I van dos...

És per coses com aquest moment, per aquestes mans que em subjecten perquè pugui enfonsar-me al teu pit, a l'esquerra del tot, i que no pugui entendre que malgrat tots els meus tots i de tots els meus mai segueixes ací, badallant enmig d'aquesta nit, i jo pugui tancar els ulls sabent que després de tota aquesta sang
i d'aquests pors estaràs tu, ballant sobre la pluja, sostenint com una nota caiguda enmig d'un pentagrama, i no puc entendre que em prefereixis així, despistada i perduda, buscant sempre, i més fumada que viva i que em facis un petó al cap i juguis a fer gargots amb el meu cabell, i jo així, tan despentinada com tu em deixes,
plorant amb aquesta barreja de felicitat última i de primera tristesa, eliminat de qualsevol cosa que no sigui l'atzar del següent minut, que em vulguis d'aquesta manera i no dissimules els meus nucs contra el món i en lloc d'això segueixis besant les ferides que jo només em provoque per dir-te coses, pa buscar els motius, i que t'asentes sempre en cada cantonada, amb mi, mirant-me com si els divendres tinguéren un sentit que jo no li puc donar, i em diguis que és igual, que aquest camí va a mitges i jo et miro i et miro perquè no entenc molt de lianes a què aferrar-se i sí massa de llàtics i de tornades, mentre em bufes en l'oïda i em fas esses entre les cames jo, plena de ganes i fins al coll de deutes sento una barreja estranya d'última companyia, de solitud primera.