Il·lustra'm

Novembre plujós a la ciutat, no hi havia manera de què Tolosa es despertés radiant, feia més d'una setmana que no parava de ploure i la metròpolis esdevenia satèl·lit de la mandra i, el color passava del rosa al gris progressivament a mesura que avançaven les hores. Treballar en aquelles condicions ambientals es feia pesat i les fileres de llibres semblaven estar a punt de caure damunt Maie, la bibliotecària. Maie era aigua, com el seu nom àrab indicava, una mare compromesa amb la lluita per Palestina la va batejar amb el nom de l'element més necessari per a la vida i també per al planeta.

Maie ja en tenia prou d'aigua i refugiant-se entre els llibres disparava la ment buscant en l'imaginari el punt de caliu que li faltava al seu cor. La biblioteca municipal de Tolosa s'ubicava al casc antic, just a tocar del carrer Colombette, i al número nou de la via hi resistia imbatible al capitalisme el café populaire. El local era l'espai de trobada des de que va nàixer, herència dels seus pares com a segona casa i llegat polític on s'hi aglutinava gent amb posició ideològica antifeixista, persones nascudes a l'Estat Francès i nouvingudes d'Algèria i, sobretot, fervents defensors de l'occità. El barri confluïa en un entremat de carrers aparentment austers, d'edificis sutjosos i voreres crues però per a Maie era el context idoni per viure somniant, coneixia cada racó que supurava cultura, essència i vida en estat pur. Una esgarrifança li va recórrer la columna vertebral, no s'acaba de trobar bé i en acabar la jornada va estimar-se més no treure el cap pel Café per poder arribar com més aviat a casa, treure's els mitjons encara xops del matí i posar-se com més aviat al llit.

S'abraçà ella mateixa només sortir al carrer, es debatia entre tenir l'abric ben arrapat, el paraigües ben pinçat alhora que el llibret de poemes de Biedma es gronxava entre l'avantbraç i la butxaca. Pràcticament no hi veia, un vent empipador l'obligava a moure el paraigües per poder anar esquivant les gotes que l'hi espurnejaven la cara d'aigua freda. De sobte va sentir un xerrinar de rodes, alçà la vista amunt i només veié com una moto s'atansava bruscament damunt d'ella, fent-la caure de mala manera en un basal, per sort l'aigua va amortitzar el cop. Encara amb el brunzit dins del cap i quan intentava aturar la tremolor dels ulls plorosos pel mal i la sensació de grip que l'hi estava envaint els ossos, uns braços l'agafaren per les aixelles ajudant-la així a reincorporar-se.

Ell es presentà, l'home de la moto era Guillaume Torres, li demanà perdó i al veure-la tota xopa l'obligà a portar-la al seu estudi que estava a la mateixa cantonada de l'incident i poder així assecar-se una mica. Maie no es trobava gens bé i escoltava guillaume sense poder apartar la vista dels seus ulls grans i ametllats. Arribaren a la porta número 16 i li demanà disculpes per avançat pel desordre, ja que l'estudi era el seu lloc de treball, es dedicava a pintar i feia les il.lustració del diari independent L'occità. Mentre pujaven les escales, Maie, davant, notà com els ulls ametllats i grans li recorrien el seu darrere. Només entrar un grapat d'olors i aromes se li ficaren per dins el nas i divisà un espai prou interessant i molt acollidor. Primera porta a la dreta el lavabo i immediatament una gran sala amb dues taules enormes, una presidida per la pantalla dun Mac enorme i l'altre per centenars d'utensilis del ram; pintures vàries, esbossos, formes i colors, làmines, tisores, tel.les. A l'altra banda una estanteria enorme plena de llibres i una caballet cobert per un llençol, a Maie li van venir ganes de veure-hi el què si amagava però llavors va recordar que anava deixant aigua per tot arreu.
Guillaume li donà una tovallola indicant-li amb la mà l'estufa de butà que acabava d'encendre, ella si posa al davant, es tragué les sabates i els mitjons, i, com si tots el pudors s'haguessin esfumat va decidir treure's tota la roba que portava. el cabell llarg i moll se li enganxava a l'esquena i li costà una mica treure's els pantalons i les calces perquè se li resistien a baixar per les cames. Tenia la tovallola davant, tapant-se perquè ell no la veiés, abaixà la vista, s'observà tota nua dins el pis d'un desconegut i això l'excità.

