aquella hora del crepuscle on tot es convertia en un miratge. El pobre home mirava al seu ós i després de fer-se un niu amb les branques mes fortes de l'arbre, contemplava els colors que es dibuixaven al cel i plorava de felicitat. Si, si, de felicitat. Plorava silenciosament i donava gràcies de que tot fos tan meravellós, semblava que tanta pau era impossible que regnés en la terra i tot i així quina meravella de naturalesa que li regalava visions com aquella on el sol s'acomiadava navegant entre núvols de cotó de color roses.
"Potser el destí m'ha portat a aquest lloc, penjat en un arbre com un fruit de temporada per adonar-me'n de lo efímera que pot ser la vida, bé, doncs si és així, em dono per ensenyat."
L'home volia trobar un sentit a tot allò i reflexionava sobre el perquè d'aquesta vida. Lògicament no arribà a cap conclusió final, ni tan sols si aproximà, però a pesar de tot llançà una última mirada a l'ós i tapant-se bé amb l'abric, tancà els ulls i s'adormí.





PART II

Despertà per culpa d'una llum meravellosa que picava a les portes dels seus ulls. Bufà un parell de cops i lentament s'aixecà badallant, i mentre feia això deixà entreveure uns ullals amenaçadors. De sobte va veure a l'home com relliscava entre les branques i pensà: "ja es meu!", però l'home va aconseguí aferrar-se a les últimes branques evitant la caiguda. Mirà enlaire i observà que la presa havia tornat al lloc inicial. No tenia escapatòria , tard o d'hora l'acabaria enxampant, podia esperar temps, molt de temps.
De fet només feia dos llunes que esperava i tot el temps era poc comparat amb el preciós festí que l'esperava quan, en èpoques d'hivern, era tan complicat i fatigós atrapar un simple conill. "Quina sort que he tingut" pensava l'ós (a la manera que pensen el ossos, es clar) i es passava la
llengua pels morros ressecs.
Mirà de nou "allò", que s'estava rascant la barbeta i després deixava anar una mena d'udols totalment incomprensibles per a l'ós. Aquest, rugí un parell de cops, rascà l'arbre fent-lo trontollar una mica i veient que "allò" encara no cauria d'allà dalt, s'allunyà uns metres a buscar una mica d'aigua.
Caminava lentament, tenia ja uns catorze anys, era vell i la persecució de feia dos llunes l'havia deixat extenuat, però es meravellava de la seva sort, d'haver passat casualment aquell dia prop del llac i descobrir aquella presa fràgil i perduda però ben alimentada que de ben segur que tindria una carn gratament vitamínica.
Però no tingué sort a l'hora d'atrapar-lo i aquell ser havia tingut la fortuna de trobar-se l'únic lloc de la vall on no el podria agafar. L'arbre.
Se li havia escapat, però no perdut. Només la paciència i l'espera ja valien la pena.
Feia molt de fred, aturà el pas un moment i olorà l'aire per comprovar si hi havia algun conill o ratolí a prop per matar la gana, però res, era un hivern horrible. S'aproximà a una dèbil riera, sense perdre de vista l'arbre i tot i que la poca aigua que es filtrava per entre les plaques de gel estava fredíssima begué fins a atipar-se.
Quan acabà, aixecà el cap intuint en l'aire del nord que s'acostava una turmenta. Mirà a l'horitzó amb els seus ullets negres i va veure els núvols navegant a gran velocitat a través del aires del cel. Grunyí dèbilment i tornà cap a l'arbre ajaient-se al costat del vell tronc. El seus pensaments vagaven per les estepes recordant aquells dies passats que mai més tornarien quan les seves potes eren àgils i les seves urpes fortes, capaç d'ensorrar arbres com aquell o més grans fins i tot, quan de jove lluitava amb membres d'altres clans per aconseguir belles femelles, a mossegades i sense fallar cap garrotada amb les seves potes brutals en tensió absoluta i el seu cor bombejant de furor i excitació, reflexes ràpids com el vent contra els que ni el conill ni el salmó no tenien res a pelar per molt ràpids que fossin. En aquells temps era invencible, imponent, governador d'un gran territori que s'havia guanyat a pols, era el més fort de tots. Però d'això ja feia molt de temps.
Un soroll de rames trencant-se va atraure la seva atenció, desfent els seus somnis i records. Mirà cap amunt i va veure a "allò" tirant-li, mentre extreia sons incomprensibles per a l'animal, rametes que colpejaven sense que ho notés en la seva testa forta i peluda i li rugí un parell o tres d'amenaçadors grunys i intentant, en va, tirar el vell arbre al terra però veient-ho impossible, desistí.
Després observà que l'home intentava menjar-se aquells fruits vermells tan verinosos, ell ja n'havia menjat de jove i conservava mals records del tiberi, ja en sabia les conseqüències.

