I de sobte, un regal

De vegades, quan menys t’ho esperes, passen coses allà on mai succeeixen coses boniques.
Un dia qualsevol, mentre estem fent aquell recorregut, quasi mecànic i sense pensar-hi, en un transport públic i envoltat de desconeguts, la vida ens pot sorprendre regalant-nos un instant màgic que ens fa emocionar.
I es que de vegades la vida te cops amagats i et posa davant els ulls, encara que sigui només uns minuts, alguna situació que t’obliga a aturar-te per gaudir de la bellesa d’un instant inusual.
Aquesta tarda viatjava en el autobús, com cada tarda, tornant de la feina a casa meva. El bus anava prou ple i cadascú estàvem capficats en els nostres pensaments, alguns mirant distretament per la finestra, uns altres atenent als seus mòbils, llegint llibres o engrescats en converses banals d’aquelles que fas quan saps que t’estan escoltant.
En un moment donat un senyor assentat just davant meu, en els darrers seients del bus, comença a parlar en veu alta, ens parlava a nosaltres, a qui volgués escoltar-lo, es a dir, a ningú. Perquè quan algú comença a aixecar la veu en un lloc públic ens creiem que acabarà demanant-nos diners, o que està tocat de l’ala, o que simplement fa el ridícul, creiem qualsevol cosa menys que pugui fer quelcom meravellós.
El senyor va carregat amb un estoig grandot de colors, de dins l’estoig treu una guitarra que comença a fer sonar.
- Ara arribarà el moment de demanar-nos diners - vam pensar tots alhora, o només vaig pensar-ho jo, no ho sé.
Ens el mirem. Primer, prudentment de reüll. Passada una estoneta, descaradament. Els somriures còmplices, entre les persones que viatgem en aquest autobús amb ell, ens delata. Tenim aquella rialla mig burlesca que fem davant d’allò que considerem anormal.
Llavors, de repent, el senyor comença a cantar.
De manera dolça y senzilla els acords de la guitarra es barregen amb la calidesa de la seva veu i en el bus tothom atura el que està fent per gaudir d’aquest improvisat espectacle. Ell només canta per plaer i automàticament la gent deixa de jugar amb els seus mòbils, les converses s’aturen i els llibres es tanquen. Tothom escoltem a aquest desconegut que acaba d’interrompre gratament el nostre temps.
Està interpretant el conegut tema de “Alfonsina y el Mar”
No encerto a trobar les paraules adequades per descriure allò que estic sentint dins meu ara mateix.
L’autobús continua el seu trajecte i el senyor continua la cançó.
Vull aturar-me aquí, en aquest regal, que de repent m’he trobat sense buscar-ho. M’emociona de tal manera que no puc controlar alguna llàgrima que, sense voler, se m’està escapant.
La mirada del senyor i la meva es creuen, em somriu.
Finalitza la cançó i el bus esclata en un aplaudiment sincer i emotiu. Pocs segons desprès comença a interpretar un altre tema que no encerto a identificar, es igual, es preciós també.
No vull arribar al final del meu trajecte, vull continuar gaudint del que aquí dins està succeint. Fora d’aquest vehicle la nit ens ha sorprès i es massa tard per ignorar que ja he arribat a casa. M’encantaria quedar-me aquí una estoneta més, escoltant a aquest artista desconegut que m’ha fet emocionar.
Però arribo al meu destí, m’aixeco del seient i amb la mirada li agraeixo el moment que ens ha regalat i que, almenys jo, no oblidaré mai.
I es que, de vegades, la vida pot sorprendre’t amb un regal inesperat. Quin moment tan especial he viscut dins d’aquest bus avui.