Una herència singular

L’herència

Vaig llegir la meva esquela en el diari i no em va saber greu. Daniel Picó, advocat, mort en accident de circulació a l’edat de 41 anys. En realitat em vaig sentir alleugerit, saber-me mort em permetia una llibertat de moviments completa per poder acabar la feina que em venia absorbint les darreres setmanes. Però potser serà millor que comenci pel principi. Ja no tinc pressa i puc entretenir-me una estona repassant els fets des d’aquell dia, sembla que ha passat una eternitat, en què tot va començar.

Tots els dies comencen igual, sona el despertador, una dutxa ràpida, et prens un cafè i surts corrent cap a l’oficina. Comencen igual, però no pots preveure el que succeirà, una vegada surts de casa. Aquell dia no va ser diferent.

Serien quarts de dotze quan la Natàlia va entrar al despatx. Ningú no la coneixia; li va dir a la Cristina, la recepcionista, que volia fer una consulta legal sobre un testament. Jo em dedico a temes mercantils, així que normalment no tracto assumptes d’herències. Però en Lluís estava de viatge i en Pere estava reunit amb uns clients, per tant la vaig rebre jo. Era una dona d’uns quaranta anys, cabells foscos i pell morena; vestia discretament, però amb elegància. Semblava que tenia els ulls plorosos.

Es va presentar com la senyora Natàlia de Dalmases, vídua del senyor Ignasi Sarró. M’explicà que el seu marit havia mort feia quatre mesos, d’una greu malaltia. El senyor Sarró tenia dos fills i una filla d’un matrimoni anterior. Ells dos no n’havien tingut, de fills. Nerviosa, va treure un sobre de la bossa i el va deixar sobre l’escriptori.

- Dins hi ha una còpia del testament- va dir. Em demanà si podia fumar; jo acabava de deixar-ho, em molestava el fum, però li vaig dir que sí. Va encendre una cigarreta i aspirà el fum profundament.

- Tinc pressa, he de marxar. Li agrairé que s’estudiï el testament i em truqui, el número de telèfon està al sobre- continuà. Va insistir en fer una provisió de fons generosa; li vaig fer un rebut, va apagar la cigarreta i sortí del despatx. Com havia de visitar un client, vaig ficar el sobre amb el testament a la cartera i vaig sortir al carrer.

El record d’aquell dia em persegueix, veig aquella dona fumant al despatx, veig com treu el sobre, com se’n va. No he tornat a veure-la des de llavors. He tornat a fumar, encenc una cigarreta estirat al llit de l’habitació de l’hotel, miro el sostre i continuo recordant.

El testament no tenia res de particular. Els hereus del senyor Sarró eren els seus fills, que havien de pagar una pensió a la seva vídua, fins que morís o es tornés a casar. En el sobre havia també un inventari de les propietats del difunt; nombroses societats, diverses finques, a nom de més societats, de les quals ell n’era l’accionista principal, amb una participació petita dels seus fills, Teresa, Joan i Josep. Una fortuna important. Encara hi havia un darrer paper, una carta d’un advocat que, en nom dels fills, feia una proposta a la Natàlia de capitalitzar la pensió, substituint-la per un sol pagament de prop de nou-cents mil d’euros nets d’impostos.

Abans de trucar l’advocat volia parlar amb la meva clienta, per concretar quina era la seva preocupació. Fent quatre números, l’oferta era prou generosa, no va semblar-me que hagués cap intenció oculta ni cap ànim de perjudicar-la. En un racó del sobre havia apuntat un telèfon, com ella havia dit, encara que no posava cap nom al costat. Vaig trucar i em sortí un servei de recepció de trucades, on una telefonista va prendre nota del meu missatge.

Dies després, com no havia rebut resposta, vaig tornar a telefonar. Una altra persona em va atendre, li vaig explicar la trucada anterior, i em va dir que l’únic que podia fer era tornar a prendre nota d’aquesta segona trucada. Ells no tenien informació del seu client, per a ells era només un número. Era el client qui els trucava per saber si tenia missatges. Després de dubtar una mica, em va dir que feia setmanes que el client a qui corresponia aquest número no havia trucat.

