El piano vell

Li encantava passejar per aquells carrerons antics que la duien entre ells mateixos. Sentia la olor de les cases antigues i el pes de ls història entre aquelles parets. A més, aquella tarda havia tingut la sort d'anar-se a cordar les Converse en una cantonada d'on sortien les notes d'un piano vell. Sense voler, mirant els cordons blancs, va sentir una melodia preciosa. Va alçar lentament la mirada i va anar descobrint el gran instrument de fusta gastada. Darrere, un home tan vell com el piano mig somreia amagant una passió que li feia moure les tecles d'aquella enorme caixa de fusta.

Ella no sabia, mentres el mirava, que ell havia tocat, feia molts anys, aquella melodia davant de gent carregada de diners. Era en un gran Teatre, o en un Preciós Palau, o en l'Auditori d'aquell país nòrdic, on sempre tocaven els grans músics dels cinquanta; havia estat ell qui havia arrencat les úniques llàgrimes d'una aristocràcia que queia davant aquelles inacabables peces de piano.

Ella, però, no sabia res de tot això, i contemplava amb una falsa nostàlgia uns dits gastats pel temps que llavors tocaven per qualsevol que volia acostar-se a una cantonada bruta d'aquell barri tan antic. Va ajustar-se la jaqueta, va somriure al pianista i va seguir caminant, amagant darrere un fals somriure una tristesa que la feia sentir molt petita. Ja no es tornarien a veure mai més.