Exili

Por, fred, fam,
i la recança de l’oblit
penjaven de les meves branques.

Mentre tu jeies distant i cec,
damunt la sorra d’Argelers,
la solitud m’acaronava la galta.

La carícia d’una mà tremolosa
auxiliada per la buidor de les nits,
just entre els dits [és on hi romanen els anys].

Tant sols una petita clivella
en el mateix respir
s’hi arquejaven els records
recordant una fotografia dalt del cim.

Els fantasmes del Camp
retornaven al fons de l’armari
llevant la pols
i la història de l’exili
d’una nina nua i vella.