Vaig telefonar l’advocat que signava la carta i vam concertar una cita per a la tarda del dijous. Com estàvem a dimarts, durant dos dies vaig intentar pensar en els altres assumptes del despatx, que com sempre anaven una mica endarrerits.

L’advocat Enric Santsolís tenia el despatx en un antic pis de l’Eixample. L’ascensor, de fusta, pujà lentament fins arribar a la quarta planta. M’obrí la porta un home força gran, amb un vestit que quan jo anava a l’escola ja estava passat de moda. Quasi diria que feia olor a naftalina. Amb una veu greu, m’invità a seguir-lo fins una sala de reunions que estava al final d’un passadís mal il•luminat. Vaig seure en una butaca que grinyolava, en un racó de la sala. Com tenia grans finestres, havia força llum, encara que una mica atenuada per unes cortines grises que ocupaven tota la paret. La resta de parets estaven decorades amb quadres grans, foscos, amb escenes de caçadors. Un em va cridar especialment l’atenció, havia una guineu envoltada de gossos, mentre que els caçadors s’apropaven a cavall. La mirada desesperada de la guineu em va fer remoure a la butaca.

- Aquest quadre el va pintar el meu avi- em sorprengué l’advocat Santsolís. Tenia la veu ronca i un aspecte similar a la de l’home que m’havia obert la porta del despatx. Però encara semblava més vell. –Som una família de salvatges enamorats de la cacera. Ha caçat alguna vegada, vostè?

- No, no ho he fet mai- digué. Això semblà decebre’l. Segué a l’altra butaca, i em preguntà en què podia ajudar-me. Li vaig exposar breument l’encàrrec de la senyora de Dalmases, i la dificultat que tenia per localitzar-la. Llavors l’advocat Santsolís m’explicà la història de la família Sarró. Es tractava d’una família que havia fet fortuna amb el negoci del ferrocarril els anys anteriors a la II República. Aquesta fortuna havia arribat als nostres dies, i havia estat en mans, fins a la seva mort, de l’Ignasi Sarró. Els tres fills eren ara els propietaris del llegat familiar

- Quin paper jugar en aquesta història la Natàlia?

- La Natàlia no va formar part de la família. Els fills d’en Sarró no van acceptar-la mai. Però això no vol dir que no vulguin complir amb la voluntat del seu pare, des de l’obertura del testament han intentar pagar-li la pensió. Jo mateix li he fet una oferta per capitalitzar-la. Però no ha hagut manera de trobar-la. Després del funeral va desaparèixer i no hem tingut notícies fins que vostè ha trucar. Però veig que també l’ha perduda.

La reunió amb en Santsolís no va aportar cap novetat significativa. Com ja era tard, vaig anar-me’n cap a casa. L’estiu estava arribant abans d’hora i feia força calor. Aquesta història m’estava absorbint més del que hauria desitjat.

El dia següent transcorria amb normalitat. Havia de fer diverses gestions, així que vaig arribar al despatx a darrera hora del matí. Com era divendres, tots estaven pensant ja en el cap de setmana. La Cristina em passà una nota amb les trucades que havia tingut. Totes podien esperar fins dilluns. Tanmateix, la darrera em va deixar parat. Teresa Sarró. La filla de l’Ignasi Sarró havia trucat tres vegades. Estava tot pensatiu quan la Cristina va picar la porta. La Teresa Sarró era a recepció, i demanava per mi.

M’és difícil parlar de la Teresa Sarró. Una dona singular, d’uns trenta anys, amb unes faccions que no tenen res de particular, però que conformen un conjunt prou atractiu, encara que d’una bellesa poc habitual. Però el més inquietant era la seva mirada. Podries perdre’t en els seus ulls, grans i profunds.

