Ja no t'estimo

Tot el dia havia sigut trist. No havia dit gairebé res durant hores. Només mirava el mar per la finestra mentre pensava amb tu. A poc a poc s'anava fent fosc, i la mar s'esbrava lentament i les escumoses ones del blanc color. Les gavines passejaven pels nuvolós cel i cridaven amb un cant especial que no entenia. Una gota de pluja va caure al vidre brut de la classe. Vaig pensar que cauria una bona tempesta que inundaria els carrers de humitat.

Imaginava fortes gotes d'aigua i la gent nerviosa s'escaparia per no mullar-se el cap ni la roba. Segur que molts no portaven paraigües ja que ningú havia avisat del mal temps. Una altra gota va caure i seguidament moltes altres, tot d'una va caure una cortina d'aigua d'un negre cel. La gent despistada mirava la finestra de la que jo ja feia temps m'havia escapat amb la ment.

Tu també miraves el mal temporal, no sé perquè em vas mirar a mi també. Potser sabies que dins meu jo era això el que veies de lluny. La pluja no et mullava, estaves dins on també jo hi era, hi era com un núvol gris que per dins plorava. Dissimulat giraves la vista per veure'm, jo també et veia i savia que no t'estimava.

Tot d'una una coloma s'havia apropat al vidre amagant-se del fred. Grisos colors com el dia mateix, quin color més estrany, com un blanc brut semblava. Em tornes a mirar, es que saps en què penso? Potser també ets un núvol negre o un colom gris que fuig del fred o plora sense consol. No m'entens per molt que miris, encara no saps que no t'estimo, ja que fa poc que he deixat de somiar, fa poc que s'ha apagat una llum, fa tan poc que ja no ric,fa tan poc que no visc, no visc sense tu, perquè ja no t'estimo.

Amor fràgil com porcellana, has sigut tu, un vent, que ha fet caure i trencar una peça que feia que jo visqués, el meu cor. El cor que ja no és teu, ja només és meu, i només meves les paraules i mirades, ja no tens res que em pertanyi, i ja res et donaré, ets un vent destructor que fa morir la més petita llavor de sentiment.