I si fos ell?

Un relat de: Montse Canes

Feia temps que no relliscaven llàgrimes per les seves galtes. Ara que li tornà a succeir s'adonà que el fet de no emocionar-se, de no sentir aquesta humitat en els ulls incontrolable, li feia sentir forta, li feia pensar que tot anava bé. Ahir a la nit li tornà la fragilitat.

En el terra del cinema, molt a prop de les crispetes i papers abandonats a terra hi van caure les seves llàgrimes. Van anar a terra directament, ningú les va recollir, ni tant sols ella en un principi es va adonar del que estava passant. Dins de l'absurda pel·lícula, una escena de romanticisme antic, d'amor incondicional va ser la responsable que s'adonés del que no tenia i enyorava.

A la butaca del costat, mig endormiscat, seu un home que no li dona la mà quan caminen pel carrer, ni li fa una llarga abraçada quan es tornen a veure. I s'acaba d'adonar.

Aquell que no la trobava a faltar al veure el camí avall que havien pres les llàgrimes li va somriure amb condescendència. El que no va saber mai és que ell formava part de la seva tristesa.

En la intimitat dels llençols ella llavors no el va poder estimar. La sang no li arribà a la punta dels dits per poder acariciar el cos que tan desitjava, acariciar la carn que guarda el cor que ella somiava amb conquerir. Va sentir com el seu cap l'alliberava d'aquella lluita que tenia perduda des de el primer dia. Mentre el besava no podia parar d'escoltar el seu cap traïdor que li preguntava constantment -que beses? no veus que és una mentida que ja fa massa temps que fas veure que controles?
No el va poder estimar.
El somriure, des de la comissura dels seus llavis, parlava amb la fragilitat dels seus ulls per convèncer a la sang que li pugés fins les galtes. Es preguntava que com podia tenir al home que tan li agradava i amb el que cada dia pujava al tren de mitjanit i no sentir un cop més aquell estremir del cos, aquella pell tensada del seu contacte, aquella humitat entre les seves cames.
Vençuda, es retirà a descansar en el seu racó del llit, aquell territori seu pactat en el silenci dels costums i al mati, després de somiar que no era cert el que havia sentit en la buida sala del cinema i amb tota la sang bombejant amb força per donar amor i sexe al home desitjat, el tornà a acariciar buscant en el lloc erroni una mica d'amor.
Va trobar sexe, ample, fort i excitat, però només sexe. Ni un petó per alimentar-li l'esperit fantasiós que tenia quan el va conèixer i va pensar:-i si fos ell?...

Comentaris

  • em falta alguna cosa[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 09-07-2008

    hi veig la intenció, però diria que t'has tapat la boca, o t'has lligat els dits, per no acabar dir el que exactament estas intentant dir-nos. És un bon relat, amb alguna errada ortogràfica, però tot i la poesia que destila, al principi i al final sobretot, he trobat a faltar un cop de puny, o potser ja el volies fer així, vençut, vençuda ella, rendida a la evidència del deixar passar el temps...
    No deixis d'intentar-ho, i trenca amb aquestes croses velles, llibera't i fes-ho a raig, sense mossegar-te la llengua. Escup la rabia que et corseca i no tinguis vergonya, escriure és aixó.

    Et trobem a faltar en el forum(n+)

    Una abraçada Montse.

    Ferran

  • Be...[Ofensiu]
    jos monts | 25-06-2008 | Valoració: 10

    Bon relat m'ha agradat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: