imprevisibles sorpreses

Tot a la vida es mereix una dedicació.

Un espai temps per parar, respirar, mirar al teu voltant i observar que realment no passa absolutament res.

La soledat es quelcom revelador per aquell o aquella que ho experimenta. Per alguns és una costum, un hàbit, per altres denota temor i foscor.

Partint de que a la vida hi ha sempre un principi i un final, he decidit plasmar aquestes paraules plenes de sentiment i emoció. Paraules que no són tan simples com es llegeixen sinó que van més enllà del que un pot palpar, s'han de percebre amb els sentits. Cada ressò d'aquesta història aconsegueix eriçar la meva pell.
És tan senzill com haver viscut intensament cada moment, cada segon de la teva pròpia vida.

Recordo com si fos encara ahir quan vaig el vaig conèixer, ell tan noble, pur amb una mirada cristalina, innocent i un pèl cobard pel que feia a les relacions amb les noies, desinteresat. La seva esència em cridava l'atenció. Era una tarda d'estiu com qualsevol altra, em vaig endinsar al seu món, al seu ambient, a les seves coses. Allà va ser quan la meva consciència es va adonar de que alguna cosa pasava dins meu. La bogeria més gran que podia haver fet i la que va sortir millor, trencar peres amb algú i que al cap d'una hora ja tornis a estar ocupada sentimentalment, increïble eh?! Doncs ben real, vaig iniciar una història d'amor quelcom peculiar però molt molt maca. Des d'aquell dia no ens vam separar fins 3 anys mes tard, és quan el destí va posar fi a la nostra intensa i valuosa història. Tot s'ha de dir que teniem alts i baixos com tothom, moments de rutina màxima que desitges escapar, moments de molta tensió, fugositat, carinyu, diversió acompanyada d'un pessic de bogeria.

En resum, va ser una experiència increïble fins que un dia vaig sentir alguna cosa per una altre persona i de cop tot es va esvaïr, el que havia arribat a construir en anys, poc a poc es va anar quedant en res.
Tot s'ha de dir, la novetat és el que mata, el que atrau, el que es vol, el que realment es busca. I així va ser.

Nou mesos va durar la nova relació, tot un xasco la veritat.
I així anava passant el temps, que jo m'anava buscant noves experiències, anava de branca en branca buscant allò que més s'assemblava a una estabilitat amb algú. No trobava a ningú, ja era perquè per alguns era un mer objecte de diversió, que servia per calmar la seva set buraç de sexe, o perquè els mes bonifacis no m'acaben d'agradar. No encaixaven en el meu cercle vital.
Amb tot això van passar uns quants anys, 4 o 5 ara no recordo bé. Per casualitats o no de la vida vam estar sentats a un banc jo i el meu antic novio xavi, el meu referent amorós.
Vam acabar la conversa ben enganxats, despedint-nos en un tímid i breu petó. Un petó poc de fiar, tenia un rerefons obscur. I així va ser quan vaig tenir raó i ja no vaig saber res més d'ell. Ni tan sols una trucada, una resposta a un missatge, res. Van anar passant els dies i ja la cosa es va anar apagant fins que vaig perdre l'esperança i vaig començar a iniciar altres relacions. Durant aquest temps si que m'arribaven notícies d'ell, eren molt poques i molt puntuals però molt impactants, fora de context per mi ja que se'm van trencar alguns esquemes.
Va arribar el tràgic moment d'una mort anunciada i molt dolorosa per mi. La única font d'energia que mantenia un vincle entre jo i ell. Era maravellosa, riallera, es feia estimar i com no m'estimava com si fos de la família. Ella sempre desitjava que tornés amb ell, no m'ho deia directament però s'olorava amb els comentaris que soltava com si res.
Ella va fer que per últim cop a la seva vida, apareixés la unió entre nosaltres una vegada més. Semblava que la flama s'encenia cada cop més, les quedades van ser força freqüents, fora de lo normal pel que fa a la costum de la nostra relació.
Un dia recordo clar i contundent que per fi va passar quelcom que haviem desitjat sempre sempre. La nostra fusió fisica, cos a cos. Sense cap barrera, sols ell i jo enmig d'una sala força aïllada de tot i tothom. Quedavem absents del que passava a l'exterior en aquells instants de vida. No exsistia res ni ningú, tot s'hi valia.
Sincerament, després de tot el que va passar, ja em feia a la idea de que es trencaria tot el que haviem recuperat, era poc però molt important x mi.
Però per sorpresa no va ser així, aquesta vegada tot havia canviat, va parlar-me, va gosar escriure'm alguna cosa i jo li vaig agrair molt.
Anaven passant dies, potser mesos però sempre queia algun dia que algú donava senyals de vida. És molt important això perquè et demostra clarament qui està per tu i qui no, qui et pensa i et vol.
La nostra relacio a grans trets a sigut sempre un vaivé, mai ha tocat terra ferma des que ho vam plantar. Hem tingut barreres força pesades que no ajudaven a que la cosa continués.
Però, el que si ha estat una sort ha sigut no perdre al contacte amb una gran persona, la qual sempre sé que podré aprendre moltes coses d'ella i evidenment ella de mi per suposat.

Vull dedicar aquesta història perquè necessito que quedi plasmada. Escrita amb la millor intenció del món, passa a ser rellevant escrita en un paper que no sols és algo de color blanc i ja està, sinó que ara queda tacat per una història que la portaré dins del cor, en lo més profund del meu ser.

No t'oblidis mai de mi,sempre estaré aquí.

Cristina.