Silenci! És el torn dels pensaments (secrets)

Ho veig. Per fi ho veig. Els pensaments s'aclareixen, i tot es fa possible entre els colors d'aquesta matinada. I tu encara no ho saps. Em torno a veure. Em veig amb una energia diferent. Una cançó m'omple i em fa vibrar. Si pogués, li donaria les gràcies. Ho faré escoltant-la un altre cop. Ara no tinc res més a fer. Ara no vull fer res més.
Surto a fora, potser m'anirà bé; o potser els carrers se'm empassaran. No ho sé. Observo la meva ciutat. Sovint la odio. Però, quan sóc fora, sento una mica d'enyorança. A ella he confiat els meus moments de solitud. I invisibles moments de felicitat. Només els seus carrers saben el què he sentit passa rera passa. I tu encara no ho saps.
Un còctel de sentiments m'empeny a caminar sense parar. Puc veure el meu futur dibuixat en una paret. Puc veure un somni mirant-me i cridant-me, com mai ho ha fet ningú. Cada núvol n'és una escena. Tot se'm remou per dins. I crec que si el meu cos reacciona així, el meu somni deixarà d'entrebancar-se alguna dia. Però, quan? El misteri d'aquests anys, saber que arribarà, i no saber quant temps hauràs d'esperar. Ni com començar.
Crido la teva mirada. No sé si em sent. Escric, penso, escric. I no penso el què escric. O hi penso massa. Arribo a una conclusió: Quan es té alguna cosa per escriure, s'ha d'escriure. Si no, les paraules et busquen i no et deixen respirar. Tot i que, ara, res em dóna aire.
Els pensaments es tenyeixen de gris. Tot es trenca. Ja no noto els batecs de la vida. Busco dins d'un calaix buit. Ple de por. El meu somni ha deixat de ser la meva font de força. Ja no veig els núvols. Ja no veig els colors d'aquest capvespre.
Aquí deixo de pensar i d'escriure. Fins i tot això em cansa, avui.
I tu no ho sabràs mai.