I Pètals -10-

Un relat de: M.Victòria Lovaina Ruiz

I ja només em quedava el cos de la Sònia sense vida.
I la trucada d'en Berto a l'hotel aquell mateix dijous, molt tard, i que com a única resposta va tenir un torni a trucar més tard que la noia deu haver sortit.
I el descobriment del cadàver que va fer el servei d'habitacions.
I la mirada escrutadora de l'inspector Morelli.
I els policies. I la gent de les autòpsies.
Tothom es bellugava davant meu com si tots ho volguessin saber tot de la Sònia, però ningú no sabia res, res de res.
I després el buit. El buit més absolut. I el silenci. El silenci de casa meva. Del telèfon. I el silenci del carrer aquell matí perquè era any nou i la gent devia dormir.
El món, el meu món, se'm van enfonsar de nou igual que quan li va començar la malaltia a l'Esther, quan em va desfer la vida de l'Elena i d'altres de les quals ni tan sols en recordo el nom i vaig haver de remuntar sol, però ara sabia que no ho podria fer, la Sònia havia estat diferent, molt diferent, la seva presència en la meva vida havia estat intensa, com mai abans no havia experimentat.
I després la beguda i aquell consol de foc d'un dia rera l'altre. I un abaltiment i una feblesa intenses. I l'enyor, l'enyor d'una felicitat antiga i mai no consumada.
Al cap d'uns dies van trucar-me des de l'hospital. L'Esther havia retornat. I que semblava més fora de si que mai. Em van dir que al principi no parlava. Que havia vingut molt cansada, amb esgarrapades als braços. Duia una maleta que no era la seva i només havia badat la boca per parlar d'Itàlia i de la meva persistent infidelitat. Em van dir que potser era millor que de moment no l'anés a veure i ni tan sols vaig respondre perquè ni podia ni la volia tornar a veure, mai més. I em tornaven a dir que ella necessitava afecte i la seva ment una estabilitat i que potser jo... i vaig penjar; la culpabilitat em devorava els budells.
Van passar molts dies en què l'únic consol va ser l'alcohol, qualsevol alcohol, no era gens exigent. Primer vaig acabar amb totes les begudes que tenia per casa, les dolces i les més eixutes, qualssevol. Després, de tant en tant anava al bar del Pere on menjava un entrepà, sovint l'únic àpat del dia, i un got de vi després d'un altre, qualsevol vi. I badava amb aquella alienació que provoca la beguda. Tornava a casa i tot ho trobava brut, fred, desconsolat i jo ja no volia fer res per posar-hi remei. Quin remei podia posar en la meva vida?
Va ser el Pere qui em va acompanyar al metge. Em devia veure molt ensorrat, mai després no hem tornat a parlar d'aquells dies oblidables. El metge em va donar la baixa perquè jo no podia tornar a la feina en aquelles condicions. Amb el temps he pensat que l'únic ajut que em va oferir la beguda va ser el de conèixer en Pere. Mai no m'havia pogut imaginar com arribaria a tenir cura de mi una persona que només coneixia d'haver-me emborratxat al seu davant. Fins i tot, quan portava dies sense anar al bar, ell venia a casa -jo li devia haver dit la meva adreça en algun moment que ja ni tan sols recordava-, i em duia menjar. I alguna vegada, per voluntat pròpia, va posar ordre al meu menjador on es barrejaven aquella munió de fulls que explicaven la vida de la Sònia amb la meva roba bruta i amb algun got enganxós.
Em vaig recloure a casa moltes hores, moltes, i jo només podia tornar a llegir l'escena de la mort, la mort de la Sònia i la seva vida en tot aquell desgavell de fulls, i beure, i dormitar despert anant i venint d'aquell altre món al meu, creuant d'una banda a l'altra perquè la meva vida ja no podia seguir una línia recta.