Controlava els moviments d'aquell ser, blanc com la neu, que feia esforços per mantenir l'equilibri i es preguntava quant dimonis se'l podria cruspir. Amb un sol cop el podria matar i després de la primera queixalada, degustaria la sang calenta, i després el devoraria fins a l'últim tros de carn, fins a l'últim os.
Recordà, mentre li queia la baba, l'última cosa que li clavà queixalada, aquell ratolí que encara es movia dintre la boca quan el mastegava, sensació agradable, inoblidable. Però d'això ja feia força temps, era un hivern molt dur i feia molt, molt fred. Inclòs "allò" tenia fred i tremolava tot i anar cobert amb una pell de foca morta, si era pell de foca i pensava si "allò" també tindria el mateix gust que una foca, tot i que no n'havia provat mai cap, però les havia vistes de prop moltes vegades on la terra s'acaba, tan juganeres i ràpides.
Aquests eren els pensaments de l'ós que mirava a l'home com, després de menjar-se les boletes vermelles, buscava la postura més còmoda per poder disminuir el seu mal de panxa. L'animal rigué a la manera d'un bufec profund. De fet, per a l'ós "allò" no era més que un altre fruit però més gran, més viu i molt més saludable. Es passà la llengua pels morros i grunyí.
Els núvols cobrien ja la vall sencera i poc a poc començaren a caure gotes dispersades aquí i allà cada cop més insistents fins que es desencadenà una turmenta bestial.
Ni la pell grassa i dura de l'os ni el gran abric de l'home van poder evitar que els dos es mullessin de dalt a baix de la dutxa d'aigua congelada de les altes muntanyes.
L'ós continuà assentat, com si estigués meditant, mentre l'agradable olor de la mescla de pluja i de terra li recordà a la seva petita família quan, jugant amb les seves criatures es refugiaven a la cova fosca i segura agrupant-se tots, fent pinya per passar el fred i sentia el ràpid respirar dels petits al seu estómac. Algun morí pel fred o la gana i la resta marxaren cada un pel seu compte i l'ós vagà de nou solitari pels grans boscos. A vegades es trobava amb d'altres ossos i manades de llops, però sempre en sortí victoriós de totes les batalles.
De sobte escoltà un soroll i s'aixecà sobresaltat. Havia parat de ploure i "allò" acabava d'esternudar. Uns quants sons sortiren de la seva boca mentre el mirava i movia les extremitats nerviosament. Això li encantava a l'ós, carn fresca i mogudeta.
Rugí una mica i tornà a estirar-se, tens i alerta però consumit per la fam, ni tan sols li quedaven forces per res, sospirà cansat d'esperar.
El sol desapareixia un cop més deixant una estela de colors diferents, cada un més bell que l'altre, mentre l'animal s'arraconava més contra l'arbre i contemplava l'escena del crepuscle. Sempre li havia encantat aquell moment del dia perquè les olors s'intensificaven el doble, tot es convertia en ombres de colors morts i el millor en aquells casos era, segons ell, tancar els ulls i esperar el nou dia.
Un cop més, mirà aquell fruit estrany com dormia arrecerat entre les branques de l'arbre i pensà en el bon gust que devia tenir i en el fred que feia aquell vespre estrellat. Les parpelles se li foren tancant lentament fins que s'adormí.



PART III


Al quart dia, la nit encara governava a la terra.