impotència

Sense adonar-me ja m'havia fet gran. Ja m'havia casat, havia tingut fills, nets, m'havia jubilat i m'havia quedat més sol que la una.
La meva vida va córrer tant que ni me'n vaig adonar que s'acabava.
No havia estat mai el seductor que m'hagués agradat, ni l'home ric que hauria desitjat, però havia estat un bon amant.
No obstant, amb la jubilació, no només deixava de treballar, sino que deixava d'existir en tots els àmbits de la vida.
El meu interior seguia viu, la meva imaginació continuava fent de les seves. Quina tortura. Em passava els dies passejant per les botigues de moda, observant aquelles noies tant maques, vestides amb aquells modelets tant cenyits, tant ajustats...
Però no se m'aixecava. Maleïda "pingala". M'agradava seure en una cadira i contemplar com entraven les dones als provadors. No les veia, és clar, però imaginava com es despullaven, com es desprenien de les seves bruses, dels seus texans...
Les imaginava amb la roba interior, tocant-se, acariciant-se davant del mirall, trobant-se les dones més maques del món.
Un dia, després de fer el cafè en un bar del Portal de l'Àngel, vaig esperar a les deu a que obrissin el Zara. Algunes de les noies ja em coneixien, però aquella era nova. Adriana. Era tant alta com jo, tenia un cos descomunal. Morena, ulls blaus i un pit que li sortia de l'escot. Em va veure entrar i em va seguir per tot l'establiment. Jo era gran, però mantenia cert atractiu, segons em va dir després. Em vaig posar nerviós i em vaig amagar entre els vestits d'home. Mentre feia veure que m'anava a emprovar un, em va assaltar per l'esquena. " Vol que l'ajudi?" preguntà. " De fet només em vull provar l'americana" " Agafi-ho tot, segur que li està molt bé" La vaig creure i vàrem entrar al provador. Ella va començar a baixar-me els pantalons, mentre el meu cos era pres del pànic. Vaig sentir les seves mans per les meves cames, per el meu ventre, per el pit...
Quan tenia la camisa descordada v començar a fer-me petons per tot el cos. Jo vaig començar a acariciar el seu cabell, vaig descordar la seva brusa i vaig acariciar aquells pits durs i suaus. Vaig baixar les mans i les vaig posar per sota dels seus pantalons, notant una escalfor brutal. Em va mirar els ulls i em va dir: " Em sembla que no s'està aixecant, carinyo". Es va vestir i va marxar. Mai a la vida m'avia sentit tant calent i tant humiliat. No vaig tornar per aquell establiment. No vaig tornar a mirar una noia mai més. Ara, des d'aquesta residència, no passa ni un minut que no pensi amb l'Adriana.