Quan el rostre es difumina

S’enfunda els pantalons, blau fosc
s’ajusta les proteccions,
es corda les botes,
es lliga la defensa
i envia una clenxa directa al seu cervell
a travès del seu nas trencat.
Quan ha anul•lat la seva consciència
es protegeix el crani amb el casc.
Baixa la visera,
i el seu rostre es difumina,
desapareix com la seva voluntat,
com la humanitat,
com desapareix l’empatia.
I les paraules es desfiguren fins a ser incomprensibles
per l’home-màquina.
Quina importància tenen llibertat, igualtat i fraternitat?
Quina importància té la justícia?

Es tanca la porta,
desapareix la llum
entre exaltacions a una masculinitat plena d’odi
entre ràbia i frustracions,
entre una violència sense sentit
ni objectiu.
Ell, l’escòria,
l’intent de persona,
l’infrahumà,
l’excrement,
la mostra que tot ha fallat:
educació, política, economia...
avui manarà als carrers.
Ell avui decidirà,
imposarà,
reprimirà,
colpejarà,
apallissarà,
detindrà.
Qui mai ha estat res, avui
farà doblegar la realitat a la seva voluntat,
a cops de puny o de porra,
amb bales de goma o amb foc real.

No ha de patir.
Avui els seus companys el defensaran dels cops.
Demà periodistes, jutges i polítics el defensaran de les veritats.

Però quan acabi la jornada,
quan torni a ser persona,
quan recuperi el rostre i la decisió
podrà estar feliç,
haurà cobrat els seus 24 euros per hora.

(Sempre que Interior compleixi amb el promès, és clar)