Història penjada

I ara quina portes de cap?

Se n'anava a dormir desitjant que al dia següent els seus cabells s'haguessin estirat per art de màgia. No hi havia manera. Es despertava, es tocava el cap, removia els dits i s'adonava que res no havia canviat.

Puag!!! seguia rinxolada.

En comprovar la seva mala sort, ja es posava de mala gaita, així que era molt complicat parlar amb ella de bon matí. A mida que passava el dia li anava passant l'enuig. Volia els cabells llargs de la mare, de la germana, de les Azúcar Moreno, de la Shasha Bratz, de la Nicole Kidman, de la Vega d'O.T.; de moltes dones i d'alguns nois que, incomprensiblement, se'ls recollien en una cueta. Si ella tingués una cabellera llarga i llisa mai de la vida se li ocorreria lligar-la amb una goma.

Més d'un cop havia tingut el mateix somni. Era una egua que galopava per la platja i mentre saltironejava alegre, barrejava els esquitxos de mar amb la llarga crin al vent. Aquell bell animal tenia l'expressió feliç de la seva mirada. A vegades, somiava amb llargs espaguettis i tallarines crues, amb fils elèctrics de la Fecsa, amb cortines de tires de plàstic o de ferro, amb cordes i filferros dels estenedors de roba, amb les llargues carreteres de les pel.lícules americanes i infiniiites:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::: vies de tren.

Odiava les corbes, les ones, les oscil·lacions, els "caracolillos" de les folclòriques de la tele, la moda del jaquard i ,en silenci, a tot aquell humà que li deia que tenia uns rínxols rossos molt bonics. A la mare sempre li preguntaven si el pentinat li havien fet a la perruqueria. Ella, se'ls mirava inexpressiva i desitjava que s'allunyessin el més aviat possible. Bah! Sempre furgant en la seva ferida!

Odiava el conte de la rínxols d'or. Desitjava que la nena es cremés la llengua amb la sopa pispada als óssos estafats. O bé, que s'enganxés el dits amb una porta o bé, poder entrar dins el conte i amb unes llargues tisores de jardiner tallar-li els seus maleïts cabells. Aquella, era una nena repulsiva, repugnant, rematadament estúpida, i no sabia per què podia embadalir a tot aquell que llegia la seva, avorrida, història. Aquella lladre no mereixia ser protagonista d'un conte.
No podia suportar la imatge que li retornava el mirall, així que havia decidit no mirar-se mai més. Evitava els aparadors, els retrovisors i les llunes dels cotxes, els bassals d'aigua, la pantalla de l'ordinador, les ulleres de les persones, l'aigua dels llacs i dels rius, la banyera plena i sense escuma, etc.
Si no es veia, no patia. Li havia demanat a la mare que li tallés, si us plau, els cabells unes 1214 vegades però aquella adulta ni cas. Els dissabtes quan tenia temps l'hi rentava i pentinava i els deixava ben estirats i preciosos però a la mitja hora hi tornaven a importunar-la amb el cargolament natural.
Quin fàstic!
Quina me!
Per a ella la idea de felicitat era alguna cosa com la línia horitzontal de la mar i el cel:
_________________________________________________


He sortit al balcó i acabo de veure la protagonista d'aquest petit conte venint de comprar del Condis amb la seva mare i la seva germana. Després de parlar del dinar de Nadal, d'amics compartits, del senyor Caga Tió, ha sortit a la conversa el tema pilós i va i em deixen anar que, ara, a la menuda tant li fa tenir el cabell llis. Que ha canviat d'idea ,que vol tenir-lo llarg i prou. Que ja no sent picors quan li parlen de rínxols. En definitiva, que ha canviat d'opinió i m'ha deixat sense història i ja està, punt. Ja he acabat.

He obert el relat per explicar que ara, dos mesos després, la Berta du el cabell curt i li brillen els ulls quan algú la mira i li diu fluixet, "que maca estàs amb aquest pentinat, Berta!" A mi, ara, tant me fa, que el dugui com vulgui. Estic un pèl emprenyat.
La veritat és que això no es fa.