Hòmens

a les dones deixat anar així com qui no vol la cosa és captivador, bonic, incisiu, dolç...

Els elogis inmerescuts cap al meu geni de la llàntia m'han fet enrogir. No sóc tant genial... jejeje, però mil gràcies, portes moltes tardes fent-me somriure. (al final t'hauré de dedicar un poema...)

Mil mil.lions de petons!

dixa-les córrer, ves detrás d´elles; condemnats, natros pobres hòmens, a la vostra bellesa tirana.

Sempre volent ser, sempre acostumats, sempre disfressats, sempre imaginant, sempre vestint-se de flama... has utilitzat uns verbs per encapçalar cada estrofa que desvetllen la intenció del contingut. L'estructura m'ha recordat a poemes dels clàssics, com llegir a en Verdaguer (amb aquest "ai").
I tot i que les figures metafòriques com cuc de goril.la dins de pistils inflats, m'ha deixat bocabadada, és genial, el final del poema té un to de declaració i d'irònica rialla del poeta que, té la poesia a les seves mans...

No puc deixar d'admirar-te!

Un petó,

angie

Ei, ets una màquina. M'admira aquesta habilitat teva d'encadenar paraules tot creant la sensació de lleugeressa. Molt encertat.

i a les nostres

m'agradat...els homes, ai els homes...
quanta raó tens, però jo et resporndria breument:

"Les dones, ai les dones
que sempre són al darrera
"d'un gran home"
que es el cap de taula,
cap d'empresa,
cap de suro,
cap d'estat...
i a la fi, sovint,
perden el cap per un cony...
bé, hi hauria tan a dir...deixe-m'ho per ara.
Una abraçada. ESPIRAL.