Joan el voyeur

JOAN, EL VOYEUR

En Joan acabava d’arribar a Molins de Rei, on s’estaria una setmana supervisant una fàbrica.

-Durant aquesta setmana t’estaràs al pis del meu germà, que ara és fora. És un pis molt ben situat, davant de l’estació – li digué el seu cap.

Així que arribà al pis, diumenge al vespre, el primer que va fer en Joan es cercar un videoclub, doncs tenia el costum, cada nit, de veure una o dues pel•lícules “gore”, d’aquestes amb molta sang i serres elèctriques. La seva favorita era La matança de Texas, potser perquè va ser la primera que va veure al cine del seu barri, poc abans que el tanquessin.

Però el videoclub més proper estava força lluny del pis, i a més tancava a les vuit del vespre. Així que, com ja era tard, el va trobar tancat. Va tornar al pis i, avorrit, va sortir a la petita terrassa. Veia l’estació, mal il•luminada. L’estació no era buida, hi havia una senyora gran, amb un bastó, que intentava creuar pel mig de les vies. Quan ja entrava dins del pis, en Joan va sentir un fort xiulet, es girà, i va estar a temps de veure com un tren a tota velocitat passava per l’estació.

-On és la vella?- es va preguntar. I la va veure, almenys el que quedava d'ella, tota esclafada a la via del tren. En Joan al•lucinava, anà corrent a agafar de la maleta uns prismàtics que sempre hi duia quan anava de viatge. Ho va veure tot amb deteniment: un braç per aquí, una cama allà... increïble.

Al dia següent, dilluns, amb una mena d’estranya sensació de d’inquietud, tornà a sortir a la terrassa, i va veure un senyor amb cadira de rodes intentant passar la via pel mateix lloc. Eren les deu de la nit, la mateixa hora que el dia anterior, i va tornar a passar el tren, puntual, ràpid, impassible; va esclafar el senyor i la cadira de rodes. Com en Joan ja tenia els prismàtics, ho va veure tot de prop, no va perdre detall. Llàstima que no passi a càmera lenta, pensà.

Dimarts el tren va passar per sobre de dos noiets que passaven la via agafats de la mà, i dimecres les víctimes van ser uns vagabunds amb un carret de la compra. En Joan ja s’instal•lava a la terrassa mitja hora abans, amb un petit vermut per gaudir més còmodament de l’espectacle. Demà ho gravaré amb el mòbil i penjaré el vídeo al you tube, pensà en Joan, il•lusionat.

Dijous, mentre en Joan s’empassava una oliva, uns nens jugaven a pilota a la vora de la via. El tren va passar i, sorprenentment –almenys per en Joan-, no va passar res. Els nens continuaven jugant, tranquil•lament. En Joan va sentir-se decebut, i entrà al pis de mal humor.

Divendres, l’últim dia de la seva estada a Molins de Rei, en Joan acabà la feina aviat i anà al videoclub. Aquella nit tornà a veure La matança de Texas, i no sortí a la terrassa.