Heptameró (VII)

Volant, creuant els núvols i esbufegant tornava el Colom cap a Barcelona. Va veure el fum, les dues grans torres que recordava i la muntanya de Montjuïc, com una gran balena tombada sobre la costa, i enmig de tots dos, l'estatua del navegant. Va batre les ales amb les seves darreres forces i va arribar fins al braç metàl·lic de l'estatua. Desde la seva marxa el Sol havia caigut molts cops al mar.

-Benvingut -va dir el temps

El colom va restar en silenci uns segons, recuperant l'alé.

En el mateix intant el tauró pelegrí reseguia la costa de Boujdour, al Marroc, buscant zooplàcton i noves llegendes sota les ones, l'home dels contes començava a escombrar els carrers de Saint-Ouen, al seu primer treball amb contracte, els nens de Clichy-sous-Bois jugaven al proper bosc sense por i a tot París unes quantes dotzenes de persones començaven un conte.

-Diguem colom, què hi ha darrera de l'horitzó?
-Doncs més enllà de l'horitzó hi ha d'altres horitzonts
-I més enllà? Ja sap què assenyalo?
-Sí, ja se a on assenyales.
-On és? No em facis esperar més, si us plau.
-A Sa Calobra, una platja d'una illa que els humans anomenen Mallorca.
-I diguem una darrera cosa amic meu, és bonica?
-Molt bonica, esta tallada entre les muntanyes i el mar l'acaricia suaument de vegades i de vegades amb força.
-Aix -va sospirar el dit -està bé saber que assenyales un bon lloc.