Ha arribat el moment

Una etapa més del amor, l'alliberament.... per a poder recuperar la persona que hi havia darrera la imatge que t'havies fet d'ell.
Ho sabem, però ho oblidem. La vida comporta la mort. L'Amor comporta el desamor. No hi ha blanc sense negre.
Un dia les coses s'acaben. Es perden. Així ha de ser. I això ens causa dolor, i llàgrimes...que, sento dir-ho, formen part del viure.
Però també un dia un es descobreix VIU sense necesitar-lo. Semblava que el necesitaves, però no era cert. Només t'havies acostumat a la seva presència, t'havies autoconvençut que sense ell estaves buida.
Resultat: ara saps que tu et vals per tu mateixa. I el proper cop (sempre hi ha un proper cop) sabràs estar amb algú només perquè vols, i el dia que tu o ell vulgueu seguir el vostre camí, seguiràs el teu amb més records a la motxilla.

Salzburg: tu no escrius poemes bledes.

BOIG

Hola sóc la Camps de Tristor i mai havia llegit res teu, bé si et sóc sincera no sabia de la teva existència al igual que tu de mi, suposo. He trobat aquest poema per casualitat com la majoria de relats que llegeixo i si més no, comento. No sóc crítica ni molt menys i potse un comentari d'una noia o d'una nena de 14 anys potse no et farà cap servei però m'agrada donar la meva opinió sobre els relats que llegeixo. En primer lloc felicitar-te perque as aconseguit amb aquest relat despertar petites sencacions que donava per mortes, i en segon lloc que els teus poemes tenen sonoritat, i això per mi, es bo.
Una abraçada.

cal que et digui que la teva poesia te un aire melancòlic que em recorda als meus versos.

Com una nafra que no s'acaba mai de curar i a voltes raja de nou un fil de sang que ens fa recordar d'on venim....

petites impresions d'un diable :-;

..., un cop de puny damunt la taula, picat amb una carrega completa de sentiments: el record, l'evocació, l'amor, i la necessitat de superar el dolor.

Fas una bella descripció d'un trencament partint de la mort que se sent en l'interior d'un mateix, i a partir d'aquest punt apareix el record del que va ser.

Però per damunt de tot:

Ara espero el bell nou dia
en que et vegi, i somrient,
pugui dir-te que estic viva.

Avui, per fi, m'allibero d'ell.....

Repeteixo: per damunt de tot, la superació. Tirar endavant.

Fins la propera!

LLIBRE

quarta fase: enamorament, decepció, oblit i resurrecció...
començar de nou, amb la cara ben alta...
i és que oblidem que l'amor té aparell digestiu i que costa molt de vegades pair les decepcions en la vida amorosa...
no es tracta d'estar recordant sempre... recordar els mals records és viure'ls i patir-los dues vegades...
ànims! escrius molt bé i el teu poema, malgrat tot, respira lluita i optimisme de cara al futur...
la vida és tant curta que no val la pena empetitir-la encara més.
un petó i una abraçada!!!
i gràcies pels teus comentaris tant generosos... m'eclipsen i em fan més petit encara...

aquest poema, amiga Salzburg!

És d'una bellesa que es pot palpar amb la mirada, tot anant llegint aquest versos plens de poesia, de sentiment, i també d'una tristesa immensa. Però una tristor serena, quan reconeixes que tot s'ha acabat, i el teu cor ho comença a admetre.

M'ha fet gràcia trobar-hi una certa similitud amb un relat que vaig escriure fa força temps "Avui em torno a sentir viva". No té la màgia que te el teu (ja ho comprovaràs si tens temps per fer-li una ullada), però el sentiment és el mateix. El d'algú que ha estimat intensament, i que ara és testimoni que allò ja no existeix, que s'ha acabat, malgrat tu, i que només cal esperar l'arribada d'un nou dia, per tornar-te a sentir viva, per tornar a somriure.

Preciós, Salz, una felicitació i una abraçada ben grans!

Primer de tot he intentat desxifrar l'estructura i tot i que aparentment no n'hi ha em sembla que té una coherència amb el tot. Sense una rima encarcarada en els tercets deixant el vers lliure segons com es desenvolupa el poema li treu rigidesa. En canvi les estrofes de quatre versos tenen quasi la forma clàssica de la redondilla, això sí de manera independent cada un d'ells. I al final ens deixes un vers per arrodonir el significat del títol.

En segon lloc, i després d'haver-lo llegit un munt de cops, em sembla que el seu significat és que la flama que un dia es va iniciar entre dues ànimes ara ja s'ha extingit. No vull anar més enllà perquè fa poc t'he llegit Tinc dos ulls I i II i potser m'equivocaria en posar-los dins d'una mateixa temàtica, tot i que pel final del poema no m'ho sembla pas.

En tercer lloc, intentaré expressar el què he sentit en abraçar-lo. Estava expectant, era el meu el moment, i llavors he vist que s'extingia l'amor, pel què patim i no el volem llavors, però sempre el desitgem, l'enyorem, ... I mentre continues llegint el dolor, present d'un passat hi queda el record, i el què ens enunciava, t'aixeques i tires endavant, t'alliberes per fi d'ell.
M'ha agradat molt Salzburg, obtingueu un cop més la meva admiració!

OhCapità.
(perdoneu-me la parrafada, després no sabré què dir, ...)

on s'esvaeixen les ombres de l'enyor i l'angoixa.
Poc a poc, tot es vesteix de nous colors i els somriures floreixen en el camps erm després de molts dies de pluja.

Cal ser molt valent per trencar les cadenes, encara que en el fons moltes vegades ens esclavitzin. Però "ha arribat el moment" és un crit que surt decidit i rotund de dins del cor cap a enfora i s'escampa reclamant sentir de nou la vida.

Preciós, amb una força aclaparadora!

Una abraçada!