Jo no ho hauria fet mai

Jo no ho hauria fet mai, creu-me.

Ha estat lo millor per tots dos, estimat. Si callo és només perquè potser tardaries temps a entendre-ho, i la vida seria tan llarga sense tu...

M´agradaria explicar't-ho, dir-te que he estat amb un altre home, que ha estat un acte d´amor envers a tu. Perquè ja deus saber que el dolor necessita escletxes per on escapar, i quan no som capaços de crear-les, el dolor ens emmalalteix o obre les seves pròpies escletxes.

Recordes el cas de la Lorena Bobbit? Si, aquella senyora que va tallar el membre al seu marit perquè li era infidel. O mira el teu germà, tothom sap que està embolicat amb la seva secretària; i la Sofia també ho sap. I li fa pagar: sempre al llit, malalta de mals imaginaris, amb la careta de víctima sempre posada, només una mica reconfortada quan l´Albert, en plena crisi de culpabilitat, li regala un anell d´aquells tan cars o la convida una nit al Liceu.

Jo no sé què seria capaç de fer el meu dolor, amor meu, i és per això que aquest cap de setmana no he anat a cap Taller de Consciència Corporal i Autoconeixement a Arbúcies, no. He estat a l´Hotel Paraiso de Sitges amb el Leonardo -si, el vas conèixer en un sopar a casa la Sumsi, aquell escultor alt i fort amb unes estranyes patilles-. Li vaig enviar un missatge al mòbil: "Et ve de gust un cap de setmana dedicat al plaer?". Naturalment li venia de gust.

Jo mai ho hauria fet, si no fos perquè m´havia de salvar a mi, i salvar-te a tu. Reconeixo que no ha estat un gran esforç, no vull pas enganyar-te, no ha estat un tràmit per omplir l´expedient, no, no. Però jo mai ho hauria fet.

En Leo, en Leonardo, és un expert al llit. Bé, no és aquesta la paraula més adequada, vull dir que ell em fa sentir femella, puta i objecte de culte alhora. Vull dir que m´embesteix com si fos un nàufrag sedent i jo la única aigua que li pot apagar la set, dos humans primitius copulant sense moral ni prejudicis. No m´ha follat mai ningú com em folla ell, és veritat, però... però no m´ha abraçat mai ningú com ho fas tu. Tampoc és exactament el què vull dir. És aquella estranya sensació de pau, plenitud, felicitat que sento quan estic amb tu, com si m´omplissis un forat profund i fosc de la meva ànima. Potser és estimar, potser és Amor, no ho sé, les paraules no acaben d´arribar a explicar ben bé allò que volem dir, no sabem mai si són del tot exactes quan parlem de sentiments o emocions.

Però jo mai ho hauria fet, creu-me.

No és el mateix voler que tenir, ja se sap. No sé si mai ha estat teva, això no és el més important. El dolor em neix quan la mires d´aquella manera, entre l´admiració i el desig, quan la trucaves d´amagat en temps del seu divorci, quan li vas vendre el nostre antic cotxe a un preu simbòlic, quan vas rebutjar aquella feina per no allunyar-te dels amics... i d´ella, quan li has trobat una feina sempre que s´ha quedat a l´atur. No vull recordar més. Fins i tot he arribat a pensar que aquells dies que em fas l´amor amb passió inesperada, és a ella qui imagines dins el teu llit. Potser tot plegat és una bogeria, una imaginació massa estimulada, gelos malaltissos... No sé què és això. Potser un tipus no catalogat de càncer. El dolor s´ha mitigat, si. Ha quedat un dolor residual, latent potser. I no és només que em commogui saber-te enganyat, imaginar la cara dels coneguts rient-se a les teves esquenes, no. M´alleuja molt més saber que resta vida més enllà de tu, que de la mateixa manera que conviuen més d´un afecte, més d´una tempesta dins meu, jo sóc un d´aquells fils invisibles que uneixen misteriosament el teu ser amb altres sers. No he desitjat mai ser l´únic fil lluminós, però si un fil especial, imprescindible. No sé si és lícit desitjar això, però mira, tant me fa.

Potser tot ha estat només una il·lusió, una realitat deformada, però digues-me... tu hauries fet el mateix per mi?