Ibu

14:07; ho marcava el seu Casio de plàstic al canell. Era un minut més tard que ahir, quan havia sortit també a dinar. Treballava en una obra i era negre. Es deia Ibu. Va baixar pel montacàrregues entre deu o dotze obrers més. La majoria d'ells eren també negres. Com cada dia, tots els obrers s'estiraven en un parc molt proper, sobre la sorra. A ell li encantava aquella hora; el sol picava, eren a juny, i recordava el seu poble, la seva germana cuinant a la xabola del costat i el seu avi cantant aquelles cançons velles que ressonaven entre totes les xaboles.

Aquell dia a l'obra, però, va ser diferent. Tots els obrers van treure els seus entrepans; els més sofisticats, algun envàs de plàstic made in china. Observant com li queien les engrunes, va trobar-se una moneda al terra. Una moneda amb la que es podria comprar potser mig entrepà. Va pensar que, si no fos al primer món, no s'hauria fet aquesta pregunta. Va començar a plorar, mentres cantava la vella i insuportable melodia que li havia ensenyat el seu avi.