I encara recordo aquell dijous, un dijous de febrer en què vaig veure una llum que creia que ja mai més no podria veure.
Va ser en el bar del Pere, a mitja tarda, quan el bar s'omplia d'homes que acabaven la jornada laboral i entraven en grups de dos o tres, algú jugava a les màquines de l'entrada, algú altre es trobava amb un conegut. Jo era l'únic home sol assegut en un racó al fons del bar, prop de la barra. A la meva dreta, assegut a la barra, vaig veure un altre home sol que prenia un capuchino.
Aquell home era l'inspector Morelli.
Inexplicable, ho sé. Sé que ningú no em podria entendre. Però va ser llavors, només llavors, quan vaig notar aquell fil lleu i subtil que em va tornar a lligar a l'altra banda del meu món. De nou, un altre cop, però com si fos la primera vegada, igual que amb al Sònia, igual... bé... quasi igual, ningú no és comparable a la Sònia.
Recordo que l'home parlava amb en Pere i, endinsat en el soroll del bar, no vaig saber de què parlaven. Però era ell, els seus gestos, la seva camisa, el seu mocador brodat amb les lletres SM que podia distingir perfectament dins la fumarada d'aquell bar, era ell, sens dubte.
Mentre mirava l'home, una noia gitana se'm va acostar. Era quasi una nena, em mirava amb una negror d'ulls intensa i em va oferir flors. Li vaig comprar uns clavells groguencs que em van semblar que em durien la salvació. La nena també es va adreçar a l'inspector Morelli. Ell li va comprar un pom de clavells blancs. Després de pagar-los, l'home em va mirar com si de cop hagués descobert la meva presència, i ens vam fer un lleuger somriure que va omplir-me de vida. Finalment, l'home es va aixecar i va marxar ensumant els seus clavells.
I des d'aquell moment vaig emprendre de nou la meva vida. Vaig començar per l'aigüera plena de copes i gots ressecs i d'un verdet que ho omplia tot. Vaig obrir l'aixeta i l'aigua em va caure límpida per les mans, pels gots... i tot va ser aigua i vaig pensar que havia d'anar ràpid; la vida de l'inspector Morelli m'esperava.

Comentaris

  • Un exemple de professionalitat[Ofensiu]
    angie | 25-08-2006

    Aquestes vacances vaig llegir el relat al llibre de Relats i vaig al.lucinar per l'originalitat del nucli de la trama, els pètals de rosa, que de mica en mica, ens obren l'aparador dels personatges i les seves interioritats. Trobo que és un relat escrit des de la mà (i el cervell) d'un professional i reconec que he rellegit paràgrafs que vaig marcar mentre llegia. El drama psicològic t'envaeix sense que t'adonis i et fa recrear les situacions, molt ben estructurades, muntant-ne decorats (habilitat dels bons escriptors i que personalment em fascina trobar en les novel.les).
    Moltes felicitats i gràcies per compartir-ho amb nosaltres!

    angie

  • HOLA![Ofensiu]
    Àfrika Winslet | 25-08-2006 | Valoració: 10

    Només volia dir-te que he llegit aquest relat al llibre de Relats 2.0 i m'ha agradat molt. Trobo que està molt ben escrit i ben tramat, no es fa gens pesat per durar 30 minuts sinó al contrari. Et felicito!!

    Petons!!

  • Extraordinari[Ofensiu]
    Pep Homar i Giol | 21-08-2006 | Valoració: 9

    Per a mi sens dubte el millor del llibre Relats en Català 2.0.
    M'ha agradat molt, molt i molt.
    Quan continuarà ?
    Enhorabona!!!!!!!!

  • 10 pètals 10[Ofensiu]
    Biel Martí | 05-12-2005

    S'ha acabat... Bé, m'ha semblat, com ja he vingut dient des del primer episodi, una història molt ben trobada, molt ben narrada i que manté una estructura envejable. Des de l'inici, un misteriós assassinat que un inspector vell ha de resoldre, la mort de l'amant del seu fill... passant pel canvi a l'escriptor enamorat del personatge i el final mesclat, que has anat barrejant lentament, m'ha agradat molt. És en general una història realment bona i me n'orgulleixo d'haver-la començat (sempre seré egocèntric, em fixo en mi que sóc un simple lector). Crec que si en altres relats curts teus ja es veia que en saps, aquí has pogut esplaiar-te més en la construcció dels personatges i el desenvolupament de la història, i això ha donat aires a la teva creativitat i enginy, que han resultat no ser pocs. T'animo a fer-ne alguna cosa més, dels Pètals (concursos, premis, allargar-la, retocar-la, perfeccionar-la) doncs li veig molt i molt de suc. Et (em) felicito per haver-la escrit (llegit) i haver-nos deixat tastar cada un dels pètals.
    Però... el final, aquest últim episodi, per mi, és el més fluix. Potser el llistó era tan alt que les expectatives estaven pels núvols. El tema de l'alcoholisme m'hi sobrava. Igualment, no desmereix res, un pètal una mica menys acolorit que els altres no fa lletja la flor (ara he esdevingut poeta barat).

