Ja sé passejar, xino-xano

Les trenes li queien per damunt de l'esquena, acariciant les blanques espatlles verges de sol, lànguides i deixades anar per la gravetat sobre d'un cos que esbarriava olor de ranci, de goma. Olor d'humitat.
Us explicaré com la duia arreglada: pitet de color grog a ratlletes horitzontals, el fons blanc, amb puntes també blanques a tot vol, fetes al coixí, no d'aquestes comprades a metres a qualsevol botiga, faldeta fen campana amb la mateixa ratlleta de grog posada en vertical, en sentit de la cintura al baix, i vetes de tots colors que lligaven, cosien, acabaven o només estaven per fer bonic, si la qüestió del gust fora un clixé normatiu i no una apreciació subjectiva.
Em posava la capa i sortia amb la meva nina i el seu cotxet disposada a presumir dels meus coneixements com a puericultora.
Quan considerava que era prou lluny i, la mamà ja no em veia, treia la nina del seu vehicle succeït per a mi que l'arrossegava, com en una processó impia i, la parava d'en peus al meu costat.
Aleshores, cobrava vida.
Passejar no és caminar, és badar, saludar, criticar encara que només sigui amb el pensament, és comparar flors de balcons aliens amb les pròpies, és saber si a cal "Mil Duros" hi són...
Si li donaves la mà, t'ajudava a passejar; I així tot xino-xano és com jo en vaig aprendre.