La Teresa em va dir que volia venir amb el seu germà Josep, però que li havia sortit un imprevist i havia decidir venir ella sola. L’advocat Santsolis els havia explicat la nostra entrevista d’ahir, per això m’havia estat trucant tot el matí.
Em va dir que tenia molt interès en trobar la Natàlia, que estava preocupada per ella. Li vaig dir el mateix que al seu advocat, no sabia on trobar-la. Es va disculpar per haver vingut de manera tant sobtada, s’aixecà i marxà tan ràpid com havia vingut. Tot plegat em semblà un miratge. Després de tancar el despatx, me’n vaig anar cap a casa. No vaig sortir en tot el cap de setmana, donant més i més voltes al cas Sarró.


Viatges

Dilluns vaig arribar al despatx i una nova sorpresa m’estava esperant. En un sobre al meu nom, havien deixat a la bústia un bitllet d’avió a Lisboa, una targeta d’un hotel i una nota signada per la Teresa Sarró. M’esperava el dia següent, al migdia, a la cafeteria del Museu Gulbekian.

Encara no sé com és que vaig decidir anar a Lisboa. Però poc després estava a la terminal internacional de l’aeroport, embarcant en un vol regular de la companyia TAP, directe a la capital portuguesa. Cap al migdia, un taxi em portava a l’hotel. A recepció, vaig lliurar la targeta i em van donar la clau de l’habitació 414. Era un hotel modern, inaugurat amb ocasió de l’exposició universal. Vaig dinar a l’habitació per després poder fer una lleugera migdiada, amb la intenció de fer una mica de turisme per la tarda.

M’acabava de dormir quan va sonar el telèfon. Era la Natàlia de Dalmases. Com és que no em vaig sorprendre? Potser en una història tan inversemblant, ja res em semblava estrany. Com si ens haguéssim vist el dia anterior, i fos el més normal del món que tots dos estiguéssim a Lisboa, em demanà que ens veiessin aquella tarda a la Torre de Belém. No vaig pregunta-li com m’havia trobat, simplement vaig assentir. Ens havíem de veure a les quatre de la tarda. Vaig prendre una dutxa, vaig vestir-me i em dirigí cap allà.

-Muito obrigado- el cambrer deixà el cafè a la taula, en una terrassa de la Plaça Figueira. Eren les vuit del vespre. La Natàlia no s’havia presentat, així que, amb la intenció d’aprofitar la tarda, vaig fer el recorregut del tramvia d’Alfama. Després del cafè, vaig tornar a l’hotel.

Deixar-me plantat s’estava convertint en un costum. El dia següent, la Teresa tampoc es va presentar. Estava ja cansat de tant donar voltes, volia tornar a casa i oblidar-me de tot. Entrava per la porta de l’hotel, quan el conserge em donà una nota i unes claus. Era la Teresa, que es disculpava, havia hagut d’anar a Coimbra i em demanava que em reunís amb ella. Havia llogat un cotxe, que posava a la meva disposició, per dirigir-me cap allà. He dit que estava cansat. Anava a dir-li al conserge que tornés el cotxe, quan un hoste de l’hotel se’m va presentar i, en un castellà prou correcte, em va comentar que havia sentit feia una estona el conserge parlant amb una empresa de lloguer de cotxes. Sabia, per tant, que anava a Coimbra. Ell també s’hi dirigia, i volia compartir el cotxe. Li vaig dir que no tenia inconvenient, però que aniria ell tot sol. Vaig fer la maleta i em va acompanyar amb el cotxe a l’aeroport. Després va marxar. El primer avió cap a Barcelona no era directe, havia d’anar a Bilbao i fer-hi transbord. No m’importava i vaig facturar l’equipatge.

Estava a la cafeteria de l’aeroport de Sondika, esperant l’enllaç, quan vaig tenir la primera notícia de l’accident. A la televisió del bar, un locutor explicava que un cotxe de lloguer havia tingut un accident a Portugal, prop de Coimbra. El conductor, un advocat espanyol, havia mort a l’acte. El cotxe s’havia incendiat i el cos estava calcinat. No reacciono. Perdo l’avió i vaig cap a la ciutat.