Ell li oferí un barnús i una copa de licor. Maie divisà la resta de l'estudi, darrera el sofà romania damunt un petit esglaó, i s'estenia al llarg de la paret, una vidriera on s'hi conjugaven cristalls de colors variats i que, arrel de la pluja hi relliscaven gotes sense parar. Amb el barnús posat, s'arrecerà en un racó del sofà i engolí el conyac de cop. Se sentia emmalaltir i el seu front bullia. Quan el licor va començar a fer efecte notà com les parpelles li queien sense remei i s'endormiscà damunt el sofà d'aquell il.lustrador d'ulls ametllats. Només sentia el soroll acompassat de les agulles del rellotge que romania penjat a la paret d'aquell estudi desconegut.

No sap quanta estona va passar i en un moment determinat va obrir els ulls en sentir una melodia coneguda que li acariciava l'orella, chelsea hotel versionada per Rufus Wainwright ocupava ara el so melòdic del rellotge d'abans. Obrí altra volta els ulls, un fil de llum groguenca il·lumina Guillaume darrera el cavallet on semblava pintar-la a ella i aquell instant quedà aturat en el temps on el desig es materialitzava a cada acord i moviment de pinzell, conformant així un ambient que s'escalfava amb la flama permanent de l'estufa i alimentava l'anhel més primari d'ella i també d'ell. Maie es veié en els ulls de Guillaume, que la dibuixava amb la mirada. S'interrogà i s'observà estirada al sofà amb el cabell encara un pèl moll, unes cames que insinuaven un sexe famèlic i, finalment, un escot sinuós governat per uns mugrons que entreveien l'inici d'un instant on van emmudir les paraules i van començar a parlar els cossos.

Maie s'aixecà i dansant per la corda fluixa dels pensaments impurs es plantà davant de Guillaume que no parava de mirar-la ni un segon, suplantà el pinzell pels seus dit i va començar a resseguir-li el cos com si encara la pintés. una atracció desmesurada que anava creixent es desprenia de les carícies compartides, els dits recorrien cada latitud del cos, ja tot nu, de Maie. Amb la mà dreta al centre i l'esquerra al nord semblava enregistrar cada imatge, cada tacte des dels cabells, els llavis, el coll, l'estómac i quan arribà als malucs s'aturà com si volgués retenenir-los eternament deixant anar un sospir de plaer tàntric que primer paralitzà Maie, per després assaltar-l'hi una sensació d'excitació completa. Fora de si, ella començà a treure-li la roba lentament, dosificant el plaer i poder així fer-lo durar permanentment. Li va treure la samarreta i va apreciar la seva bellesa completa, Guillaume tenia una esquena ample i un torç musculat que van aconseguir desfer les seves delícies. Va decidir seure damunt seu, regalant el seu sexe, moll i nu. Ell respongué inclinant la seva boca en els seus llavis. Besant-se lentament però amb força, van nedar en el mar de la bogeria i el delit. Pell a pell i ja els dos completament nus van capbussar-se l'un en l'altre, al sofà que els feia de barca. Es van remullar les llengües fent de la saliva un riu de deliri i on cada gemec esdevenia motor per a continuar donant-se, al·licient que es va veure desbocat quan Guillaume la penetrà amb el seu sexe i començaren així el camí al paradís dels esglais perduts, allà on els espasmes calmen el neguit entre gemecs, líquids i paraules entre besades punyents.

I sortí de casa del pintor en el moment que el crepuscle embellia la ciutat antiga, les passes de Maie albiraven concòrdia interior i desig latent d'un orgasme materialitzat entre somnis i realitat. Glops de conyac i esbossos de vida anhelada, i sobretot, el record d'uns ulls ametllats que la dibuixaren amb la mirada, impossible d'esborrar.