    La valoro quantitativament, cosa que no faig mai.

    Biel.

  • Estic quasi...[Ofensiu]
    rnbonet | 14-11-2005

    ...completament d'acord amb "pivotatòmic"...
    pequè ell no ha fet, crec, cap menció a l'estil, serè i pausat; ni al vocabulari, culte, ampli, variat... És, sens dubte- un dels millors relats llargs -o novel·la curta- que he llegit a RC. I, a més a més, si tans sols és ..."un esborrany"! caldrà "plegar" -com dieu enllà de l'Ebre- o "quedar-se a casa, que plou" -que diem pel sud.
    De totes maneres, enhorabona, xicota! Coses serioses amb qualitat, com la teua, ens manquen.... A més de les "burrades" de gent com jo...
    Salut i rebolica!

  • Un relat, simplement, magnífic![Ofensiu]
    pivotatomic | 23-10-2005

    M'he llegit "Pètals" d'una tirada, els 10 capítols seguits. I et faré un sol comentari, perquè no són 10 històries, si no una de sola quie has penjat en 10 parts, suposo per por a que ningú llegis un relat "tan llarg" (quan em diuen que els meus relats sónb llargs sempre penso, doncs noi, tindràs un problema amb "Guerra i pau"...).

    En fi, no divaguem. "Petals" em sembla una de les millors coses que he llegit al web en molt de temps. Tot, des de la idea, fins a la descripció dels personatges, passant per la barreja de móns, el joc que fas amb els pètals i pel final, que et deixa ple d'esperança, em sembla molt aconseguit. El relat és llarg, cert, però es llegeix sempre amb facilitat i interès. I el personatge de la Sònia és dels que enamoren. Crec, doncs, que has aconseguit tot el que t'havies proposat quan vas començar a escriure'l. No conec millor compliment.

    Realment, una troballa. No dubtis que et seguiré llegint!

  • Ben currat, ben escrit.[Ofensiu]
    SenyorTu | 13-10-2005

    He imprès tots el pètals i els he llegit al meu aire. Així he vençut la meva fòbia a llegir com si fos una sèrie, l'autora s'ho val. Un esborrany molt interessant, de veritat. Una idea original portada a la pràctica amb mètode, amb molta cura d'enllaçar amb eficàcia i subtilesa aquests capítols paral·lels, fins al final. Un final que sembla quedar obert. Molt interessant, també, el personatge de l'Esther, amb independència de la seva intervenció en el desenllaç.

l´Autor

Foto de perfil de M.Victòria Lovaina Ruiz

M.Victòria Lovaina Ruiz

62 Relats

377 Comentaris

125515 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Escric, gaudeixo escrivint, tot i el patiment que de vegades comporta, i m'agrada que em llegeixin. Aquests són alguns dels petits reconeixements a la feina feta:

Any 2005:
Primer premi Districte V amb "Ernesta".
Any 2007:
Segon premi de relats Mercè Rodoreda de Molins de Rei amb "Hivern a Roma".
Any 2008:
Premi Joescric de Novel·la amb Amb ulls de nina
Any 2009:
Primer premi de narrativa breu per a dones a Terrassa amb "Veu de sucre".

Primer premi del Certamen Paraules a Icària, categoria "El Cistell" amb":Dietari de Les Gorges

Opinions sobre el Dietari de Les Gorges

Finalista del premi Víctor Mora de l'Escala amb: "Felipe o la magnitud de la llum".
Any 2011
Primer premi de narrativa d'Alberic amb la novel·la "Coses de la genètica".
Any 2012
Premi Soler i Estruch de narrativa curta amb l'obra "Pell de gat". Editat per Edicions del Bullent l'any 2013.
Any 2015
Premi de narrativa breu policíaca i de misteri Ferran Canyameres amb l'obra "L'home que camina"
Any 2016
Finalista del V premi de novel·la GREGAL amb l'obra: L'esquerda de l'àngel:
Any 2017
Accèssit del premi de novel·la curta LA VERÒNICA CARTONERA amb l'obra: El rellotge de doble esfera

Gràcies per llegir-me!

mlovaina@gmail.com