Aquests són els fets d’aquest cas, fins ara. M’estic a l’hotel, fumant, miro el sostre i penso quin ha de ser el pas següent. No em crec l’accident. Estic convençut que han volgut matar-me i que sempre he estat sol a Lisboa. Ni la Teresa, ni la Natàlia, només jo amunt i avall. He de pensar abans de fer res, m’estaré uns dies a Bilbao, on no conec a ningú i no em podran reconèixer.

Al Guggenheim fan una exposició sobre el Miquel Àngel. Hi vaig cada dia, em passo hores contemplant els seus dibuixos. He demanat un ordinador amb internet, i me l’han instal•lat a l’habitació. Quan no estic a l’exposició, busco informació sobre la família Sarró: empreses, propietats... mai havia pensat que es pogués trobar tanta informació a internet. Prenc notes, hi ha molta informació dispersa que cal ordenar. Passo dies treballant, fins que trobo el que necessito. La Teresa ho manega tot. Els seus germans comparteixen la seva fortuna, però els negocis els porta ella. Les inversions immobiliàries són la principal activitat, encara que també tenen una divisió científica, sobre la que costa trobar informació. La societat es diu Sarró Genètics i té un laboratori a Girona. Tinc una intuïció, així que llogo un cotxe i me’n vaig cap allà. Aquests dies m’he deixat barba i porto ulleres de sol. Em reconeixerà algú?


Laboratoris i transgènics

A Girona, el riu Onyar em recorda el fiume Arno de Florència, la qual cosa em fa pensar en els quadres de Miquel Àngel de l’exposició del Guggenheim. Em registro a l’hotel i truco al meu amic Genís. Quedem per dinar.

Tinc més sort del que m’esperava. En Genís, periodista que treballa al diari El Punt, m’ha parlat del laboratori. Com no llegeix les necrològiques, no sap que estic mort, així que m’he estalviat explicacions. Li parlo de la meva clienta Natàlia de Dalmases i del laboratori. Les coses de vegades són més fàcils del que semblen, si tens una mica de sort. Ves per on, resulta que la Natàlia treballava al laboratori com a cap científica. El laboratori realitza investigacions genètiques, per a la millora de llavors transgèniques. El vell Sarró se’n va enamorar d’ella, i s’hi van casar. Ella va deixar de treballar al laboratori, i a Girona no n’han sabut res més. En Genís coneix una doctora que treballa al laboratori, hem quedat els tres quan plegui de treballar, a quarts de vuit.

La Gemma és una dóna jove, menuda i simpàtica. Coneix tots els personatges d’aquesta aventura, i ens parla sobre tot de la Teresa i la Natàlia. Les dues eren bones amigues. Quan la Natàlia va començar a festejar amb el senyor Sarró, ens explica, la relació entre les dues es va refredar.

- En què treballava la Natàlia?- li pregunto.

- No puc dir gran cosa perquè era un projecte, diguem-ne, secret. Només sé que era una investigació sobre una varietat de tomàquet transgènic revolucionària: un tomàquet molt resistent als paràsits, que es conserva molt temps sense necessitat de refrigeració.

La Gemma també ens explica que quan la Natàlia es va casar amb el vell Sarró, va deixar el laboratori. No sap res més de la investigació.

Al vespre, a l’hotel, penso en tot plegat tractant de trobar el desllorigador d’aquest embolic. Baixo al bar a sopar, em prenc una copa i em vaig a dormir aviat.

Comença un altre dia. Quan baixo a esmorzar, el conserge de l’hotel em passa una nota, amb un número de telèfon mòbil, sense cap nom. Una mica neguitós, truco al telèfon des d’una cabina que hi ha davant de l’hotel. Respon una veu d’home, que no reconec.

- Digui? Digui?- repeteix la veu –Hola? Senyor Picó?- em desconcerta sentir el meu nom. Després d’un breu silenci, finalment contesto.

- Aquí en Picó. Qui el demana?

- Senyor Picó, sóc en Joan Sarró. No ens coneixem, però he sentit parlar de vostè.

