Guerra de mirades

Un relat de: izaak

Pujo les escales mecàniques corrents, giro.. pip pip pip pip, salto al tren, tanca les portes i s'envà! Sí! Sóc dins, somric per sota el nas cap al terra i vergonyós, conscient que aquest somriure, fruit de l'adrenalina per haver agafat el tren, no és acceptat per una societat seria, trista i avorrida.
Quan acabo de somriure, ara sí, aixeco la mirada. Just davant meu, veig un home que em mira amb despreci, i quan la seves neurones passen l'informació d'una a l'altre mitjançant les sinapsis de que l'estic mirant, ràpidament gira els ulls cap una altre banda. A la dreta, una àvia li comenta a cau d'orella no sé que, a una altre àvia. Les dues de peu, però mig geperudes. A l'esquerra i al fons d'aquell vagó, una nena em mira somrient i vergonyosa. Li torno el somriure. Quan ho faig, ella s'amaga darrere de la cama de sa mare. Miro a la mare, ella em mira indiferent, però cansada. Tot seguit deixa de mirar-me per dir-li a la nena que no li estireganyi els pantalons. La nena, ni la escolta perquè ara va traient el cap lentament per entremig de les cuixes de sa mare, poquet a poquet, fins que em torna a veure. Jo la torno a mirar somrient, ella es torna a amagar nerviosa i, amb aquesta acció, torna a estirar els pantalons de sa mare. Sa mare li dona un cop sec a la mà. Ella llavors, mira a sa mare sorpresa per l'inesperat cop i té la intenció de plorar, més pel sentiment que sa mare la pegada no sap perquè, que pel dolor. Sa mare ara em mira a mi com dient: ja està bé no? Jo aparto la mirada i em torno a fixar en l'home de davant el qual em torna a mirar, però, a la mínima que intercanviem unes fraccions de segon la mirada, me l'aparta. Li aguanto la mirada emprenyat. Al cap d'una estona, l'home fa un altre intent de mirar-me, però a la que se n'adona que no paro de mirar-lo, l'aparta de seguida, i ara es comença a posar nerviós. Tant, que es gira completament. Però jo no sóc curt, i me n'adono que em mira a través del mirall. Inclús a través d'aquest, l'home no és capaç d'aguantar-me la mirada. I això que té una bona excusa: la d'observar el paisatge. Tot i així, és incapaç. El dono per perdut i torno a mirar les àvies. Encara comenten a cau d'orella mig geperudes. Decideixo apropar-me per escoltar que diuen, la curiositat em mata. Però a la que m'acosto, es posen ben rectes, miren de front i deixen de parlar.
Torno on estava, doncs. La nena es prepara per baixar a la següent parada: ara aprofita per mirar-me a tota hora amb un somriure i ja sense gaire vergonya perquè sap que quan vagi ja no em tornarà a veure mai més, així que aprofita.
Baixa la nena amb la mare, i puja una pèl-roja guapíssima. D'entrada, no mira a ningú, s'asseu a una cadira, i un cop asseguda, fa la repassada general. Quan arriba a mi, jo la miro. Serio. Em faig el dur. Com volent demostrar que no tinc vergonya perquè sigui molt guapa. Ella, aparta la mirada. Merda!, penso, així no me la lligaré. Provaré una altre tàctica: si la serietat no ha funcionat, provaré amb la simpatia.
La noia ara em mira d'en tan en tan, fa passades ràpides, i quan em mira, jo li vull somriure per mostrar complicitat. Però és clar, ella em mira tan ràpidament, que quan construeixo el meu somriure artificial, ella ja està mirant a una altre banda, així que no coincidim i l'únic que em sembla que faig és l'idiota. Decideixo fer una pausa i torno a mirar l'home de davant, que ara em mira i, per sorpresa meva, no m'aparta la mirada. Sembla que en tota aquesta estona s'hagi conscienciat per donar aquest pas. Li aguanto també la mirada. L'home comença a suar, jo segueixo tan tranquil. L'home sembla que vagi a desistir, però fa un esforç i segueix aguantant-la. Em canso de mirar-lo, no trobo cap sentit al que estem fent... miro les àvies, que tornen a xerrar a cau d'orella, res de nou. Així que decideixo mirar a la pèl-roja, però de passada miraré l'home a veure si encara em mira. Veig que somriu, com victoriós. Ara, per fi, em fixo altre cop amb la pèl-roja. M'està mirant i es mossega el llavi, i no m'aparta la mirada. Me la quedo mirant...ens mirem...
Pip pip pip pip... les portes es tanquen. Quina parada som? Miro els cartells de fora, aquests m'aparten la mirada. Merda!,crido. Torno a mirar ràpidament la noia pèl-roja, l'home i les dues àvies. Tots riuen per sota el nas... mal educats!

Comentaris

  • s | 20-12-2008

    Ei, tu per aquí!! M'he llegit tots els teus relats; aquest és el que més m'ha agradat, és molt real i m'he rigut bastant. També m'he rigut en l'Història d'una obsessió, jaja.
    Per cert, m'ha fet gràcia això de la teva biografia de la línia de l'horitzó entre el mar i el cel perquè també apareix en l'últim relat que acabo de posar. Doncs res, fins aviat!

  • Mirades creuades[Ofensiu]
    Unaquimera | 06-11-2008

    Avui he descobert per casualitat el teu espai i de seguida m'ha cridat l'atenció el títol d'aquest relat. Que perquè? Mira, si vas i llegeixes aquest altre: Amb les cames separades ( només has de clicar damunt les lletres en color per anar-hi! ) de seguida entendràs què vull dir-te...
    Bé, ja em diràs si et sembla que tenen alguna cosa en comú o si t'agrada, d'acord?

    A mi el teu m'ha semblat ben plantejat i ben narrat, sense cansar al lector, amb un final que fa somriure.

    Continuaré llegint-te, si a tu et va bé!

    Una abraçada per celebrar la coincidència d'avui,
    Unaquimera

  • contratacant.[Ofensiu]
    Avet_blau | 24-10-2008 | Valoració: 10

    Quina lliçó d'expresions i sentiments;
    sense dir cap paraula (be, una al final)
    quanta vida (millor: trista vida) darrera aquest joc de mirades , com un billar.

    Com creix i malviu al imaginació ,
    pensant coses de cada personatge,
    sense tenir ni idea d'en quin mon estan.

    Com costa aguantar la mirad, quan estas pensant en altres coses.

    Pero lo millor, es contratacar amb un
    somriure a tanta cara trista i absent .

    Avet

  • Molt ben redactat[Ofensiu]
    GerRraRd | 24-10-2008 | Valoració: 9

    Bona historia, amb personatges tipics que sempre et trobes al tren.. pero sobretot molt ben redactat!!

    m'ha agradat tiw.

l´Autor

Foto de perfil de izaak

izaak

5 Relats

17 Comentaris

5530 Lectures

Valoració de l'autor: 9.36

Biografia:
Costa trobar equilibris tant perfectes com aquell tros d'horitzó en el que no es diferencia la línia de separació entre el mar i el cel... tot depén, en gran mesura, de la llum d'aquell precís instant.

I la teva llum, com és?


izaak... amb carinyo