Incòmode

A vegades no sé si estic més segura de la vida que puc veure o de la vida que veig dins el meu cap. M'incomoda pensar que tot el que veig pot ser interpretat de moltes formes. M'agrada, però m'incomoda, m'inquieta. Perquè sempre estic buscant més enllà del que veig.
Avui podria ser una nit com una altra. Una nit per anar a donar una volta i prendre alguna cosa en un bar d'aquells que no t'agobien. I de fet, és així, però amb matisos.
Tu tens la mirada diferent, aquella que ja he vist algun altre cop; la mirada d'estar pensant què estaré pensant jo.
Sé que vius intensament, com jo. I que penses moltes coses, com jo. Coses que no ens diem, però que se sobreentenen.
Miro la companyia d'aquesta nit. És freda i distant, no m'omple. Només m'omple una mica observar com t'hi relaciones. No tinc res més a fer.
Faig algun comentari d'aquells que no sé ni com em surten, perquè no tinc ganes de parlar i, de tant en tant, somric per no oblidar-me de com es fa.
Estic malament, no em sento a gust. Però hi ha alguna cosa de la situació que m'atrau. Les mirades que es creuen, els somriures forçats, els intents de conversa.
I entremig de tot això, els records, la melancolia, les restes d'una amistat.