- Jo també el conec, senyor Sarró. Vostè és un dels fills de l’Ignasi Sarró, germà de la Teresa.

- Sóc el petit de la família. Perdoni que el truqui, però tinc interès en parlar amb vostè. Me’n alegro que la seva mort hagi estat una confusió. Li sembla bé que dinem junts, vostè i jo sols?- No tinc inconvenient, quedem per dinar al meu hotel. Almenys, si em tornen a plantar, no hauré hagut de fer cap desplaçament inútil.

Però aquesta vegada tot va bé. En Joan Sarró es presenta puntual, i seiem a una taula prop de la finestra. S’assembla força a la seva germana, en versió masculina. Deu tenir poc més de vint anys.

- La Gemma és amiga meva. Li prego que la disculpi, ahir em va trucar i vam comentar la conversa que van tenir. Me l’aprecio molt, la Gemma. És una bona noia, i millor professional. L’he trucat perquè penso que ens convé a tots plegats aclarir alguns malentesos.

- Sap la Teresa que estem dinant?- li pregunto- Em respon contrariat, com si no li agradés que li preguntin per la Teresa.

- No demano permís a la meva germana per fer el que faig- Fa una pausa i després continua – No, ella no sap que he vingut. Penso que és millor així, suposo que no ho entendria.

He tornat a l’habitació després d’acomiadar-me d’en Joan Sarró, i dono voltes al que m’ha dit. La informació va prenent cos, encara que restem mols caps per lligar. En Joan m’ha confirmat que els fills de l’Ignasi Sarró van desaprovar el casament. La Natàlia va deixar de treballar i se’n va endur el secret del tomàquet transgènic amb ella. Ho va fer amb molta habilitat, deixant pistes falses. Tot semblava indicar que havia deixat la investigació quasi enllestida. Així també ho pensava el seu successor en la investigació, el doctor Albert Mora. La Natàlia ho havia deixat tot de tal manera que passaren mesos fins que el doctor Mora va adonar-se’n que tot era una farsa. Aquella investigació, tal com estava plantejada, no portava enlloc. Els germans Sarró pensen que la Natàlia ho va fer per guanyar temps, també pensen que ella volia diners pel dossier autèntic. Però poc després de la boda, l’Ignasi Sarró va caure malalt. Quan la Teresa va conèixer l’engany, anà a parlar amb la Natàlia. Havien estat molt amigues, no feia tant de temps. La Teresa, quan parla de negocis, va directe a l’assumpte. Va oferir-li diners pel dossier de la investigació. La Natàlia va acceptar. Van convenir que a la mort de l’Ignasi, que era imminent, la Natàlia percebria una pensió vitalícia substanciosa, a canvi del dossier, que lliuraria a la Teresa un cop es produís la mort. Ho van incloure al testament, com a major garantia. Però mort l’Ignasi, la Natàlia va desaparèixer. Fins ara no l’ha trobat ningú. En Joan m’ha mig convençut que el accident de Portugal va ser fortuït, no veu a la seva germana capaç d’un assassinat, però no ha sabut explicar-me perquè la Teresa em va fer anar a Lisboa.

Queden caps per lligar, no deixo de pensar en la visita de la Natàlia al despatx. Per què va venir? Pensen els Sarró que volia guanyar temps... per a què? Interrogants sense resposta, però estic cansat, no sé si vull continuar amb això. Potser millor torno casa, ressuscitat, i tracto d’oblidar-me de tot.


Algunes respostes

Ha passat prop d’un any, i no he tingut notícies dels Sarró ni de la Natàlia. Fins avui. Un retall de diari i una carta tanquen el cas.

Ginebra. Agències
La companyia suïssa Chemical Internacional ha presentat avui un nou avanç en el desenvolupament dels aliments transgènics. Es tracta d‘un enzim creat per mitjà de l’enginyeria genètica, que permet el cultiu de tomàquets resistents, i representa una revolució en aquesta controvertida indústria alimentària. Aquest enzim, assegura Chemical Internacional, garanteix que els vectors utilitzats per manipular genèticament l’aliment no es reactivin i per tant impedeix que puguin generar elements patogens. Aquest descobriment ha estat fruit de molts anys d’investigació de la divisió científica de companyia. Mentre es realitzava la presentació, nombrosos grups ecologistes s’han manifestat davant la seu d’aquesta multinacional química”.

