Invisibles

En Joel és un noi de catorze anys, ara dorm, els primers raigs de sol entren per la finestra de la seva habitació i la seva mare ve a despertar-lo. S'obre la porta i en Joel mira amb els ulls mig tancats, però amb la llum que entra per la finestra, no veu ningú, Sap que és la seva mare, ja que cada dia el desperta a la mateixa hora.

Quan de sobte nota com el llit s'enfonsa per un costat, i algú li toca el braç, no entén res. Sent un soroll de fons, llunyà… És sa mare cridant:
- Desperta Joel! Desperta!
En Joel sembla adormit, té els ulls mig tancats i amb el blanc dels ulls de color groc. La seva mare s'espanta, veu que li passa alguna cosa i se l'endú al metge.
- Joel! Vesteix-te, que marxem!
En Joel es vesteix i van al metge...

Agafen el metro i no hi ha ningú, estan sols, veu l'ombra de la seva mare, intueix que és ella. El té agafat pel braç. Sap que alguna cosa li passa. De sobte per megafonia se sent una veu que brama: "Deixin sortir abans de pujar al comboi". Pensa que és un missatge recurrent i que no té sentit en aquest precís moment.

Però de cop i volta arriba el metro, la gent que el Joel creia no ser-hi, s'abraona cap a la porta, no els pot veure però hi són. I tant si hi són! Fins i tot l'empenyen i li donen cops. L'arrosseguen fins a l'entrada del vagó. Tot és estrany, rep cops de suposada gent que no veu. S'han tornat invisibles! O no?

Ara se n'adona! No pot veure la gent!! La resta de coses les veu amb normalitat. Una fiblada li fa estremir tot el cos de dalt a baix.

Com pot ser el que li passa? Massa jocs de realitat virtual?, es pregunta…

Al metge tampoc el pot veure; aquest, però, li examina els ulls amb deteniment, l'enlluerna amb una petita, tanmateix, forta llanterna que el deixa cec per uns moments. Li fan escàners, proves de tota mena, analítiques de sang i finalment una noia estudiant de neurologia creu haver trobat la solució. És un virus que afecta els neurotransmissors, enganyant el cervell per fer-li creure que la gent no hi és.

La consulta de cop i volta s'ha omplert de nois de l'edat del Joel amb la mateixa simptomatologia.

Els hospitals reben desenes de nois que tenen aquesta estranya patologia.

La comunitat científica no se'n sap avenir. Els diaris i les notícies només tracten aquest estrany fenomen. Finalment, un prestigiós psicòleg alemany diu que la gent està condemnada a no comprendre's ni veure's i que això no és res més que el principi.

Amb el temps la gent ha deixat de veure's i sentir-se, el món ha canviat per complet, no hi ha guerres, ni crims, però si tristor i depressió. Potser es tracta d'evolució natural o d'una simple malaltia. Qui ho sap?

Els fets són, així i tot, que cada cop ens allunyem més els uns dels altres i, per tant, no necessitem contacte visual.