Infància, records, somnis.

Un relat de: Mar Vercher Nieto
Hui tinc temps i no se que fer d’ell, estic al llit, estic avorrida, fa calor, no puc dormir, i l’únic que faig es mirar el sostre, es blanc, tot blanc i de sobte, tot es fa fosc, no es veu res, m’espanto, tanco els ulls, els torno a obrir i tot canvia, ara estic a un altre escenari, torna la llum, em trobo estirada en mig de ningun lloc, tot al meu voltant es vegetació, flors de colors, millers d’arbres, papallones volant, s’escolta el cant dels ocells, un sol que crema, un cel blau, clar, infinitat de núvols dels quals imagino diversitat de formes, es respira tranquil•litat i allà a la llunyania un preciós castell, no massa gran, però preciós.
Estic confosa, tal vegada m’he adormit i ara estic somniant, sols se que estic agust, així que sigui el que sigui no tornaré a tancar els ulls. Pot ser quan els obri tot torni a ser com abans, l’avorriment, la calor, el sostre blanc..
M'aixeco amb cura, no vull destrossar ninguna d’aquelles flors que em rodegen, pareixen tan dèbils. Em miro, el meu vestuari a canviat, porto un vestit blanc, que balla amb el vol del vent, acompanyat de una llarga cabellera fosca, vaig descalça i començo a fer camí fins al castell, esta llunya, molt llunya, però jo camino i camino, em sento lliure i m’agrada. Sembla que m'apropo i a poquets passos arribo. Es espectacular, en la llunyania era preciós, de prop encara ho es més. Hi ha una carabassa amb rodes, acompanyada de dos cavalls blancs, em sorprèn però continuo. Davant meua, una gran porta marro, d’aquelles antigues, al marc una campaneta no molt gran, no m’ho penso, estiro del fil de la campaneta, es sent un soroll “Din Don/ Din Don Dan” i la porta a poc a poc es va obrint, m'endinso, i ara si que em sorprenc molt més. Allà a la dreta, es pot veure un rellotge gegant i dins d’ell una cabreta tremolant, al seua costat una xiqueta vestida de color roig, pareixen estar molt espantats. Davant meva, una gran escala, on es troba asseguda una jove que neteja la pols amb un plomall, des de baix dos joves més, quasi paregudes, les dos van vestides igual, però cadascuna d’un color, al seu costat una dona major, les tres sols fan que riure’s de la jove de l’escala. Ella no fa cas, la sento parlar, però no veig a ningú, aleshores em fixe millor, i a la seua butxaca veig a unes diminutes personetes. A l’esquerra una porta oberta, d’on m’arriba un aroma suau a pastís, m’atrau, així que decideixo anar cap allà, increïble, em dic a mi mateixa, es una cuina, en aparença diria que es de fusta, però me’n adono que esta feta de caramel. Hi ha un gran forn, on puc veure un parell de pastissos, al costat una tauleta, amb una cistella, plena de pomes, roges, brillants, quin goig, em donen ganes de donar-li un mos, em disposo a agafar-ne una, de sobte, una xica s’avança, agafa una, la mossega i cau, cau estesa al sostre, jo m’espanto, surto corrent i xoco amb dos nens, petits, xic i xica, semblen germans, només fan que menjar i menjar, estan rodejats de llepolies i una dona major i arrugada encara els ofereix moltes més, aquesta dona em mira, riu, i m’ofereix una bossa de caramels, però jo segueix espantada, li dic que no i segueixo corrent cap a fora d’aquella cuina tan estranya, només surto, sento rialles d’alegria, algú pareix estar passant-ho be, i en efecte, en l’immens menjador puc vorer a un grup de nens, en pijama, un d’ells un poc més major, un xic que va vestit de verd, també porta un barret verd, tots els nens pareixen divertir-se molt en ell, també hi ha un gos i esta volant, no m’ho puc creure, ara també volen els xiquets i al davant el xic de verd que li dedica un somriure a una fada o potser no ho sigui, es daurada, preciosa. Els veig allunyar-se per una de moltes finestres d’aquell castell i corro darrere d’ells, trec el cap i s’acomiaden de mi, miro al volant, el cel segueix blau, el sol crema, l’aire corre i set homenets, en fila van cantant, segur que acaben de treballar, porten en ma, pics i pales. Em giro, allí al menjador hi ha una taula molt gran, a sobre d’ella em trobo una vaixella de te, estan cantant, ballant, parlen de una festa i jo cada vegada em sorprenc més. Estaré tornant-me boja? Al moment escolto un soroll, alguna cosa pareguda a un grunyit, ve de dalt, així que decideixo pujar les escales. Ara em trobo a un llarg passadís, hi ha moltes portes, a dreta i esquerra, i torno a sentir aquell soroll, avanço uns passos més i una porta s’obre, allà dintre hi ha una home, o una bèstia, no sabria dir ben be el que es, però pareix trist, plora, al seu costat hi ha una rosa roja, la mira i continua plorant ell no m’ha vist, millor així. Camino més endavant, vaig obrint portes, em trobo moltes coses sorprenents, un home parlant amb un ninot de fusta, amb un nas que no te fi, una dona major a un llit, discutint amb un llop, una jove de cabells rossos que trau els seus cabells llargs per una finestra, des d’on es veu un elefant d’orelles gegants volant junt als nens i el xic de verd. Pel passadís un xic jove i atractiu, amb un sabata en ma, va obrint portes, trobo que esta buscant a algú, fins i tot hi han tres porquets, pel que es veu estan un poc atabalats, jo els miro bocabadada i en això apareix un conill menut i blanc, porta un rellotge així que decideixo preguntar-li l’hora, però ell no contesta, va amb presses, segur que es tard, penso, es millor que me’n vaja, així que torno a recórrer el passadís cap enrere, baixo les escales, obro la porta, surto del castell, torno al lloc on havia aparegut, m’estiro al terra, torno a tindre en conter les flors, segueixen pareixent dèbils. Per últim tanco ells ulls, els torno a obrir i ja estic un altra volta al llit, amb l’avorriment, la calor, el sostre blanc i en efecte, tot a sigut un somni, encara que no se perquè, però, em recorda a la meua infància.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mar Vercher Nieto

Mar Vercher Nieto

36 Relats

16 Comentaris

25586 Lectures

Valoració de l'autor: 9.55

Biografia:
Soc Mar, vaig néixer el 17 de setembre del 93, visc a Dénia, soc una persona prou alegre i amb molta energia. =D

Desde sempre que no he sigut algu que llisga molt, ja que sols llig alló que em crida MOLT l'atenció. Tampoc em considere una persona que escriga be, ja que no se expresar-me com toca a l'hora de fer-ho.

Soc prou tancada i no m'agrada parlar amb ningu dels meus sentiments i trobo que aci he trobat el lloc perfecte.

=D

https://www.facebook.com/mar.verchernieto
https://twitter.com/MarVercher
mariadelmarvercher@gmail.com