Al peu hi ha una foto de diverses persones amb bata blanca. Com amagant-se de la càmera, he pogut reconèixer la Natàlia de Dalmases. Miro la foto i llegeixo la carta.

Benvolgut senyor Picó,

Em sap greu les molèsties que li he pogut ocasionar. Ara tot està resolt, i per això he volgut escriure-li aquesta carta, penso que es mereix una explicació. Jo em vaig casar amb l’Ignasi Sarró enamorada. Estava treballant al seu laboratori de Girona, fent una investigació que podia ser revolucionària. L’Ignasi Sarró es volia casar amb mi, jo li demanava que esperés la fi de la investigació. Ara penso que ell ja sabia que estava malalt, i no volia esperar. Quan vam anunciar el compromís, els fills de l’Ignasi s'hi van oposar. Em va sorprendre la reacció de la Teresa, havíem estat bones amigues. Però l’oposició va arribar a les amenaces personals. Em van prohibir l’entrada al laboratori, van canviar les claus d’accés. Amb l’ajut d’un company vaig poder entrar i endur-me’n el meu treball. Vaig deixar algunes investigacions descartades, com si fossin la bona, per guanyar temps. Volia ser feliç amb el meu marit i pensava que mentre em consideressin útil tot aniria bé. I em considerarien útil mentre no s’acabés la investigació. Quan la Teresa ho va descobrir tot, estava molt enfadada. Però quan es tracta de negocis, sap tenir el cap fred. L’Ignasi estava ja molt malalt, així que no vaig voler complicacions. Quan morís, els vendria la meva descoberta. Però el dia abans de la seva mort, algú va entrar a casa. Semblava un robatori corrent, però jo sabia que no era així. El testament va ser modificat, per incloure la meva pensió vitalícia, quan el meu marit ja estava molt malalt. Vaig pensar que, si trobaven el dossier, després anul•larien el testament. Així que, després d’enterrar l’Ignasi, vaig fugir.

No conec cap advocat. Vaig anar al seu bufet per casualitat. Estava inquieta, i pensava que si ficava un advocat pel mig, podria fer entrar en raó a la Teresa. Però després de sortir del seu despatx, vaig tenir clar que havia de marxar. Sempre el podria localitzar per telèfon.

Vaig estar-me unes setmanes a Lisboa. La Teresa em va trobar, i em va dir que vostè també era allà perquè ara treballava per a ella. Em va dir que vostè faria d’intermediari, jo li havia de donar el dossier, vostè em donaria els diners. Per això el vaig trucar, ella em va donar el número. Però, no em pregunti perquè, de sobte vaig tenir la sensació que tot plegat era un parany, així que vaig fugir a Ginebra. Després, la Gemma, la doctora del laboratori de Girona, em va explicar la seva conversa. Per tant vaig saber que vostè no tenia res a veure. Li demano disculpes per haver-ne dubtat. Sobre l’accident de cotxe, coneixent a la Teresa, em costa pensar que fou un accident. Com el parany no li va sortir bé, potser va tractar d’eliminar-lo, no ho sé.

Si segueix els diaris, haurà vist la notícia. L’enzim ja està patentat. El seu preu en el mercat és de més de cinc milions d’euros.

No m’estaré a Ginebra. No hi he de fer res, allà. Algun dia li enviaré una postal.

Molt atentament,

Natàlia de Dalmases


Epíleg

Jo tampoc sé si la Teresa em va voler matar. Ara ja no té importància. La família Sarró ha venut el laboratori de Girona a Chemical Internacional, i no sé per què em sembla que amb aquesta venda tot l’afer està definitivament tancat.

Finalment he rebut la postal. Platja i palmeres tropicals. Hi penso al matí quan em prenc el cafè i surto corrent cap a l’oficina.