Kk

Jurat: ens somniareu, fills de puta.
Farem un tribunal per jutjar-vos-hi.
No haurà hagut mai vidat ni conegut
un gran tan mal com el que us espera.
Ell i jo mai no us hem estimat.
Nosaltres som gent del carrer, camells
provisionals, gent de trompeta i sol.
Som els deseducats del nostre temps.
Ell i jo mai no us estimarem.
Tenim dolor dins els vostres despatxos.
Somiam la teoria del caos.
Mentre escriviu al vostre calendari
somiam que les corbates no pengen,
que s'enlairen i viatgen amunt
amb vosaltres, amunt, adéu, amunt.
Terratrèmols difícils i esperpèntics
desolen el cervell i el mortifiquen,
l'abandonen a l'estela temerària
que té la gent a la plaça Major.
Som gent abandonada de vosaltres.
El nord no els impacta. Aquí hi ha el mar.
El nord són viatges a Llucalcari.
Som gent abandonada de vosaltres.
Jo dic a ell que el dieu per premsa.
Ell troba que la premsa no és llegible
i que és un pensament molt elevat.
Jo dic «Un pensament molt elevat.»
I així llegim romanços, receptaris,
prospectes de xarop, cartells, enquestes,
unes cartes dements, repetitives,
que vam trobar al contàiner l'altre dia
d'un immortal que volia morir
«Morir? En va. Si jo no puc morir!»
També la propaganda del veí.
Després, quan la foscor ja s'han instal·lat,
llegim les coses que ell i jo sabem
de llengües d'algun lloc i de l'infern.
Jo dic «Un pensament molt elevat.»
Pegam a Cort i penetram dins Palma.
Jo duc l'esprai. «És infantil l'esprai
però dur-lo és com olorar una flor.
Mai no fa mal si no és que tens al·lèrgia
i algun funcionament d'aquell sistema
t'electrocuta, et fereix, t'escarrufa.»
Així sou vosaltres, fills d'una puta.
En algun lloc ho escriurem: pe, u,
te, a, efa, i, ela, ela, essa.

Però això no obstant i malgrat tot
vivim una època de repugnància,
de lliris que es desfan damunt el pòrtland
i somnis que s'embruten de fuel oil.
És ver que pel carrer no és una ensenya
la cara beix i descosida de la gent.
Dins la claror de les coves, les cases,
també hi ha l'esperança sota el mòbil
i el pèl que no tindrem per internet.
Tu dius que ara el carrer és una tudada.
Tu dius que es perd la llengua pel carrer.
«La llengua», dius, «és viva pel carrer.»
I m'omples pel carrer de llengua dura.

Però això no obstant i malgrat tot
vivim una època de repugnància
i tenim dues opcions, esperar
fent companyia a tants porretes bruts
que miren i no fan res més, just miren
a les arcades i els plecs de la plaça,
o anar a escriure a les parets de la seu
amb el cilindre esprai amic que duc
a dins la nostra bossa de viatge:
«Us esbocinarem, oh, fills de puta.
Dia vindrà que haureu enveja als morts.»
Només la idea ja ens fa riure a l'ample.

Estúpids decadents. Estúpids! Caps de fava
si baratau oloreta per llar.
Hipòcrites sicaris del moral
si amb el morral callau pel bé i pel mal.
Estúpids idiotes si pensau
i no ho sabeu, si cavil·lau paraules
i us tombau a interpretar paraules,
paraules, paraules, bah, paraules.
No cal ser bésties.
Travessar el límit.