Ho sento, nin

Nin, no sé com dir-te això.
Em venen al cap moltes frases típiques:
"Aquestes coses passen"; "No és pas culpa teva" ; "Això nostre no podia continuar així"... etc. Però crec que et mereixes quelcom més.

És més difícil del que em pensava, això. Ja saps que sempre m'ha agradat controlar la situació, i ara per ara no ho faig. Em sento estranya dins el meu propi cos, dins la meva pròpia ment, dins el meu propi cor.

M'agradaria poder donar-te tot el que et mereixes.
Tot el que em demanes.
Tot el que necessites.
Però sento que no puc.
Ja no.

Desprès d'un any i mig, sento que no anem enlloc. Estrany, oi?
Sento també que si continuéssim junts, ho faria per tu, no per mi. I crec que no seria el més correcte ni el més ètic. Viuries enganyat, i no t'ho mereixes.

M'hagués agradat poder dir-t'ho cara a cara. Poder reunir el valor necessari per fer-ho, de veres. Però no en sóc capaç. No m'has vist mai plorar (exceptuant les dues llàgrimes al sortir de l'hospital, a l'acomiadar-me de la meva àvia), i vull que segueixi així. Sé que amb això no es soluciona res. Però sóc així. No suporto plorar, ja ho saps, i si et tingués davant ara mateix, ho faria, i no vull. No vull. Ho entens? Sé que el mínim que podria fer seria trucar-te, dir-te que em de parlar, asseure'ns en algun banc i deixar-ho anar tot. Sóc incapaç. I m'agradaria, però sóc incapaç. I sento que intentar alguna rima amb això seria un insult cap a la teva persona. Estúpid no? O potser vaig errada, i et mereixes totes les rimes i rodolins del món, perquè no fer-ho sí que seria una falta de respecte. Ara ja ni amb les lletres m'entenc.

Em sap molt de greu ninon, però ja ho havíem parlat, oi? Tot el que t'havia de dir ja ho vaig fer, i ara, si et tornés a tenir davant, no sabria què més afegir. Només volia que sabessis que ja m'he decidit, que només el fet de dubtar ja t'hauria d'haver donat alguna pista, segur que si. Ho sento.

Sempre seràs algú molt important en la meva memòria. Sé que no et podré oblidar mai, que sempre seràs el primer. Mira, al final no he pogut. Ploro. Ploro perquè m'imagino el que deus estar sentint, i em fa mal. Com m'agradaria poder canviar el que sento! Sento com si t'hagués traït. Per què? T'he estimat nin. Molt. I això no ho podrà canviar ningú. Sempre gaudiràs d'un estatus especial, a part de la resta.

M'avergonyeixo de mi mateixa. Per això que estic apunt de fer. Per enviar aquest escrit a relats, per no dir-t'ho en primera persona, per no mirar-te als ulls mentre t'ho explico. Ho sento. No sé què més dir.

Si mai necessites algú, ja saps on sóc. Per tu hi seré sempre nin, perquè t'ho mereixes tot. No dubtis mai en trucar-me, enviar-me un missatge, un correu... el que sigui. No voldria que pensessis que em vull desfer de tu. No. Ni molt menys. Que ja no vull saber res més de tu. No t'equivoquis. Sempre seràs algú molt important, i encara que sé que serà molt difícil, amb el temps, potser podrem reprendre la nostra amistat, aquella que varem canviar per quelcom més. I no dic que me'n penedeixi. No. Però potser sí que varem córrer massa. No ho sé. En fi. Com diu la meva iaia: "El que hagi de ser, serà".

Doncs res. Uf, és que estic veien que això està agafant un caire de comiat, i no m'agrada gaire... És un comiat, sí, a la relació que teníem, però m'agradaria pensar que és un "Hola, molt benvingut" a una nova relació, d'amistat, d'estima... No sé si m'estic explicant.

En fi, ja no sé què més dir. Si, quan passi un temps, i tot estigui assimilat, vols parlar, sempre que vulguis, no dubtis en trucar-me, de veres.
Espero que tot et vagi molt bé, perquè t'ho mereixes. Potser em repeteixo, i potser és un sentiment de culpabilitat disfressat d'alguna altra cosa... Potser sí, però ho dic: Em sento culpable que això no hagi funcionat. No em preguntis perquè, però m'hi sento.

Bé, podria estar escrivint així molt de temps, i ocupar moltes pàgines amb paraules que intenten persuadir aquest adéu, aquest punt i apart, però no sé si amb cada lletra se't clava més el dolor, entra més endins i s'arrela amb més força. I no voldria que patissis per mi. Com diu aquella cançó de Rosana: "Que ponga besos cuando yo te duela...".

Espero que trobis algú que sí que sàpiga donar-t'ho tot, que et faci embogir, i que aviat oblidis aquest escrit, i que només te'n recordis de mi en els bons moments, i per totes les coses que hauràs aprés durant el temps que hem estat junts. No permetis mai que les experiències caiguin en l'oblit, siguin bones o doloroses, sempre t'ensenyaran quelcom.

Doncs... amb això acabo. Perquè m'obligo a acabar, per mi m'estaria hores així, davant l'ordinador, escrivint per a tu, però no es solucionaria res. T'emportes un bocí del meu cor, que sempre serà teu, i et quedes present en la resta que em deixes dins el pit. Sé que et recuperaràs. Ara no sé si realment ho sé o m'agradaria que fos així... De totes maneres, el temps ho cura tot, i ja ho saps, si necessites mai res, no dubtis en demanar-m'ho. De veritat.

Tampoc m'agradaria que abandonessis l'hàbit de visitar aquesta plana. Explota el teu talent nin, que en tens. I el fet d'escriure, ajuda, ja ho crec. Buida't de tristor, solitud, amargor, i plasma-ho tot en un paper, i ja veuràs com et sents molt millor. T'ho dic per experiència pròpia. Sempre podràs recórrer a una "Recepta", "Les ales del vent", "Pessigolles", "Per tots aquells que es sentin afligits...", tots són per a tu. Te'ls regalo.

No sé com tancar aquesta espècie de carta... Fins aviat? Fins sempre? Sento que t'estimo, però no com tu voldries, o com tu a mi. I em sap greu, molt de greu. Cuida't molt nin.

La teva Queca, sempre.