I la nina igual plora en silenci

A meitat del poema dius "el ninot que la rebutjà" i després dius "el ninot rebutjat" i es refereix al que la nina volia!. Hi ha una contradicció que quan puguis fer arranjaments als poemes, fes-ho.
De tota manera el que es desprèn del teu poema és una pena molt llarga (en el temps, vull dir) per un amor no correspost que no deixa la nina ser feliç, ni amb el nou "ninot de Perpinyà" ni amb "ninotets" de tots dos. És a dir és un ésser que llangueix d'amor tota la seva vida, fins i tot quan "la compren".
Molt trist, oi?

És molt original els personatges, perquè has escollit per a aquest conte uns éssers ninots o titelles, el principal dels quals té sols un objectiu: estimar a la persona que mai no la correspondrà.

Hola Josep!

Acabo de llegir aquest teu poema. Amb aquell parell d'estrofes m'he confós una mica (suggeriment:en un comentari haguessis pogut posar el poema sencer amb les seves correccions, així potser resultaria més còmode pel lector [ai que sóc pràctic!]).
És una història trista que sembla extreta d'una novel·la de Charles Dickens. I tot i que a primer cop d'ull sembla que el ritme no sigui el seu punt fort, cal dir que has jugat amb un element molt interessant; la reiteració d'algunes paraules per enllaçar versos, especialment els dos últims de cada estrofa.
Bé, ejejem, deixem comentar per últim quelcom del qual em sento una mica rídicul. I és que, malgrat que et sembli increible, en ma vida he anat al messenger ni he xatejat ni res d'aixó. Tinc correu electrònic però mai m'he molestat en entrar al messenger i xatejar. Espero que algú una mica especial me n'ensenyi algun dia (és clar que és més un pretext que una altra cosa).
Si mai em poso el dia, que espero que sí, hi haurà un segon problema; passo tota la setmana al pis de BCN (és un pis d'estudiants i no hi tenim ordinador) i només estic a casa els caps de setmana. A vegades, entre setmana, em puc colar a algun ordinador de la biblioteca i llegir una mica i comentar alguns relats, però això no passa sempre. Bé, ja veus, per ara encara m'he d'actualitzar (tot i que potser serà millor reiniciar i tornar a omplir la secció "noves tecnologies" que espero trobar en algun racó del meu cervellet). Ara bé, per qualsevol cosa, em trobaràs al correu que hi ha a la cua de la meva "biografia".
I segueix esperant la inspiració que jo seguiré esperant el relat!
Salutacions i espero que fins aviat,

Vicenç

El segon paràgraf d'aquest poema s'ha quedat a mitges, pel quue veif. És així:

La nina havia conegut un petit ninot
I d'ell perdudament es va enamorar
Però el dia que es declarà
El ninot la rebutjà.

És així de veritat.

Au, adéu